Читать книгу El crepuscle del món - Werner Herzog - Страница 9

La nit es descabdella entre somnis febrils i, a punta de dia, com un gèlid calfred, el paisatge és un somni esdevingut dia, que no vol esvair-se, tremolós com llums fluorescents mal connectats. Des del matí, l’espurneig de llum es filtra a través del fullatge del bosc en les agonies rituals d’un èxtasi elèctric. Plou. El temporal és tan lluny que ni se senten els trons. És un somni? Un sender ample, a dreta i esquerra un sotabosc dens, el sòl està cobert de fulles podrides, les capçades dels arbres degoten. La jungla s’està immòbil, en pacient humilitat, mentre espera que la missa solemne de la pluja sigui celebrada fins al final.

Després, de cop, és com si jo mateix em trobés allà: el soroll confús de veus en la llunyania, crits d’alegria que s’acosten. Del vapor indistint de la jungla, un cos pren forma. Un jove filipí arriba corrent pel sender, en lleuger pendent. És estrany, mentre corre sosté amb la mà dreta, damunt del cap, el que en altres temps devia haver estat un paraigua i que ara no és sinó l’esquelet d’un filferro i una peça de roba esparracada, i amb l’esquerra un ganivet bolo molt gros. Darrere seu, molt a prop, una dona amb un nadó als braços, i a continuació set o vuit habitants més del poble. Impossible saber què ha provocat aquesta eufòria joiosa. Passen de pressa, no succeeix res més. Dels arbres les fulles continuen degotant, el camí està sumit en el silenci.

És tan sols un sender. Al costat dret, just davant meu, unes quantes fulles podrides es mouen damunt la terra. Què ha estat? Per un instant tot està immòbil. Després, el mur de fulles que tinc al davant, més o menys a l’altura dels ulls, comença a moure’s. Lentament, molt lentament, les fulles adquireixen la fisonomia d’un home. Un fantasma? El que durant tota l’estona havia vist i no havia estat capaç de reconèixer, a pesar de tenir-lo just al davant, és un soldat japonès. Hiroo Onoda. Encara que hagués sabut on es trobava, immòbil, no l’hauria vist, de tan bé que s’havia camuflat. Es treu les fulles molles de les cames, després els branquillons verds que s’havia enganxat al cos amb tanta cura. Del dens sotabosc, agafa el fusell, al costat del qual ha amagat la motxilla de camuflatge. Em trobo al davant d’un soldat que passa de poc de la cinquantena, prim i fort, extraordinàriament alerta en cada moviment. El seu uniforme consisteix només en pegats cosits, la culata del fusell està embolicada amb tires d’escorça. Para l’orella amb la màxima atenció. Després, sense fer soroll, desapareix en la direcció en què corrien els habitants del poble. Davant meu encara hi ha el sender argilós, però ara és nou, diferent, si bé continua sent el mateix, però ple de misteris. Ha estat un somni?

En aquest punt, el camí s’eixampla i fa més pendent. De la pluja no n’ha quedat més que un lleuger degoteig. L’Onoda estudia les petjades al terreny argilós, està en estat d’alerta constant, constantment en guàrdia. Els seus ulls, vigilants, ho escruten tot sense treva a dreta i esquerra. Les veus dels ocells es comencen a sentir, és un cant assossegat, com si el volguessin tranquil·litzar dient-li que en aquest moment el perill és tan sols una paraula del diccionari, una condició misteriosa i discreta del paisatge. També el zumzeig dels insectes és regular. Començo a sentir, juntament amb l’Onoda, que el zumzeig no és agressiu, no és alarmant. Al lluny, el murmuri d’un rierol, tot i que encara no n’he vist ni un, com si jo també, com fa l’Onoda, comencés a traduir els sons en imatges.