Читать книгу Ara o mai - Xavier Soler - Страница 14

El segon gran problema per entendre la Terra és el pes de les nostres conviccions i creences. En les velles tertúlies geològiques de la meva joventut, parlàvem sovint de John Lightfoot, el vicecanceller de la Universitat de Cambridge que, l’any 1650, va situar la creació del món a les nou del vespre el 23 d’octubre de l’any 4004 abans de Crist. D’acord amb aquesta determinació d’envejable precisió cronològica, basada en l’Antic Testament, l’edat del planeta que habitem seria avui lleugerament superior als 6.000 anys.

Algunes religions ens han ajudat a socialitzar-nos i a moderar molts dels nostres «impulsos naturals més primaris», tot i que veient algunes de les realitats actuals podríem dubtar-ho seriosament. En tot cas, la voluntat de situar l’home com a objectiu final de la creació ha estat, i encara és en molts aspectes, el problema més gran que tenim. Avui sabem, gràcies a la radioactivitat, que la Terra té al voltant de 4.500 milions d’anys; l’univers, una mica menys de 13.700 milions, i la vida, probablement, uns 4.000 milions. Però nosaltres vam començar a diferenciar-nos dels grans simis fa tan sols 6 milions d’anys i hem continuat evolucionant fins a l’espècie actual, que té menys de 200.000 anys, amb un comportament molt semblant al de la resta d’animals, inclosos els sentiments, si és que ens comparem amb els mamífers.

La curta presència humana en aquest planeta ens suggereix una pregunta inevitable: ¿si la humanitat és l’objectiu final de tot plegat, per què la Terra ha estat el 99,9% del seu temps d’evolució sense nosaltres? ¿Com ha pogut evolucionar tant de temps aquest planeta blau, tan ple d’aigua i de vida i tan buit d’intel·ligència? Podem donar dues respostes a aquesta pregunta, incòmoda per a molta gent. La resposta més amable ens la brinda la ciència: la Terra ha evolucionat sense nosaltres com ho ha fet sempre, mitjançant transformacions del món de la física, de la química i de la biologia, cap a una complexitat més gran de la matèria d’acord amb el refredament progressiu de l’univers. L’altra resposta pots donar-la tu mateix, vist el panorama general: la Terra ha evolucionat perfectament sense nosaltres, almenys pel que fa a la biosfera, precisament gràcies a la nostra absència. Pots triar entre totes dues respostes, segons els teus interessos i conviccions.

En realitat, la predicció que va fer John Lightfoot l’any 1650 sobre l’edat de la Terra venia de molt més temps enrere i obeïa a la necessitat de reinterpretar la Bíblia. El Gènesi parlava dels sis dies de la creació, en què l’home apareix el sisè dia, just abans de la setena jornada, moment en què Déu va descansar. Això podria semblar una metàfora, com tantes altres de l’Antic Testament, però cap a mitjan segle III després de Crist Sext Juli Africà va interpretar el relat bíblic, seguint les referències jueves, d’acord amb el que va anomenar la Setmana Còsmica, en la qual cadascun dels set dies té una durada de mil anys. D’aquesta manera, els sis dies de la creació van esdevenir sis mil anys, i aquesta és l’edat de la Terra reconeguda per l’Església, la qual es va mantenir fins gairebé al segle XIX.

Tampoc no podem oblidar que, en aquest llarg camí, el pes de la Inquisició i de la foguera sempre hi va ser present. Quan l’escocès James Hutton (1726-1797) va declarar que «el temps de formació del nostre planeta és tan immensament llarg que no podem intuir-ne ni un principi ni un final, i en qualsevol cas no té cap relació amb la cronologia bíblica»,¹ i ho va demostrar experimentalment mitjançant la transformació pausada de les roques, va ser declarat herètic per l’Església. Hutton va salvar el prestigi i la pell pel seu origen escocès, un país de majoria protestant on el lliure pensament no era jutjat per cap tribunal inquisitorial.