Читать книгу Col·lecció documental de la Cancelleria de la Corona d'Aragó - AA.VV - Страница 21

Els documents de la col·lecció present no responen, ben entés, a una intenció monogràfica, com fou el cas de la publicada per Rubió i Lluch, autèntic monument, com ha estat dit amb justícia, de la cultura medieval als països de llengua catalana, i de fet els de temàtica cultural, artística o literària hi tenen una presència molt escassa. El criteri ara seguit és donar una mostra documental dels diversos camps afectats per l’administració de la monarquia, a fi d’obtenir una selecció representativa de la realitat de la Cancelleria Reial.

El grup més important quantitativament és el de les lletres dedicades a les funcions del govern interior de la Corona d’Aragó i dels seus estats constitutius, que representen el 30’5% del recull: s’hi reflecteix un món infinit d’aspectes, des de les relacions que podríem denominar feudals, que provoquen de vegades enfrontaments entre el monarca i alguns grans nobles —el 1329 Alfons el Benigne mana exercir repressàlies contra els dominis de Berenguer d’Anglesola, en terres de Lleida, per l’actitud díscola del baró (núm. 278)—, o les iniciatives per incrementar el decaigut patrimoni de la Corona amb l’annexió dels apanages de les branques menors de la família reial —vegeu el comportament poc airós del rei Martí, el 1401, per fer seu el comtat d’Empúries, a l’aguait de la mort imminent del titular (núm. 845); grans operacions polítiques, entre les quals el repoblament de Sàsser i d’altres llocs de Sardenya, inclosa la preocupació reial per la formalització de nous matrimonis per part dels homes allí assentats (docs. 279 i 496); les conseqüències de l’annexió del regne de Mallorca (1343-1344); la guerra de les Unions valenciana i aragonesa, els anys 1347-1348; les disposicions sobre els jueus, de règim intern (núm. 340), o referents a càrregues fiscals (núms. 355 i 995), però també de protecció de les aljames després dels assalts de 1391 (núms. 763 i 803); altres de caràcter policial o d’espionatge: tramesa d’espies a Foix (núm. 79), a Granada (núm. 133), a Gènova (núm. 465), a Castella (núm. 528), en previsió d’amenaces militars; la coronació del monarca —així, la del rei Martí, seguida de la de la reina Maria, el 1399 (núm. 828)—; obres manades fer a les residències règies, l’Aljaferia de Saragossa, els palaus reials Major i Menor de Barcelona i el palau del Real de València (núms. 362, 873 i 394, respectivament), per part del rei Pere, gran constructor, i de Martí l’Humà; o fins i tot pràctiques que jutjaríem de bon govern, amb l’inquietud del llavors jove Pere el Cerimoniós per la preservació dels boscs del Rosselló i de Cerdanya (núm. 424), o les ordres de Joan I per tal de restaurar els banys medicinals de Caldes d’Estrac (núm. 791). No hi oblidem ressenyar cartes dignes de gran memòria, com l’adreçada per la reina Maria de Luna als ambaixadors de la Corona prop del papa Benet XIII, el 1403, per tal d’impetrar l’abolició dels mals usos que suporten a Catalunya els pagesos dels senyorius eclesiàstics, vergonyosos a la nació cathalana (núm. 859).

En segon lloc, i sempre en base a la representació numèrica, hi figuren els documents reials referents a campanyes militars, que arriben a un 22’5% del total. Les lletres reflecteixen ordres i moviments de tropes de la intervenció de Jaume II a Múrcia i la croada contra Almeria del 1309, de la conquesta de Sardenya, la guerra de l’Estret en aliança amb els castellans i la guerra de Castella o dels dos Peres, l’expedició de l’infant Martí a Sicília o la pacificació de Sardenya, que havia de costar la vida (1409), atacat de les febres endèmiques, al rei Martí el Jove, l’hereu, i conclouen amb les primeres operacions navals d’Alfons el Magnànim els anys 1419-1420, a Sicília, Sardenya i Còrsega (núms. 990 i 998). Un altre capítol d’aquesta categoria tracta de la repressió d’actes d’insubordinació de grans nobles, en ocasions d’autèntic perill per a la dinastia, com la del comte de Foix, que pretenia la corona a la mort del seu sogre Joan I, o d’afers cavallerescs i celebració de combats singulars; hi destaquem el plec d’instruccions i consells de tota classe que donen el rei Alfons el Benigne i el seu germà l’infant Pere al comte de Comenge, al qui envien un cavall ben ensinistrat, per a batre’s en duel, el 1329, tot i que els monarques sempre recomanen en tals afers, també en aquesta ocasió, l’avinença amistosa (núm. 273). Quant a la tàctica militar, recordarem com el 1302, al seu torn, el rei Jaume II explica al batle de Berga el codi de senyals o alimares per a comunicar d’uns castells a d’altres el pas de forces contràries (núm. 82).

