Читать книгу El crepuscle del món - Werner Herzog - Страница 10

En aquest punt, un estret curs d’aigua queda amagat per l’espessa vegetació de la jungla. Una aigua cristal·lina llisca sobre les pedres polides. Des de l’esquerra, on s’eleven escarpats els turons en la selva verge, desemboca un rierol. Més avall, al dessota de l’afluent, s’obre el paisatge. Bambús, palmeres, canyes palustres altes. Allà on els dos torrents conflueixen, s’estén un banc de sorra ben pla. L’Onoda travessa la sorra caminant de reculons, intentant despistar així els seus potencials perseguidors. Entre les canyes que oscil·len a poc a poc albira una petita bandera japonesa. L’Onoda aixeca amb molta cautela els binocles, ja gastats pels molts anys que ha passat a la jungla. De debò que encara en té, de binocles? Les lents, que no haurien d’haver estat atacades per un fong ja des de fa temps? O és simplement impossible imaginar l’Onoda sense binocles? La bandera oneja violentament en el vent de la tarda. És d’una roba tan nova que s’hi veuen molt bé els secs del plec.

Al costat de la bandera hi ha una tenda nova de trinca, semblant a les que els turistes fan servir els caps de setmana per anar d’excursió. Amb molta prudència, l’Onoda s’aixeca. Veu un home jove ajupit a terra, mirant cap a una altra banda, concentrat a encendre un foc en un fogonet d’acampada. Ningú més a la vista. Una motxilla de plàstic a l’entrada de la tenda. Quan el noi l’agafa per utilitzar-la com a paravent per al foguet, l’Onoda li veu el rostre: és en Norio Suzuki.

De sobte, l’Onoda surt d’un bot de l’amagatall. Espantat, en Suzuki es posa dret, veu la carabina apuntada contra ell. Triga un moment a recuperar la parla.

–Soc japonès... Soc japonès.

–De genolls –li ordena l’Onoda.

En Suzuki es posa de genolls, a poc a poc.

–Tregui’s les sabates. Tiri-les lluny.

En Suzuki obeeix l’ordre. Tremolant lleugerament, li costa descordar-se les sabates.

–Estic desarmat. Això és només un ganivet de cuina.

L’Onoda ni s’hi havia fixat, en el ganivet, i en Suzuki l’empeny lluny de si amb cura.

–Vostè és l’Onoda? En Hiroo Onoda?

–Sí. Jo mateix. El tinent Onoda.

L’Onoda apunta el canó del fusell al pit d’en Suzuki, amb gest estoic, impenetrable. Però el rostre d’en Suzuki de seguida recupera la vida.

–Que somio? Estic veient el que estic veient?

La llum del dia ha deixat pas a les ombres del vespre. L’Onoda i en Suzuki estan arraulits a la vora del foc, no gaire lluny de la tenda d’en Suzuki. Els grills comencen a cantar. L’Onoda s’ha col·locat d’una manera que li permet seguir amb la mirada tot el que passa al seu voltant i en els encontorns. És desconfiat, està alerta, amb el fusell encara apuntat a en Suzuki. Segur que han xerrat una mica. Després d’una pausa, en Suzuki reprèn la conversa.

–Com podria ser un agent americà? Només tinc vint-i-dos anys.

L’Onoda no queda gens impressionat per aquestes paraules.

–Quan vaig arribar aquí, al començament de la guerra, només tenia un any més que vostè. Totes les temptatives de dissuadir-me de la meva missió no eren sinó una trampa per part d’agents enemics.

–Jo no soc enemic seu. L’únic desig que jo tenia era trobar-lo.

–A l’illa han vingut persones vestides de civil, amb totes les disfresses possibles i imaginables. Però tots volien el mateix: fer-me’n fora, capturar-me. He sobreviscut a cent onze emboscades. M’han atacat moltes vegades. No puc ni comptar quants cops m’han disparat. Tothom en aquesta illa és enemic meu.

En Suzuki es queda callat. L’Onoda mira cap al retall de cel per on es filtra encara una mica de llum.

–Sap quin aspecte té un projectil quan l’hi disparen en una llum com aquesta?

–No. De fet no.

–Té una resplendor blavosa, semblant a una bala traçadora.

–De veritat?

