Читать книгу El crepuscle del món - Werner Herzog - Страница 12

Els records dels primers dies que van seguir aquella trobada –potser només un somni– estan desenfocats, han adquirit vida pròpia. Fragments que muten i es reorganitzen, escàpols i mancats de tot esquema, un remolí de fulles emportades pel vent, que amb tot revela d’on venen i cap a on volaran. Un camió confiscat per les tropes japoneses, recentment utilitzat per transportar terra i llenya, avança amb penes i treballs per una carretera enfangada. El terreny és pla, plou. És la part septentrional de l’illa. A dreta i esquerra, bananers xops, una mica més lluny cocoters. A prop d’una cabanya coberta de fulles de palma descansen uns quants búfals salvatges, immòbils, com si no s’haguessin mogut des de fa setmanes. A la caixa del camió, l’Onoda i sis soldats japonesos més estan encongits sota una tela molla, pesant i rígida. Sota aquest miserable abric, frec a frec de l’Onoda, hi ha assegut el caporal Shimada, un jove que amb prou feines arriba als vint anys. Els filipins que viuen al poble aturen el camió i pretenen carregar-hi un búfal malalt, però els soldats japonesos els deneguen el permís.

Als marges de la jungla un dipòsit de municions provisional, com si uns fugitius dispersats l’haguessin construït a correcuita amb planxes ondulades. Bufa un vent impetuós. Aquí comencen els pendents de les muntanyes baixes, embolcallats en el vapor de la selva. Els soldats japonesos salten del camió i obren l’àmplia portalada, consistent en una estructura de fusta i xapa rovellada. En la penombra, bombes i granades amuntegades. Una violenta ràfega de vent arrenca la porta de les mans d’un soldat, i l’estampa amb tanta força contra l’edifici que l’aire s’esquitxa de fragments de xapa. Només una làmina de xapa ondulada queda penjant al marc, sobre el qual tamborina la tempesta.

L’Onoda està furibund, però no perd el control. O potser és així com aquell moment li ha quedat gravat? Al costat de les municions hi ha alguns barrils de metall abonyegat, posats de qualsevol manera. L’Onoda n’examina un amb una canya de bambú.

–Caporal Shimada, aquests barrils són plens de gasolina. Les municions i el carburant no s’han de deixar mai junts. Qui n’és el responsable?

En Shimada arronsa les espatlles.

–Ara ja ningú no segueix les regles de l’exèrcit.

L’Onoda aixeca la veu, de manera que tots el puguin sentir.

–D’ara endavant en seré jo el responsable. Tots som responsables de la mateixa manera. L’exèrcit som nosaltres.

En Shimada mira al voltant.

–I tant, tinent. Un exèrcit de set homes.

En Shimada, crescut en una granja, de seguida troba una solució per carregar les bombes més feixugues, que pesen més de cinc-cents quilos.

–Tinent –assegura–, a casa nostra, una vegada, vam treure d’un aiguamoll un bou d’una tona.

Sota les seves ordres, agafen el tronc d’un arbre i construeixen a cuitacorrents una lleva, el pern de la qual està fixat en uns quants barrils de petroli posats els uns damunt dels altres. Una bomba de gran calibre, hissada amb el braç més curt de la lleva, queda col·locada a la caixa del camió. Quan arriba al camp d’aviació, l’Onoda de seguida entra en conflicte amb el tinent Hayakawa, que està destinat en aquella zona i que es nega a assignar soldats del seu batalló per col·locar les bombes al camp d’aviació.

–Les unitats en retirada –puntualitza secament– fan servir la pista que condueix a l’oceà per a l’evacuació del material bèl·lic pesant.

A més a més, el tinent Hayakawa vol assegurar-se que el camp d’aviació quedi intacte fins que l’aviació imperial recuperi el control de l’espai aeri. Però són altres les ordres secretes que l’Onoda ha rebut i de què no pot parlar.

–Si no el destruïm del tot –diu–, l’enemic reconquerirà aquest camp d’aviació, i llavors podrà tornar a fer servir la pista. És conscient del fet que s’ha donat l’ordre d’evacuació de tot Lubang?

En Hayakawa es refugia en les frases de la propaganda.

–La nostra gloriosa força aèria encara tindrà necessitat d’aquest camp d’aviació. Només ens retirem provisionalment a posicions millors.