Les relacions exteriors i les legacions diplomàtiques són ben representades a la col·lecció, amb l’entrada de documentació relativa a missatgeries i tractes amb el papat o les monarquies veïnes. Aquests negocis, tot i que no passen del 14’1% del conjunt, solen comportar el lliurament als ambaixadors, després de les lletres de creença per al sobirà destinatari i de recomanació per als cardenals o per als notables de la cort corresponent, de llargs i detallats quaderns d’instruccions, circumstància que augmenta el seu interés per a la història, i alhora per a l’estudi de la llengua de l’època. Hi trobem present la disputa sobre la sobirania de Sicília, que va generar tan intensa comunicació amb els papes i la cúria romana, els Anjou de Nàpols i Frederic II, intitulat de Trinàcria, rei efectiu de l’illa, per part de Jaume II, lletres entorn de la dissolució de l’orde del Temple (1312), o bé relacionades amb l’homenatge feudovassallàtic i pagament de cens degut pel domini de Sardenya a la Santa Seu, la petició de dècimes i ajudes a la cort pontifícia per a la guerra contra l’Islam, o les freqüents recomanacions d’eclesiàstics per a un bisbat o en demanda del capel. Són moltes les cartes expedides per a tractar amb els reis de Nàpols, amb les cases reials germanes de Sicília i de Mallorca, el regne de Granada i els sultanats nordafricans, Castella —amb la qüestió dinàstica al voltant dels infants de la Cerda, en el regnat de Jaume II— i França. Hi podem extraure, pel seu caràcter particular, la defensa que fa aquell mateix monarca de les facultats jurisdiccionals del cònsol dels catalans en carta al visir de Tunis (núm. 189), les aspiracions de Pere el Cerimoniós, en virtut dels drets de la reina Elionor, a l’herència del tron de Sicília (núms. 512 i 585), i la croada naval, autoritzada pel papa Benet XIII, que promogué la ciutat de València el 1397, amb ajuda mallorquina, a fi de rescatar l’arqueta eucarística robada en una incursió de barbarescs al lloc de Torreblanca (núm. 811).

Els assumptes de caràcter familiar, tocant la persona dels monarques i dels membres de la casa reial, ocupen un 9’2% del total. Hi considerem aspectes com els matrimonis dels sobirans i dels infants, en particular del primogènit, que en ocasions podien ser motiu de la tramesa d’una ambaixada ad hoc. Els problemes per a dotar honorablement la seua prole són natural objecte de preocupació del monarca; en el cas de Jaume II, ben conegut gràcies a les investigacions de Martínez Ferrando,²⁹ la documentació trasllueix els esforços per obtenir una alta dignitat eclesiàstica —l’arquebisbat de Toledo— per a l’infant Joan, destinat a l’Església (núm. 164), o els maldecaps causats per la conducta extravagant del primogènit Jaume, finalment esdevingut monjo de l’orde de Montesa (núms. 203, 204, 216); les gestions del rei Pere el Cerimoniós per buscar un monestir on es retiràs la seua tia, la infanta Maria, que havia tornat de Castella, vídua d’un infant d’aquest regne (núm. 356); la reclamació, infructuosa, d’herències estrangeres, com ara el dot de l’emperadriu de Nicea Constança Staufen, tia de la reina Constança, a l’Imperi grec (núm. 484), o el patrimoni pertanyent a la difunta reina Elionor de Sicília a Alemanya per la seua mare, Elisabet de Caríntia (núm. 647), que pretengueren respectivament Jaume II i després Pere el Cerimoniós, i l’infant Martí (l’Humà); els endenyats conflictes personals, amb moments d’elevada tensió dramàtica, que enfrontaren el mateix rei Pere els seus darrers anys amb l’hereu Joan (I), amenaçat amb totes aquellas majors malediccions que pare pot gitar contra son fill i desposseït de la primogenitura (núms. 721-724); fins i tot, la determinació de normes de protocol per a les relacions entre membres de la família, de què esmentarem la consulta de la infanta Violant de Bar al seu marit Joan, duc de Girona, sobre el capteniment que havia d’observar amb Maria de Luna, cunyada seua, i amb els reis (núm. 695). S’hi recullen exemples de cartes de condol: així, la de Pere el Cerimoniós al jove rei Pere II de Xipre, nebot seu en segon grau, acompanyada de consells de bon govern (núm. 605), i altres. Dins encara de la família reial, la interrupció de la línia de la casa de Barcelona després de l’Interregne i l’exaltació de la nova dinastia Trastàmara no deu ser aliena al deteriorament de l’status de les vídues dels dos darrers monarques, que se’ns mostra de forma crua en les protestes dirigides a Ferran I i després a Alfons el Magnànim per les reines Violant de Bar i Margarida de Prades, de denúncia de les estretors econòmiques que havien de passar, més forta encara en el cas de la muller del rei Martí —reduïda a viure, com es plany al rei Ferran, ab aquesta miserabilitat tant gran—, en no rebre puntualment de la Corona les rendes assignades al sosteniment de la seua casa (núms. 939, 940 i 981).

