Читать книгу Ara o mai - Xavier Soler - Страница 12

Et convido a conèixer la teva nova casa

El planeta blau que l’Apollo 11 va fotografiar des de la Lluna l’any 1969 ha canviat molt poc des que els humans vam aparèixer en el seu escenari fa 200.000 anys, però en els últims cinquanta anys la visió que en té la ciència ha canviat profundament. Avui sabem que la Terra és un organisme viu i que tot el que la compon està en una transformació permanent, com passa d’altra banda en el conjunt de l’univers. Els continents es desplacen, els fons oceànics es renoven i les roques es transformen les unes en les altres al llarg del temps geològic. L’aire atmosfèric, les aigües oceàniques, la terra sòlida, els gels polars, la vida en el seu conjunt, intercanvia matèria i energia constantment, de manera que no podem considerar-les ja com unitats d’estudi aïllades, sinó com un tot integrat del que anomenem Sistema Terra.

Aquesta nova forma de veure el planeta com un ésser viu, fa molt poc temps que és vigent i respon a la consolidació de les teories de mobilitat de continents i oceans, sorgides cap al 1970. Aquestes teories, de fet, havien estat objecte de debat durant gairebé tot el segle XX. De totes les àrees de la ciència, el coneixement de la Terra ha estat l’últim a desenvolupar-se. Quan la química disposava de la idea de l’àtom; la física, de la mecànica quàntica, i la biologia, de l’evolució i més tard de la genètica, l’estudi del temps i la dinàmica del planeta es trobava encara aferrat a moltes conviccions religioses. A Grècia la ciència es va mantenir tancada en gairebé una sola àrea de coneixement, es va diversificar en algunes especialitats durant el Renaixement i sobretot la Il·lustració, però es va mantenir fragmentada en compartiments isolats fins encara el segle passat. Certament, la geologia ha estat l’última àrea de la ciència a sortir de l’ou.

El descobriment de l’expansió dels fons oceànics com a grans cintes transportadores i la fragmentació de l’escorça terrestre en un conjunt de plaques han significat un moment capital en l’evolució del pensament científic. En aquests últims cinquanta anys, tot ha canviat, des de la globalització del Sistema Terra a la globalització dels mercats, de l’economia, del clima i dels problemes ambientals, potser amb l’excepció de la globalització del nostre pensament.

Cal recordar que ens vam passar gairebé vint segles convençuts que la Terra jeia immòbil i que tenia tan sols sis mil anys d’antiguitat. Per comprendre la teva nova casa, hauràs de començar a pensar de manera molt diferent. El nostre cervell, el teu i el meu, no accepta amb gaire facilitat aquesta visió global perquè està dissenyat per seguir fragmentant el coneixement, amb la finalitat de fer la realitat més entenedora. Aquest ha estat un dels esculls que ha hagut de superar la ciència des de fa molts segles. Érem feliços separant els regnes de la natura, els animals dels vegetals, el bé del mal, el blanc del negre, la vida de la matèria inerta i la ment del cos, però avui dia la ciència ja ha entrat en la complexitat, i tots els sistemes i processos que abans s’estudiaven de forma aïllada ara sabem que es troben entrellaçats. Les causes i els seus efectes ja no estan tan clarament dividits perquè, com veurem ben aviat, es retroalimenten. L’univers, el planeta Terra i tu mateix sou un bon exemple d’això, encara que la major part de nosaltres prefereixi viure amb visions simplificades de la realitat, la qual cosa és el que hem fet durant milers d’anys i encara fem en el dia present. Saber més no ens fa necessàriament més feliços, però probablement sí que ens fa més lliures.