Читать книгу Col·lecció documental de la Cancelleria de la Corona d'Aragó - AA.VV - Страница 7

En els estudis sobre la llengua dels textos catalans medievals, literaris o no, se sol fer referència al grau d’ajustament que aquests presenten en relació amb les pautes lingüístiques de la Cancelleria reial. Tanmateix, ens manca una descripció de la llengua cancelleresca, que se sol presentar com un registre cronològicament estàtic i lingüísticament uniforme. És cert que en podríem deduir les característiques més rellevants observant amb atenció els nombrosos documents de la Cancelleria reial ja publicats. Ara bé, en examinar-los, ens adonaríem de seguida que la llengua cancelleresca no reflecteix una realitat estàtica, ja que aquest model lingüístic anava canviant a mesura que la llengua parlada i els gustos literaris també evolucionaven. Però el fet és que avui no sols no coneixem quines eren en concret les pautes lingüístiques de la Cancelleria, sinó que també ignorem la cronologia dels canvis lingüístics produïts al si d’aquell model de llengua. Si els coneguéssem, podríem datar amb major precisió els textos cultes medievals, ja que aquests s’hi solien ajustar quasi simultàniament.

És cert que disposem d’antologies de textos cancellerescos i d’estudis amb apèndixs documentals que en porten. Ara bé, aquests reculls sempre han estat concebuts com a suports per a l’anàlisi d’una època històrica o d’un aspecte concret de la gestió política, econòmica, cultural i administrativa. Només excepcionalment han estat explotats en clau lingüística. És per això que trobàvem a faltar una col·lecció de documents de la Cancelleria reial de la Corona d’Aragó específica i comprensiva de tota la baixa edat mitjana que ens permetés estudiar amb bases fermes el procés de formació, evolució i territorialització de la llengua cancelleresca i la seua incidència en l’àmbit literari. L’avantatge lingüístic de la documentació cancelleresca en relació amb una bona part de la producció literària és que d’aquella posseïm una informació precisa quant a l’autoria i a la datació.

Són aquestes les raons que em van induir a presentar al Ministerio de Educación y Ciencia el projecte d’investigació La lengua de la Cancillería real de la Corona de Aragón (1291-1516) (PB98-1484). Executat en una primera fase,¹ va ser continuat després amb el suport de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (2003). Com a historiador de la llengua, era un tema que sempre m’havia seduït. Tanmateix, he de confessar que no m’hi hauria lliurat sense la incitació personal de Riquer, a qui havia conegut amb motiu de la lectura de la meua tesi doctoral. Perquè va ser ell qui, arran d’una conversa sobre les relacions entre la llengua literària medieval i la llengua cancelleresca, em va invitar a emprendre la tasca de confecció d’una antologia filològicament ben editada i representativa de les diferents etapes del català medieval com a eina imprescindible per a conéixer els criteris i l’evolució de la llengua literària catalana.

El projecte era ambiciós, perquè pretenia abastar tota l’època baixmedieval. L’examen de la documentació dels regnats de Jaume I (1213-1276), Pere el Gran (1276-1285) i Alfons el Franc (1285-1291), molt majoritàriament en llatí i menys nombrosa que la dels regnats posteriors, permetia constatar la dificultat de reunir un nombre suficientment ampli i representatiu de textos en català de cada un dels talls sincrònics en què es va distribuir la documentació que es projectà de transcriure (un mínim de 70 documents per dècada). És per aquesta raó que vam decidir fixar el començament de les transcripcions el 1291, any de l’inici del regnat de Jaume II (1291-1327), que va ser l’autèntic fundador de l’Arxiu reial de Barcelona. El límit final va ser fixat el 1516, any de la mort de Ferran II, el darrer rei privatiu de la Corona d’Aragó, i data en què es tanca la secció de Cancelleria d’aquest Arxiu. No cal dir que és a l’Arxiu reial de Barcelona, ara conegut com a Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), on es guarda la major part de la documentació cancelleresca.