Estretament vinculats al capítol precedent estan els afers domèstics i personals o quotidians de la casa dels reis, motiu pel qual els incloem ací, tot i que no comprenen més del 4% dels textos seleccionats. Reflecteixen malalties, de vegades epidèmies, que reclamen l’atenció d’un metge prestigiós (núms. 136, 707 i 730, referits a Jaume II, l’infant Martí [I] i Joan I, respectivament); la busca, amb pressa, d’una dida apta per a alletar el mateix infant Joan, tot just nat (núms. 464 i 468); subministraments per a la taula reial: vi vermell de les monges de Santa Clara de Mallorca, peres de Daroca, tot destinat a Pere el Cerimoniós (núms. 406 i 672), o les provisions encarregades per al viatge de Ferran I a les vistes de Niça amb l’emperador, despesa estimada en cinc-cents florins, incloent-hi confits alexandrins i el nogatulí que elaboren les monges barcelonines de Jonqueres (núm. 949); les diversions del rei, afeccionat als falcons (l’infant Joan [I] se’ls fa dur de Flandes i de Noruega: núm. 644), els bons cavalls, la caça de l’agró, que Joan I practica al Baix Llobregat (núm. 784), o la de porcs salvatges i óssos, animals que l’infant Alfons, el futur Magnànim, ordena a les autoritats reservar per al mateix príncep, que hi troba plaer e deport gran (núm. 972). Hi apareixen els gusts sumptuaris de les sobiranes: en una lletra dirigida al rei de Tremissèn, la reina Violant de Bar, capritxosa, regracia els seus obsequis i demana, encara, la tramesa de perfums i draps de seda, que li abelleixen per exòtics, per lur estranyadat (núm. 737); i una altra reina, Maria de Castella, fa una comanda especial al lloctinent de governador de Menorca: que li compre totes les pells de marts que hi haja a la venda, donant a entendre, però, que són per a ell, a fi d’obtenir-les a millor preu (núm. 999). L’infant Martí, finalment, dolgut del furt d’un cobertor preciós de seda verda i lli de la seua cambra, mana al veguer de Tarragona que el faça cercar, puix que ha estat vist, usat per a empal·liar un carrer, el dia de l’entrada de la reina Sibília a la ciutat (núm. 704).

