Читать книгу Col·lecció documental de la Cancelleria de la Corona d'Aragó - AA.VV - Страница 22

Hem tingut a la vista, a l’hora de fixar els criteris de transcripció i d’edició, la normativa establerta per a les llengües romàniques i l’específica per al català medieval. Per al llatí i el castellà, disposem de les Normas de transcripción y edición donades a conéixer pel Consejo Superior de Investigaciones Científicas el 1944;³² per a edicions de documents medievals en general, de les normes de la Commission Internationale de Diplomatique, aprovades el 1982 i publicades dos anys després.³³ Per al català, de les normes pròpies de la col·lecció Els Nostres Clàssics de l’Editorial Barcino. En la problemàtica que planteja l’edició han estat tingudes en compte les diverses contribucions de Ramon Aramon i Serra, en particular la recensió de les normes acordades a París per a edicions de textos antics francesos i provençals, en funció de la seua utilitat per als catalans,³⁴ i les ressenyes de les Normas citades del 1944 i de la Biblioteca de antiguos libros hispánicos, publicació també del CSIC.³⁵ Ha estat igualment profitosa la consulta del cos normatiu, publicat el 2001 sota la coordinació de F. Vieillard i O. Guyotjeannin, Conseils pour l’édition des textes médiévaux,³⁶ que és d’aplicació tant per al llatí com per a les llengües vulgars. Dit això, però, ha d’advertir-se que, atesa l’especificitat de la nostra col·lecció de lletres reials en català dels segles XIII al XV, hem adaptat les normes en alguns casos a les necessitats de l’obra.

Els documents es presenten ordenats cronològicament, senyalats per un número aràbic. La data va reduïda al còmput modern, precisant-hi, quan suposa un canvi, que el text aplica l’any de l’Encarnació o annus Domini (Enc.), o bé més tard el de la Nativitat (Nat.). Precedeix cada text el regest de la matèria tractada, seguit de la referència arxivística, sota la sigla C (Cancelleria).

Les notes de Cancelleria es transcriuen íntegres, compreses l’encapçalament Pro curia, la iussio, l’adreça o la relació de destinataris, per extensa que siga i, quan hi apareix, l’anotació Probata, en alguna rara ocasió acompanyada del nom abreujat de l’escrivà que n’efectuà la comprovació. En canvi, les notes del mateix escrivà posades al marge, com ara Sine pretio o altres purament administratives, únicament són recollides si presenten un mínim interés, en nota al peu; el mateix fem amb les anotacions marginals de lletra posterior.

El cos de l’anotació textual i històrica figura al peu de pàgina, sistema que creiem preferible al de situar-lo tot seguit del document, com fan altres publicacions.

La nomenclatura dels reis de la Corona d’Aragó post unionem pateix actualment de diferències de criteri. En cada estat, el regne d’Aragó, el principat de Catalunya, el regne de València —sense considerar el de Mallorca, que ha tingut tres reis privatius—, els monarques de nom Alfons i Pere tenen numeració diferent, que ja figurava en les antigues compilacions legislatives pròpies dels tres territoris. S’ha generalitzat l’ús, considerat més correcte, d’anomenar els reis que difereixen en la numeració segons territoris per un apel·latiu: el Catòlic, el Franc o el Liberal, el Benigne, el Gran, el Cerimoniós; pot ser un costum artificiós, i en qualque cas pintoresc, i fóra preferible arribar a un acord general en la numeració de la dinastia,³⁷ tal com es fa en qualsevol monarquia europea. Tanmateix, i seguint la norma hui preferida, usem l’apel·latiu en casos de possible confusió, i així anomenem Pere el Cerimoniós, que es deia ell mateix Pere Terç, el sobirà que era IV en Aragó, III a Catalunya i II al regne de València i al de Mallorques.

Les normes de transcripció que apliquem van indicades a continuació:

1. Els documents han estat transcrits sobre els originals (també en el cas dels no inèdits), o, quan els reglaments d’arxius actualment vigents no hi han permés l’accés, sobre còpia digitalitzada o microfilmada. En aquest segon cas, si ho exigia un punt de dubte, hom ha recorregut a sol·licitar l’examen visual del registre.

2. La transcripció és sempre íntegra (sols algun cas excepcional ha justificat l’omissió d’una part innecessària). Conservem l’ús medieval de posar les xifres romanes entre dos punts, així com les lletres volades que les acompanyen per a la indicació de l’ordinal, les quals també apareixen en altres casos.

3. Totes les abreviatures es desenvolupen, sense indicació. En cas de possible doblet o variant, hom segueix el costum de l’escrivà, si es manifesta: per exemple, Terragona o Tarragona. En aquestes ocasions, però, no és possible encertar sempre, com pot comprendre’s.

4. Les sigles dels noms personals es resolen entre parèntesis i en lletra redona, llevat que siguen llatins, on usarem la cursiva: B(ernat), P(ere), G(uillem), C(liment), A(rnau), Io(hannes), Y(olans). Només quan no hi ha seguretat en la identificació, cosa realment infreqüent, es deixen com van al text.

Els casos sovintejats d’abreviatures que sempre s’escriuen en llatí: et cetera, Barchinona, Ecclesia, libras, solidos, denarios, es despleguen en la mateixa llengua i en cursiva. Ara bé, si els noms de la moneda van abreujats en català, seguim l’idioma propi: liures, sous, diners.