–La veus arribar nítidament cap a tu, encara que vingui des de molt lluny, des d’una gran distància.

–I a vostè no l’han ferit mai –observa estranyat en Suzuki.

–Ha anat de ben poc, però vaig ser a temps de girar-me i el projectil només em va passar a prop.

–Les bales xiulen?

–No, el soroll que fan recorda bastant una vibració. Un zumzeig profund.

En Suzuki es queda impressionat.

Una veu s’interposa entre ells. A la llunyania, una tremolor de llums en el cel nocturn. La veu canta una cançó.

–Qui és? –En Suzuki no aconsegueix veure ningú.

–És en Shimada, el caporal Shimada. Va caure just aquí.

–Si no m’equivoco va passar abans de mitjan anys cinquanta. Me’n recordo bé. Al Japó tothom coneix la seva història.

–Va morir fa dinou anys, nou mesos i catorze dies. Li van parar una trampa, just en aquest punt, on es troba l’afluent del Wakayama.

–Del Wakayama? –pregunta en Suzuki–. És un nom japonès.

–És el nom amb què el meu batalló va batejar, des del començament dels nostres combats a Lubang, aquesta confluència en honor de la prefectura de Wakayama, on vaig néixer.

Els grills reprenen el seu cant encara més fort, i amb aquest so omplen el paisatge. Els dos homes continuen conversant. En Suzuki reflexiona llargament. Al final, els grills emeten, tots alhora, un crit estrident, com d’indignació col·lectiva.

–Onoda-san?

–Tinent.

–Tinent, voldria evitar donar voltes en el buit.

En Suzuki calla. Amb la canya del fusell, l’Onoda toca delicadament en Suzuki al pit, no de manera amenaçadora, sinó més que res per empènyer-lo a mantenir encès el foc.

–Però si vostè no és un agent, qui és aleshores?

–Em dic Norio Suzuki. Abans era un estudiant de la Universitat de Tòquio.

–Com vol dir, abans?

–He deixat els estudis.

–Ningú no deixa sense motiu la millor universitat del país.

–El que em va espantar va ser veure, de sobte, tot el meu futur perfectament dibuixat davant meu, una carrera construïda pas a pas fins a la jubilació.

–I aleshores? –L’Onoda no l’entén.

–Necessitava uns quants anys de llibertat abans de sacrificar la meva vida com a home de negocis.

–I?

–Vaig començar a viatjar, fent autoestop. He estat en quaranta països.

–Què vol dir «fent autoestop»?

–Fent aturar els cotxes, esperant que algú et deixi pujar. Sense una meta definida. Fins al dia que vaig trobar la meta.

–I quina era?

–En realitat n’eren tres. En primer lloc el volia conèixer a vostè, tinent Onoda.

–Ningú no ha aconseguit trobar-me. En vint-i-nou anys no m’ha trobat ningú.

En Suzuki se sent encoratjat a prosseguir.

–Jo he arribat fa menys de dos dies, i tanmateix l’he trobat.

–He estat jo qui l’he topat a vostè, he estat jo qui l’ha trobat. No a l’inrevés. Si vostè no hagués estat tan inconscient del perill, probablement l’hauria matat.

En Suzuki no hi havia pensat. Calla.

–I quins són els altres dos objectius de la seva vida? –El Ieti...

–Qui?

–La terrible criatura de l’Himàlaia. L’abominable home de les neus, cobert d’un pelatge espès. Se n’ha trobat el rastre, existeix de veritat. I finalment un panda en el seu hàbitat natural, a les muntanyes de la Xina. Per aquest ordre: l’Onoda, el Ieti, el panda.

Per primera vegada, una insinuació de somriure al rostre de l’Onoda. Fa un gest a en Suzuki perquè continuï.

En Suzuki s’anima.

–La guerra es va acabar fa vint-i-nou anys.

Una expressió de total incomprensió es dibuixa al rostre de l’Onoda.

–No pot ser.

–El Japó es va rendir l’agost del 1945.

–La guerra no s’ha acabat. Fa uns quants dies vaig veure un portaavions americà, acompanyat per un destructor i una fragata.

–Cap a l’est –suposa en Suzuki.

–No intenti enganyar-me. Jo veig el que veig.

En Suzuki no s’altera.

