Читать книгу Ara o mai - Xavier Soler - Страница 19

La ciència, de la mateixa manera que l’evolució de les espècies, mai no avança de manera regular. Les noves idees gairebé mai no són benvingudes per la comunitat científica, fins que s’acaben imposant pel seu propi pes. En aquest moment s’esdevé una nova realitat i tothom s’adona que fins aleshores s’havia viscut molt de temps en un món anterior. L’immobilisme forma part de la nostra configuració cerebral, però els grans canvis sempre són provocats per la intel·ligència, que de cop i volta transforma en un fet senzill el que anteriorment semblava diabòlicament complex. ¿Com és que no ens n’havíem adonat? Vet aquí la pregunta que ben sovint es repeteixen moltes generacions de científics.

Sempre m’he sentit fascinat per la intel·ligència d’un meteoròleg alemany, enamorat de la soledat i el silenci del gel àrtic, que va aconseguir donar una clau de volta sobre la concepció de la Terra però que va ser repudiat pel sanedrí de la ciència, fet que va endarrerir mig segle el coneixement de la dinàmica del planeta. Per a Alfred Wegener (1880-1930), Amèrica i Àfrica, que havien format un dia una mateixa massa continental, s’havien anat separant progressivament, la qual cosa va crear l’oceà Atlàntic actual. I de la mateixa manera es podien intuir molts encaixos continentals fins a aconseguir la reunificació en un sol continent global. La proposta no era nova, anteriorment ja s’havia jugat a aquest trencaclosques planetari. La novetat va ser la intel·ligència de Wegener, que li va permetre afirmar que, movent tots els continents, sense cap respecte a les idees bíbliques immobilistes, podíem resoldre de sobte molts dels problemes que tenia plantejats la Terra. Una mena de sacrilegi que ningú encara no havia gosat cometre.

Davant l’escepticisme general, Wegener⁴ va assenyalar, l’un darrere l’altre, els fenòmens geològics que no encaixaven de cap manera amb la concepció estàtica dominant del planeta, i com podien resoldre’s acceptant la mobilitat dels continents. Per a ell, els desplaçaments continentals no eren només el trencament d’una geometria anterior, sinó el motor dels grans canvis que hi havia hagut al planeta, inclosa la transformació de les roques. Wegener va ser el primer home que va comprendre que la Terra era un sistema global, l’estudi del qual requeria una tasca unificada de tots els especialistes. Aquesta idea no s’imposaria fins cinquanta anys després de la seva desaparició tràgica.

Efectivament, la primavera del 1931 es va descobrir a Groenlàndia el cadàver congelat de Wegener, a tocar del de l’esquimal Rasmus Villumsen, el seu únic company d’expedició a l’estació Eismitte, un precari iglú perdut en el continent de gel i construït pel mateix Wegener per estudiar la meteorologia de l’Àrtic. Feia poc més de quatre anys que havia abandonat tots els intents de convèncer la ciència de la validesa de la seva teoria sobre la deriva continental. I el seu cos encara és allà per desig de la seva dona Else; Wegener davalla lentament per una glacera en la seva mortalla gelada, com si fos una nau funerària vikinga.