Читать книгу El crepuscle del món - Werner Herzog - Страница 8

El 1997 vaig posar en escena, a Tòquio, Chushingura, l’òpera del compositor Shigeaki Saegusa, que amb motiu de l’estrena mundial m’havia demanat diverses vegades que me n’ocupés. Chushingura és la més japonesa de totes les històries japoneses. Va d’un senyor feudal que, després d’haver estat provocat i insultat durant una cerimònia, desembeina l’espasa. Per aquest gest es veu obligat a cometre seppuku, el suïcidi ritual. Al cap de dos anys, quaranta-set dels seus servents el vengen atacant i matant, de nit, el noble que havia insultat injustament el seu senyor. Del tot conscients que hauran de morir per la seva acció, tots i cadascun dels quaranta-set fidels servents, sense excepció, es lleven la vida el mateix dia.

Shigeaki Saegusa és un compositor molt apreciat i respectat al Japó. A l’època de la nostra posada en escena tenia un xou televisiu, i molta gent estava al corrent de la nostra feina. Al vespre, els col·laboradors més estrets es reunien per sopar junts en una taula llarga. Una vegada, en Saegusa va arribar tard, fora de si de tan excitat com estava. Herzog-san, va dir. L’emperador havia fet saber que estaria molt content de rebre’m en una audiència privada, sempre que la tensió prèvia a l’estrena no em desbordés. Per l’amor de Déu, vaig respondre, no tinc ni la més petita idea sobre els temes de què puc parlar amb l’emperador, només serà un buit intercanvi de formalitats. Vaig notar la mà de la meva dona que m’estrenyia fort la meva, però ja era massa tard. Havia declinat la invitació.

Va ser una reacció tan terriblement estúpida que només de pensar-hi, encara avui, voldria que la terra se m’empassés. Les persones assegudes al voltant de la taula es van quedar de pedra, semblava que se’ls hagués tallat la respiració. Amb els ulls baixos, per evitar coincidir amb la meva mirada, a la sala regnava un silenci que feia venir calfreds. Vaig pensar que tot el Japó havia deixat de respirar. Fins que, d’aquell silenci, es va alçar una veu que em va preguntar qui del Japó, si no era l’emperador, m’agradaria conèixer. Sense reflexionar-hi, vaig respondre: l’Onoda.

L’Onoda? L’Onoda?

Sí, vaig dir, Hiroo Onoda. Una setmana més tard el vaig conèixer.