–Tinent. Els Estats Units tenen la seva base naval més gran al Pacífic, a la badia de Subic, on hi ha atracats tots els vaixells de guerra per fer-los el manteniment.

–A la badia de Manila? A només noranta quilòmetres?

–Sí.

–Aquesta base ja existia al començament de la guerra. I com hi poden accedir, els vaixells americans?

–Els Estats Units i les Filipines són aliats.

–I els avions de combat, els bombarders? En veig contínuament.

–Volen cap a la base aèria de Clark, al nord de la badia de Manila. Permeti’m que li faci una pregunta, tinent. Per què, segons vostè, unes unitats de proporcions tan enormes no han atacat i envaït l’illa de Lubang? Al capdavall, Lubang controla l’entrada a la badia de Manila.

–Desconec els plans de l’enemic.

–No hi ha cap pla, la guerra s’ha acabat.

Per un instant, l’Onoda està en conflicte amb si mateix. Després s’aixeca lentament, fa una passa cap a en Suzuki i li prem la canya del fusell entre les celles.

–Digui’m la veritat. Ara ha arribat el moment.

–Tinent, jo no tinc por de la mort. Però trobaria bastant depriment morir només per haver dit la veritat.

Per a l’Onoda, aquella nit és la més llarga de totes les nits. La passa en estat de xoc, rosegat pels dubtes i per tot el que la raó li suggereix. Exteriorment, en canvi, no mostra cap reacció, el seu rostre està com petrificat. Bombes atòmiques sobre dues ciutats japoneses, cent mil morts d’un sol cop? Una arma que allibera energia quan els àtoms són dividits. Com pot ser? En Suzuki no posseeix prou coneixements tècnics per donar-n’hi una explicació. Qui sap, potser altres països també la tenen, aquesta bomba. L’arsenal existent deu ser tan potent que deu poder matar tots els habitants del nostre planeta no una o dues vegades, sinó mil dues-centes quaranta vegades. Per a l’Onoda tot això és absolutament incompatible amb la lògica de la guerra, amb la lògica de tota guerra possible, incloent-hi les del futur.

L’Onoda vol saber què va passar després que, com li ha explicat, les bombes caiguessin damunt del Japó. El Japó es va rendir sense condicions, prossegueix en Suzuki. Era l’agost del 1945. L’emperador es va adreçar al poble amb un discurs emès per ràdio, mai ningú havia sentit la seva veu, i també va declarar que no era un déu vivent. Una afirmació com aquesta és tan impensable per a l’Onoda que, precisament per això, la considera la prova que li han enviat en Suzuki per enganyar-lo. Torna a prémer la canya del fusell entre els ulls del noi.

–La veritat és que la guerra no s’ha acabat. Només s’han traslladat els teatres d’operacions.

En Suzuki es queda impassible.

–A Occident, Alemanya va perdre la guerra. La seva rendició va tenir lloc fins i tot mesos abans que la del Japó.

–No –respon l’Onoda–. A Occident, la guerra ha continuat. N’és la prova tot el que he vist amb els meus propis ulls.

–Prova? Quina prova?

–He vist miríades d’avions de guerra nord-americans volant per damunt del meu cap. Just aquí, exactament en aquesta direcció, cap a l’oest.

–I això, quan?

–Ha durat anys.

–A partir de quan?

–Des del 1950. Bombarders, transport de tropes i també vaixells de guerra.

–Això era per la guerra de Corea.

–La guerra de Corea? Quina guerra de Corea? Corea és nostra.

–Els comunistes en van expulsar els japonesos. I llavors els Estats Units van encetar una guerra contra els comunistes.

–I, naturalment, els Estats Units van perdre la guerra.

–Mig la van perdre, mig la van guanyar. Ara Corea està dividida entre el Nord comunista i el Sud capitalista.

A l’Onoda li costa assimilar tantes notícies de cop.

–Tot i això, els moviments dels avions de combat no han cessat mai.

–Quins avions? Quan?

–Sempre cap a l’oest. Bombarders nord-americans, just damunt meu. Cada vegada més nombrosos, i a partir del 1965 en formacions imponents. A més a més, formacions navals senceres, cada cop més grans, cada cop més nombroses. I vostè intenta convence’m que la guerra s’ha acabat?

–Això que diu era la guerra del Vietnam.

–La guerra de què?