Atesa la magnitud de la tasca prevista, es va preveure realitzar el projecte en dues etapes: en la primera s’editarien documents datats entre 1291 i 1420, i en la segona, documents datats entre 1421 i 1516. La data de 1291 marca l’inici d’una etapa en què començà a sovintejar l’ús del vulgar en la documentació cancelleresca, sempre encara en minoria respecte al llatí. La data de 1420 ve a coincidir amb la posada en funcionament de l’Arxiu reial de València, creat el 1419 per concessió d’Alfons el Magnànim, que correspon alhora a l’inici d’un període en què els aragonesos i, sobretot, els valencians van començar a tenir un cert protagonisme al si de la Cancelleria reial, fins llavors controlada majoritàriament per catalans. A hores d’ara el projecte és ja una realitat, totalment acomplit pel que fa a la primera etapa i en vies de realització pel que fa a la segona.

L’optimització del projecte comportava cercar la màxima connivència possible de l’ACA mitjançant un conveni de col·laboració, en un moment en què a penes s’havien començat a digitalitzar els seus fons. El director de la institució, Carlos López, va acollir molt favorablement la iniciativa, que se signà l’any 2000. Gràcies a aquest conveni, la tasca de selecció dels documents a editar va ser encarregada pel director de l’ACA Jaume Riera i Sans, facultatiu de l’esmentat Arxiu. Una primera tasca de transcripció dels documents seleccionats va recaure en Mateu Rodrigo Lizondo i en un grup d’investigadors: Lluís Cifuentes Comamala, Ramon Pujades Bataller, Josep Torró Abad i Antonio José Mira Jódar, però ben d’hora va ser el professor Rodrigo qui es va responsabilitzar tot sol de dur a bon terme el projecte: no solament ha completat, en uns quants casos, les transcripcions fetes pels col·laboradors i ha ampliat el contingent documental inicialment transcrit, sinó que ha compulsat amb els originals els 1.003 documents corresponents a la primera etapa del projecte i els ha anotats sempre que calia. A tots ells, però de manera especial a Mateu Rodrigo, curador de l’edició, i a Jaume Riera, responsable de la selecció documental, vull aprofitar l’ocasió per a expressar-los el meu agraïment més profund.

Si l’arxiver Jaume Riera ha castigat el seus ulls llegint centenars de documents cancellerescos per a seleccionar aquells que, preferiblement no publicats, podien il·lustrar diferents parcel·les inèdites o poc conegudes de la vida cultural, social, política i econòmica d’aquesta etapa, el medievalista Mateu Rodrigo no ha estalviat esforços per a oferir-nos-en unes transcripcions difícilment superables i unes anotacions d’una gran utilitat per a historiadors i filòlegs. Car el projecte no s’ha concebut només des d’una perspectiva filològica, sinó també des d’una òptica àmpliament historicocultural. Si volíem disposar d’uns textos d’interés històric, però que fossen alhora explotables per als estudis filològics, ens calia assegurar la màxima cura en les transcripcions i en les interpretacions de qualsevol problema textual. Una tal comesa —empresa «llarga i difícil», en paraules de Riquer— no s’hauria pogut dur a bon terme sense la ciència i la dedicació del professor Rodrigo.

Mateu Rodrigo i Lizondo (Albalat dels Sorells 1950) és doctor en Història per la Universitat de València, professor titular d’Història Medieval (1989) de la Facultat de Geografia i Història de la mateixa Universitat, investigador col·laborador de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i vocal del Consell Tècnic d’Heràldica i Vexil·lologia Local de la Generalitat Valenciana. Ha estudiat la guerra de la Unió del regne de València, objecte de la seua tesi doctoral, La Unión de Valencia (1347-1348). Una revuelta ciudadana contra el autoritarismo real, que compta amb un sòlid suport documental. Però els centres d’interés de les seues recerques, sempre molt ben valorades tant per les aportacions documentals com pel rigor i la ponderació de les seues anàlisis, abracen diversos camps de la història cultural, literària i política de la València medieval, com són els seus estudis sobre el llinatge d’Ausiàs March o la figura d’Arnau de Vilanova, sobre antroponímia, historiografia o heràldica. Ha estudiat i editat obres com el sermó al·legòric sobre la passió de Crist, Les corts generals de Jerusalem (1985), l’Antroponímia valenciana del segle XIV. Nòmines de la ciutat de València (1997, en col·laboració amb Agustín Rubio Vela), la Crònica i dietari del capellà d’Alfons el Magnànim, atribuïda a Melcior Miralles (2011), i el Catàleg dels pergamins de l’Arxiu de la Catedral de València, 2a sèrie (2012). A més a més, ha analitzat l’obra de dos notables eclesiàstics valencians i reputats medievalistes: Roc Chabàs i Josep Sanchis Sivera.