Читать книгу Ara o mai - Xavier Soler - Страница 13

Si treus el cap per la finestra, és ben probable que a l’horitzó del paisatge apareguin les velles muntanyes de sempre. Aquestes muntanyes blavisses i immòbils han estat aquí des de l’origen del temps i formen part d’un antic escenari familiar. Les muntanyes, les valls, els deserts, les selves i les costes no sembla que canviïn gaire mentre vivim, i no obstant això el fet és que, sense que ho sospitem gens ni mica, es mouen constantment. Aquesta immobilitat aparent de la superfície terrestre ha dificultat enormement la comprensió dels seus fenòmens evolutius. I tot això es deu a una raó tan essencial com senzilla: l’escala del temps en què s’esdevenen els fenòmens a la Terra està molt allunyada de l’escala del temps de la teva vida. La vida de tota la nostra espècie és un simple parpelleig en la història de la Terra.

Passa una cosa semblant amb la física de l’univers. ¿Pots arribar a imaginar que 300.000 quilòmetres per segon (la velocitat de la llum) és una velocitat irrisòria a escala de l’univers, en què per arribar a algunes galàxies llunyanes hauries de viatjar a aquesta velocitat durant milers de milions d’anys? ¿Oi que és difícil imaginar-ho? Sí, en efecte, és bastant més fàcil imaginar déus, pàtries, nacions, fronteres, societats o diners, és a dir, entitats abstractes, les quals no tenen cap existència real en l’univers, només en el teu cap. Encara que sembli estrany, és una estratègia que utilitza el cervell per facilitar-nos la supervivència. I també per permetre la seva, és clar, perquè tots dos sou una mateixa cosa, encara que de vegades ens esforcem a separar-los.

Per comprendre com treballa el temps en els canvis que s’esdevenen a la Terra, posem els Pirineus com a exemple. Vistos des d’un satèl·lit, semblen un llangardaix escamós que s’estén de la Mediterrània al País Basc i es perllonga cap a l’Atlàntic per sota del golf de Biscaia. La seva longitud sobrepassa els 1.000 quilòmetres; l’amplada mitjana és de 200 quilòmetres, i la profunditat supera sobradament els 100 quilòmetres. Unes dimensions respectables per utilitzar els Pirineus de laboratori, que és el que hem de fer els geòlegs a còpia de caminar quilòmetres.

¿Com s’ha format aquesta cadena de muntanyes que s’enfonsa així en l’escorça de la Terra? Avui sabem que els Pirineus són una serralada de col·lisió continental entre dues plaques tectòniques, però quan vaig acabar la carrera de geologia, l’any de l’Apollo 11, no hauria sabut respondre aquesta pregunta de cap manera. Aleshores els geòlegs, encara que sembli un acudit, no sabíem com es formaven les muntanyes, la qual cosa ens provocava una certa vergonya que dissimulàvem disfressant-nos de savis esotèrics, amb barba, barret, brúixola i martell, de savis que vivien fora de la realitat des de feia milions d’anys.

Per entendre les muntanyes, el millor és simplificar les coses. Podem veure els Pirineus com la manxa d’un acordió gegantí que s’ha anat comprimint durant 60 milions d’anys, fet que ha provocat un escurçament de l’escorça terrestre de 100 quilòmetres de mitjana (figura 1). Aquest plegament pirinenc no és perceptible. Si divideixes els 100 quilòmetres d’escurçament pels 60 milions d’anys, temps en què la serralada s’ha anat plegant, obtindràs una velocitat de moviment d’1,7 mil·límetres cada any. ¿Qui pot afirmar que un paisatge es desplaça si ho fa a una velocitat d’una mica més d’un mil·límetre i mig durant tot un any? Vet aquí el problema de la immobilitat aparent de l’escorça terrestre.

Figura 1. Plegament dels Pirineus

I això passa simplement perquè tots nosaltres no som sinó uns simples espectadors nouvinguts a la llarguíssima pel·lícula de la Terra. No assumim el que representa un milió d’anys perquè els nostres documents més antics i els nostres primers imperis tenen escassament 6.000 anys d’antiguitat, perquè la Bíblia, que per a molts és el gran llibre fundacional, té menys de 3.500 anys, i perquè l’Homo sapiens, la nostra espècie, té amb prou feines 200.000 anys. Tot el nostre temps d’existència com a espècie és deu vegades inferior a la formació d’un sol gra de quars d’una de les bitlles de granit que veig des del meu refugi pirinenc. El nostre cas és el d’una mosca que viurà tan sols un dia i, tanmateix, pretén entendre el que signifiquen la primavera, l’estiu, la tardor i l’hivern.

Aquest exemple pots estendre’l a la resta del planeta. D’una manera o altra, la totalitat de l’escorça de la Terra es mou a una velocitat que oscil·la entre molt pocs mil·límetres i desenes de centímetres cada any, i totes les roques estan sotmeses a un procés constant de transformació, sense que hi hagi cap evidència d’aquest fet. Més encara, tots aquests moviments són la manifestació en superfície de moviments molt més profunds que s’esdevenen a l’interior de la Terra. Però tot això tu no ho pots veure. El teu problema, i el meu, és la necessitat que té el cervell humà de referències fixes. Avui sabem que el nostre planeta blau està immers en una metamorfosi constant i que tot el que hi ha està relacionat, però hem trigat gairebé vint segles a bandejar la idea de la Terra com a planeta immòbil.