L’Onoda es recolza cap endarrere. La nit s’està fent llarga. Les cigales, indiferents a la guerra i a la pau, als noms que es posen a les guerres i als qui els els posen, amplifiquen novament el seu cant monòton, aquesta hora és la seva guerra, potser també la seva negociació de la pau, que l’home és tan poc capaç de comprendre. La Lluna. La primera llum del dia la fa tornar encara més pàl·lida, una estrella profundament insignificant, i això des de fa una eternitat, abans que existissin els humans.

A l’uníson, gairebé com si s’haguessin posat d’acord en silenci, l’Onoda i en Suzuki la miren.

–L’home ha arribat a la Lluna –diu en Suzuki en veu baixa, amb prudència, com si li fes por revelar una cosa massa trasbalsadora.

–Quan? Com?

–Va ser fa menys de cinc anys. Van fer servir míssils i naus espacials, per protegir els astronautes que hi anaven. No ho dic de bon grat, però eren astronautes nord-americans, els nostres antics enemics.

–Els americans encara són els nostres enemics.

–No del tot. Fins i tot van participar en els nostres Jocs Olímpics.

–Me’n vaig assabentar –replica l’Onoda.

–Com? –li pregunta estranyat en Suzuki.

–Uns agents enemics van distribuir aquí i allà, en diversos indrets de tota l’illa, uns diaris japonesos preparats a posta per enganyar-me. Alguns dels fets que s’hi descrivien semblaven plausibles, però eren només un parany per fer-me sortir de la jungla. –L’Onoda es queda callat una llarga estona.– Continuaré la meva guerra. He combatut durant trenta anys i encara tinc molta vida per viure.

–Però... alguns dels fets que li he explicat...

–Hi pensaré –l’interromp l’Onoda.

–Què hauria de passar perquè vostè posés fi a la guerra? –li pregunta en Suzuki en veu baixa.

L’Onoda reflexiona.

–Tots els fulls volants llançats pels avions que em convidaven a rendir-me eren falsos. Estic en condicions de provar-ho. –Ho diu més a si mateix que al seu inesperat visitant.– Estaria disposat a rendir-me només amb una condició. Una de sola.

–I quina seria? –pregunta en Suzuki.

–Si un dels meus comandants vingués fins aquí i em donés l’ordre de cessar totes les hostilitats, aleshores em rendiria. Només amb aquesta condició.

En Suzuki aprofita de seguida l’ocasió que se li brinda.

–Deixi que ho intenti. Tot i que és veritat que portar aquí un oficial, qualsevol oficial, abans que res voldria dir haver-lo de tornar a posar de servei. D’acord amb la nova Constitució, el Japó disposa d’un exèrcit molt petit, i limitat a una acció defensiva. –En Suzuki es posa a fer els seus càlculs.– En uns dos o tres dies podria ser a Tòquio. Allà necessitaria deu dies aproximadament per organitzar-ho tot. D’aquí a tres setmanes podria tornar a ser aquí.

L’Onoda reflexiona un instant.

–Em sembla bastant realista.

En Suzuki s’acalora:

–Què me’n diu, d’aquesta proposta? Ens reunirem aquí, exactament en aquest lloc. Portaré amb mi un dels seus superiors. Res de tropes filipines. Ningú més. Només ell i jo.

L’Onoda adopta un to formal.

–Accepto. Però sàpiga que, si intenta enganyar-me, obriré foc sense preavís, contra vostè i qui sigui que l’acompanyi.

Cap encaixada, només la insinuació d’una reverència. Els homes no es toquen. En Suzuki se sent encoratjat a preguntar:

–Em permet fer-li una foto?

–No –respon l’Onoda–. Només si a la foto hi sortim tots dos.

En Suzuki es posa de seguida a buscar la seva càmera de fotos. Com que no disposa d’un trípode, la col·loca sobre la motxilla. D’un salt torna cap a l’Onoda, que està ajupit a terra, a uns dos metres de distància.

–D’aquí a un moment saltarà el flaix. Potser vostè no s’ho pot imaginar, però la foto causarà una gran sensació arreu del món.

–Tingui el meu fusell –li diu l’Onoda–, serà la prova que em fio de vostè. –El flaix il·lumina els dos homes. L’Onoda dedica a en Suzuki una mirada severa.– En part, almenys.