Són nombrosos els documents que tracten qüestions de l’Església, que creixen a la fi del nostre període per la incidència del Cisma d’Occident, més notòria encara per la personalitat de Benet XIII, aragonés de nació. Aquesta matèria n’aporta el 6’5%. A banda assumptes de moral, com la inquisició contra la usura que mana fer el rei Pere als seus regnes per pròpia autoritat el 1346, en benefici exclusiu de l’erari reial, que suscità qualque diferència amb el bisbe de Barcelona (núm. 431), o de disciplina, on cal remarcar el punt candent dels abusos del privilegi clerical per part d’alguns tonsurats, seglars de fet, el que fou causa de la publicació d’una pragmàtica de Jaume II, confirmada per Pere IV el 1374 (núm. 634), foren sempre moltes, com és sabut, les intervencions dels reis en discòrdies internes de les cases religioses, sovint pel nomenament d’abats o priors, o, en els casos de capítols catedrals, per l’elecció del bisbe. De vegades, el rei o la reina es dirigeixen de forma oberta a la comunitat en favor del candidat o candidata de la seua preferència. Són moltes les peticions, més encara en temps de Benet XIII, per motius obvis de proximitat, d’una mitra per a eclesiàstics de la cort, persones de prestigi o membres de grans famílies: el 1372, l’infant Joan demana el bisbat d’Osca per al seu confessor (núm. 625); el rei Martí, inclinat sempre a prendre part activa en l’esfera eclesiàstica, també sol·licita el bisbat de Girona per al seu canceller (núm. 896), el 1408. Jaume II no fou estrany a l’erecció de l’arquebisbat de Saragossa, el 1318 (núm. 197), alhora que, diverses vegades, totes sense èxit, la Corona persistí a demanar la creació d’un bisbat a Xàtiva (núm. 746: aquesta súplica del 1389, de part del rei Martí). El monarca es complaïa en la promoció al cardenalat d’un natural dels seus regnes, i es repeteix la petició del capel, generalment debades, per a un prelat: Alfons el Benigne, el 1333, per al paborde Guerau de Rocabertí (núm. 339), la reina Sibília de Fortià, el 1379, per al bisbe d’Elna (núm. 667). A això hem d’afegir les diverses fundacions monàstiques que són producte de la pietat dels sobirans: l’orde militar de Santa Maria de Montesa per Jaume II, la cartoixa de la Vall de Jesucrist, o Valldecrist, pel molt religiós monarca Martí l’Humà, el monestir jerònim de la Vall d’Hebron per la reina Violant, i encara altres més. Als documents queda reflectida la indiferència adoptada pel rei Pere, no exempta de motius, davant la declaració del Cisma el setembre de 1378, seguida de la incautació de les rendes pontifícies als estats de la Corona (núms. 671, 681, 688), així com els sincers esforços de Ferran I, els anys 1415-1416, per contribuir a posar-li fi (núms. 949, 959, 961).

Els negocis judicials mostren un contingent de peces també estimable, que ascendeix al 5’4% del volum total. En el regnat de Pere el Cerimoniós, diverses lletres tracten del sorollós procés polític, instruït el 1364, que portà al patíbul l’influent privat Bernat de Cabrera, inculpat per la suposada traïció a la Corona d’ell mateix i del seu fill, el comte d’Osona, amb la directa intervenció de la reina Elionor, enemiga del conseller (núms. 565, 567, 569, 571 i 583); el vescomte de Cabrera va ser escapçat a Saragossa el 26 de juliol d’aquell any,³⁰ crim del qual el rei hagué més tard de penedir-se. Hi ha exemples que presenten un interés particular, com ara la provisió, dictada el 1318 per l’infant Alfons, com a lloctinent general de Jaume II, en un cas de separació matrimonial, manant al veguer d’Urgell fer restituir al marit la custòdia de la seua filla de tres anys, treta de la casa familiar per la muller (núm. 195); o un altre que deixa en evidència els procediments del rei Pere, quan ordena el 1359 al veguer de Lleida que force un sard, pres en poder d’aquest oficial, a escriure als seus familiars una carta falsa per tal d’amagar-los la seua situació (núm. 532), els motius de la qual desconeixem. L’octubre de 1363, la mateixa reina Elionor certifica haver rebut a Barcelona, del batle de Morella, una llarga llista de joies i objectes preciosos confiscats a un cavaller de Terol, que havia estat condemnat per rebel·lió (núm. 561). En una esfera ben diversa, una ordre de 1395 de Maria de Luna, duquessa de Montblanc, al batle de la vila, manifesta una vegada més la rectitud del seu caràcter: pendent l’execució de pena capital d’un jove, mana verificar si és menor de vinti-cinc anys, com ell diu, en el qual cas l’oficial haurà de nomenar-li curador i tornar a instruir el procés (núm. 797).