La t tironiana, amb sentit d’et, es transcriu et o e d’acord amb l’ús de l’escrivà.

5. Els accidents del text de Cancelleria: ratllats, interlineats, repeticions, van recollits en nota a l’aparat, per tal que l’escrit aparega de la forma més neta possible. Les esmenes que hi ha al mateix registre, amb el mot equivocat ratllat i el seu substitut interlineat, s’indiquen a la nota posant la forma correcta en cursiva i, separada per dos punts i entre cometes, la forma rebutjada, seguida de l’anotació corr. (corregit); els ratllats causats per un error comú no s’hi fan constar. Pel que fa a les errades paleses de l’escrivà, les corregim al text —llevat que siguen fàcilment subsanables pel lector, en el qual cas es mantenen, indicades amb sic quan cal—, canviant-les per la veu pertinent i salvant-ho en nota, mitjançant el mateix sistema citat de senyalar la forma apropiada amb cursives, i la defectuosa separada per dos punts i posada entre cometes, sense major aclariment.

6. Les pèrdues de text més habituals, causades per desaparició del suport de paper per l’acció de corcs o altres insectes, es restableixen entre parèntesis quadrats [ ], sense indicar-ho a l’aparat; restaurem el text original, si és possible, o hi posem punts suspensius, en grups de tres (un grup si la pèrdua no excedeix d’una síl·laba o d’una paraula sola, i tres grups si és major), quan no es pot restituir. Es consigna en nota, en canvi, si la pèrdua és per altres motius: fragment esgarrat, una taca o, com és més corrent, per omissió o oblit de l’escrivà.

7. Els parèntesis redons ( ) es reserven per a les indicacions internes del text: (blanc), (sic), (signe), (creu) o altres semblants.

8. L’ús de majúscules i minúscules, que no obeeix a regles fixes en els manuscrits medievals, s’adapta a la norma moderna. Igualment, la puntuació, que sempre ha de ser la necessària per a la bona intel·ligència del text, seguirà els usos actuals. Hi precisem que hem conservat el costum de Cancelleria de copiar les lletres en bloc compacte, sense paràgrafs, a diferència de les ordinacions o de les instruccions de legacions diplomàtiques, on existeixen d’origen aquestes divisions. En alguns casos, malgrat això, si el text resultava feixuc per la seua longitud, s’ha dividit en punts i a part per a la major comoditat de lectura.

9. L’accentuació respon a la manera del català oriental contemporani, la més estesa actualment.

10. Han estat adoptades les convencions gràfiques que segueixen, sempre sota la premissa del respecte de les formes pròpies del text. És veritat, com constata l’aparat crític, que en ocasions en què els escrivans de procedència catalanooriental incorren en errors en el vocalisme àton, esmenen sovint el text, ja copiat als registres, canviant les grafies deturpades per les formes més etimològiques. En qualsevol cas, en punt a l’accentuació han de remarcar-se certes circumstàncies particulars:

a) No es posa dièresi quan el diftong ha estat desfet per una h: fahien.

b) S’accentuen els mots bisíl·labs començats amb s líquida, que formalment semblen monosíl·labs: stà.

c) Es manté l’accentuació medieval de mots com l’infinitiu esser, de termes cultes com ara publich/publicha, pacifich, entegre i de certs corònims, com és el cas de Tuniç/Tunís.

d) S’adopten els següents diacrítics:

à: 3a persona del present d’indicatiu d’haver, quan no porta h.

é: 1a persona del present d’indicatiu d’haver, quan no porta h.

çó, só, sóm, són: formes del present d’indicatiu del verb esser.

él, éls: pronoms personals (ell, ells).

là, llà: adverbi (allà).

mès: 3a persona del perfet d’indicatiu de metre.

près: id. de prendre.

11. No es posa accent diacrític sobre les formes gràfiques an (3a persona del present d’indicatiu d’haver) i o (pronom feble). Tampoc a la lletra y en el cas de diverses formes verbals de l’imperfet d’indicatiu, com deya, feya, veya, creya i altres, a causa de l’oscil·lació que mostren aquestes en l’accentuació.

12. Les consonants dobles inicials (ffer, Ffrederich) es simplifiquen, com és norma general, encara que no unànimement seguida; no les dobles medials, que poden ser etimològiques.

13. Es regularitzen les lletres u/v, i/j i c/ç, segons la funció de cadascuna. Per a les parts en llatí, igualment es procedirà amb la c/t davant d’i seguida de vocal, que es redueix a l’ús clàssic (Valentia), com justifica la mateixa necessitat de normalització, a banda la molt freqüent confusió de la grafia de t i de c en l’escriptura gòtica, tot i que no és norma general entre els medievalistes.³⁸

14. En la separació de paraules, l’ús de l’apòstrof, del guionet i del punt volat (en aquest darrer cas quan l’elisió d’una vocal no es produeix en la llengua moderna), es procedirà segons les normes habituals de les edicions de textos medievals catalans. Tanmateix, en un recull documental que vol servir als estudis d’història de la llengua, procurem respectar, com ja s’ha dit, els costums gràfics dels escrivans de la Cancelleria, això és, no separar ni unir allò que habitualment mantenien unit o separat, segons els casos. En conseqüència, no es desaglutinen al i del davant vocal, com en del any o al amat; i igualment, s’adverteixen les aglutinacions de y (hi), us i u (ho) amb el mot precedent acabat en vocal, com en que·us, ne·y, li·u.