Читать книгу Ara o mai - Xavier Soler - Страница 17

El segle XVIII es va anomenar «el segle de les llums» per la secularització de la ciència i la independència que va establir respecte a la religió. El segle XIX, al seu torn, va ser la culminació de les idees de la Il·lustració i els grans descobriments geogràfics, i la ciència i la indústria van ser proposades com els dos grans motors del progrés social i la formació dels ciutadans. Malgrat la llibertat de pensament d’una societat més oberta i de les noves propostes desplegades per James Hutton, el funcionament del nostre planeta encara estava per descobrir.

Georges Cuvier (1769-1832), certificant les modernes idees de Hutton sobre el planeta, hauria pogut ser el candidat a explicar la llarga història geològica de la Terra a través de les restes fòssils. Catedràtic del Collège de France a París, va ser un personatge conspicu de la França del segle XIX i el científic més destacat de l’Europa del seu temps, proposat per Napoleó per reformar l’ensenyament de tot el país. El seu coneixement de l’anatomia dels organismes, basat en el fet d’haver-ne disseccionat milers, va ser prodigiós, fins al punt de poder arribar a reconstruir un animal sencer a partir d’un sol os o una sola dent. D’aquesta manera va establir les bases de l’anatomia comparada i va revolucionar la taxonomia del món animal.

El que va causar encara una altra sorpresa a Cuvier, mentre estudiava els fòssils de la conca de París, va ser descobrir la substitució d’unes espècies per unes altres al llarg del temps. Durant anys va tenir sobre la taula de treball, davant dels ulls, la demostració més clara de l’evolució de les espècies, la lenta transformació dels organismes i l’aparició d’alguns de nous amb el pas del temps. Però Cuvier, així i tot, va recórrer a les grans catàstrofes per explicar l’extinció de molts animals. El que no va saber explicar Cuvier de forma convincent va ser d’on sortien els nous animals que substituïen aquells que s’havien extingit.

Les idees, com les espècies, canvien quan sorgeixen les circumstàncies adequades. Pots tenir un fet evident davant dels ulls i no arribar a comprendre’l perquè s’oposa al pensament hegemònic de l’època. El cervell també funciona així; aplana el camí per disminuir els riscos i les sorpreses. Tots som el resultat del nostre genoma i del temps en què ens ha tocat viure. En el cas de l’il·lustre Cuvier, a cavall entre les idees del segle XVIII sobre la naturalesa i les dels nous aires del segle XIX, el científic francès encara no havia assumit les idees de Hutton sobre el llarg temps d’evolució de la Terra, el qual hauria fet possible aquesta transformació de les espècies. Simplement es va perdre una nova oportunitat per entendre el planeta. El catastrofisme de Cuvier no tan sols va ser la idea dominant del segle XIX, que coincidia amb moltes sentències bíbliques de la ira de Jahvè, sinó que ha estat una idea recuperada per la ciència moderna per explicar molts dels salts evolutius que s’han esdevingut a la Terra. Avui les catàstrofes s’entenen com oportunitats evolutives.