Els afers econòmics tenen una modesta presència al recull, que no manca, tanmateix, d’interés: hi comprenen el 4%. Les vicissituds bèl·liques del regnat del Cerimoniós produeixen al monarca moments de dures angúnies monetàries, que es veu obligat a resoldre, ultra el conegut recurs de la venda de jurisdiccions als senyors territorials, amb l’entrega de joies de la Corona en garantia dels préstecs: el 1360, enmig de la guerra de Castella, el rei mana lliurar a un canviador de Barcelona la diadema de la seua coronació i altres objectes preciosos, que ja abans havien estat posats en penyora (núm. 533), i el mateix havia fet el seu pare, Alfons el Benigne, el 1334, manant empenyorar al batle general de València la sella de la coronació i unes copes de la vaixella reial, a fi de pagar una important quantitat al noble Pere de Xèrica (núm. 345). Poden ser les mateixes cròniques dificultats financeres de l’època la causa de les tensions produïdes el 1373 entre les corts respectives del rei i del primogènit Joan, que es deia perjudicat en la distribució, que determinava el tresorer, dels ingressos pertanyents a la casa reial (núm. 632). Característic de la credulitat d’aquell temps és admetre l’existència de tresors secrets;³¹ el rei Pere donava llicència el 1381 per excavar-ne un de temps de moros al regne de València, avalat pel testimoni d’un religiós (núm. 691), i Martí l’Humà anava més lluny, autoritzant a un ciutadà de Mallorca la busca de tresors amagats e encantats a l’illa, amb reserva de la desena part per a la Corona (núm. 842). Un caràcter més general té el decret reial de 1365, adoptat al si de les corts catalanes reunides a Tortosa, que va fixar la paritat del florí d’or d’Aragó en onze sous barcelonesos (núm. 573).

En un darrer capítol, el menor segons la representació numèrica en aquesta col·lecció, figura la documentació de caràcter cultural, per motius justificats abans. Hi arriba sols al 0’9% dels textos. No podien faltar mostres d’encàrrecs literaris de la casa reial, i en efecte, hi trobem una lletra de 1385, del primogènit Joan, encoratjant el dominicà de Barcelona fra Miquel Rourich a arromançar l’Speculum Historiale de Vicent de Beauvais, obra que l’infant bibliòfil desitja ardentment posseir (núm. 718). Les creences supersticioses de l’època hi són també presents. La reina Violant de Bar, pròxima al part, demana de la noble Mandina de Montcada el préstec del seu anell de virtut, molt recomanat per a un feliç infantament, que promet tornar-li sense falla (núm. 747). L’infant Martí, conegut com a buscador apassionat de relíquies, informa en carta al seu germà Joan I, del 1390, que hi ha a la venda a Barcelona una banya d’unicorn, tan gruixuda com la que va posseir el difunt rei, pare llur, pel preu de cinc-cents florins (núm. 759); i en la mateixa missiva, després d’exposar afers polítics, demana l’anuència reial per a autoritzar els consellers de la ciutat a instal·lar una campana de les hores, de toc manual, al capdamunt de la casa del veguer. Ja rei el mateix Martí l’Humà, el 1398, fa una comanda delicada al seu fill Martí el Jove, sobirà de Sicília: coneixedor que a la capella del palau reial de Palerm es guarda, diu, l’espasa de l’emperador Constantí, prega que la hi remeta amb totes les cauteles, segurament e secreta, pel seu capellà, car desitja sobiranament tenir-la (núm. 814). En la correspondència del monarca surten altres vegades l’afany col·leccionista i el tarannà delerós, i el 1405, per mans del mateix capellà, vol que la reina Blanca de Navarra, la seua nora, li faça enviar marbres preciosos i fonts, els quals s’han d’extraure sense mirament dels palaus regis de la capital de Sicília, destinats a les obres i l’ornat de la residència reial de Barcelona (núm. 873). Algunes cartes dels monarques dels segles XIV i XV fan esment de disturbis provocats per bandositats nobiliàries, que foren causa de gran preocupació, com és ben conegut, en especial a la ciutat de València; tot i això, pot sobtar que el gener de 1419 dos magnats, els nobles Gonçalbo d’Íxer i Melcior de Queralt, pretenguessen enfrontar-se, amb grans aplechs de gents d’armes, a Lleida, a fi de dirimir el dret del seu respectiu candidat a una càtedra de l’Estudi General de la ciutat: el rei, Alfons el Magnànim, es veié obligat a ordenar al veguer la detenció i càstig dels implicats en l’escandalós afer (núm. 985).