Читать книгу Col·lecció documental de la Cancelleria de la Corona d'Aragó - AA.VV - Страница 12

En la història de la llengua cancelleresca catalana medieval es poden distingir dos períodes, la línia divisoria dels quals podem situar convencionalment l’any 1344, data de la promulgació de les Ordinacions de la casa reial, de Pere el Cerimoniós, o, més exactament, el 1355, en què el rei Cerimoniós crea l’ofici de protonotari, abans exercit pel notari tinent los segells, i l’atorga a Mateu Adrià. Ja hem vist que el protonotari era el funcionari que s’encarregava de la forma externa de la documentació, de la bona llengua i del bon estil. Poc després es creava l’ofici de lloctinent de protonotari per poder atendre diligentment el volum de documentació que sorgia de la Cancelleria. Conscient del poder de la paraula escrita (Gimeno 2006; Martínez / Rodríguez 2011), Pere el Cerimoniós també reglamentà minuciosament els usos lingüístics que avui en diríem oficials.

És cert que abans de 1344 s’adverteixen unes pautes lingüístiques en la documentació cancelleresca, però és només a partir de les Ordinacions del rei Pere i de la creació de la figura del protonotari que s’introdueixen i s’apliquen sistemàticament els formulismes i unes orientacions lingüístiques explícites de la Cancelleria reial, que afecten fins i tot als productes literaris o paraliteraris generats al voltant de la cort, com és la historiografia. I és sota el regnat del Cerimoniós que comencen a destacar en el camp de les lletres alguns dels seus funcionaris més enlairats, com és el protonotari Jaume Conesa.

Posseïm molt poca informació sobre el punt de partida de la norma cancelleresca, que només podem endevinar gràcies a les escasses mostres de prosa cancelleresca en català dels regnats de Jaume I, Pere el Gran i Alfons el Franc i, indirectament, a través de textos jurídics com els Furs de Valencia (1261), els Costums de Tortosa (1272) o el Llibre de Consolat de Mar (principis del s. XIV). La scripta d’aquests textos, ja clarament alliberada del llast occitanitzant (com es constata en l’opció per les formes anats, temets, partits en lloc d’anatz, temetz, partitz), es caracteritza, entre altres trets, per la distinció entre les vocals a i e àtones (com fa el català occidental), per l’absència de reflexos gràfics de la centralització de la e tònica derivada de la E tancada del llatí vulgar (pròpia del dialecte oriental), per la preferència absoluta de l’article literari (en lloc del salat, tret oral prou generalitzat entre els catalanoorientals, que alguna vegada deixen entreveure els seus escrits) i per l’adopció del sufix incoatiu esc/eix (en lloc de la variant en isc/ix, característica del català occidental). Unes pautes que oculten la varietat de la llengua oral i les preferències de la llengua local. Ja hem dit que la Cancelleria reial degué ser un factor decisiu en el procés de desoccitanització de la scripta catalana (Ferrando / Nicolás 2011). Ho observem ben clarament en el repertori publicat per Guinot (2010).

Ja des de la darreria del segle XIII disposem d’un bon nombre de textos no cancellerescos de diversa mena, però de forta influència cancelleresca, com són els manuscrits coetanis en prosa de Ramon Llull i d’Arnau de Vilanova i les Acta Aragonensia publicades pel Heinrich Finke (1908-1922), que ens permeten deduir l’impacte dels criteris lingüístics emanats de la Cancelleria reial. I també hem vist que la primera formulació d’un ideal lingüístic supradialectal apareix en la Crònica de Ramon Muntaner (1325).

No cal dir que la centralització de la documentació cancelleresca en l’Arxiu reial de Barcelona —abans dispersa en monestirs com el de Sixena, Santes Creus, Sant Joan de Jerusalem de Barcelona, etc.— i la influència de les cancelleries de Sicília i de Roma van contribuir a la seua uniformització formal (Péquignot 2002), però no sabem fins a quin punt la reorganització per Jaume II de l’Arxiu reial de Barcelona (1318) comportà també la introducció d’unes pautes lingüístiques més reglamentades.

L’actuació lingüística de Pere el Cerimoniós va ser determinant per a la fixació, regularització i modernització de la llengua cancelleresca. Una operació dirigida pel mateix rei com a part d’una ambiciosa política de construcció de la «memòria règia» (Gimeno 2006; Martínez / Rodríguez 2011). Per a comprovar-ho només cal recordar les diferències gràfiques, morfosintàctiques i lèxiques que s’observen entre la còpia del Llibre dels feits de 1343, encara no sotmesa a les pautes lingüístiques imposades pel Cerimoniós, i la còpia que Juan de Barbastro realitzà el 1380 presumiblement a partir d’una versió ja lingüísticament modificada cap a 1365-1366 (Ferrando 2010c: 25-58).

És evident que les escrivanies d’altres centres de poder també van contribuir a la fixació i consolidació del model cancelleresc, no debades bastit sobre uns mateixos models llatins. És per això que els seus resultats difícilment podrien ser diferents al si d’un mateix àmbit lingüístic i cultural (Ferrando 1980; Rubio Vela 1995; Feliu et alii 2008). No cal dir que de la vehiculació d’aquest model també s’encarregaren els funcionaris de les cúries senyorials i eclesiàstiques, amb una formació semblant a la dels secretaris reials i municipals. En aquest sentit, la ciutat de València exercí un paper lingüístic rector, gràcies a funcionaris com Bartomeu de Vilalba (ca. 1327-1404), escrivà de la Sala de la Ciutat (1371-1399) i alhora escrivà reial. La influència de l’escrivania municipal de València i, en particular, d’escrivans com Bartomeu de Vilalba transcendí el marc regnícola fins al punt que la seua correspondència amb Bartomeu Sirvent, secretari reial (1381-1389) i protonotari (1389-1392) —un precedent del carteig en llatí a la manera dels humanistes, segons Rubió i Lluch—, era tinguda en els cercles de la Cancelleria reial com un model literari a imitar (Ferrando 1980; Rubio Vela 1985). I tot això malgrat l’escassa presència de valencians llavors a la Cancelleria. El més destacat aleshores va ser Pere Guitard, anteriorment secretari del cardenal Jaume d’Aragó. De fet, segons Rubio Vela (1985: 51), els canvis formals que experimenta la prosa cancelleresca aproximadament a partir de 1380 ja s’observen en l’escrivania de la Sala de la Ciutat de València amb la incorporació de Vilalba, el 1371.

El nou estil llatinitzant, d’influència italiana, que s’imposa cap a 1380 influirà al seu torn en la llengua literària de l’època. Bartomeu Sirvent i Bernat Metge són dos dels funcionaris reials més prestigiosos que encarnen el nou estil d’inspiració humanista. Els documents de Cancelleria reial dels regnats de Joan I (1387-1395) i de Martí l’Humà (1395-1410), els més coneguts i estudiats, esdevenen sovint belles mostres de prosa literària (Riquer 1964).

Ara bé, si són escassos els nostres coneixements sobre l’evolució de la norma cancelleresca fins a la darreria del regnat de Pere el Cerimoniós, no són més nombrosos els que posseïm sobre la llengua cancelleresca del segle XV. En paraules de Jordi Rubió (1947), encara continua sent un «món a descobrir» el dels buròcrates «lletraferits» de la Cancelleria reial del segle XV, que tanta repercussió van tenir en l’evolució dels gustos literaris. En tot cas, podem constatar que el canvi de dinastia (1412) fou aprofitat pels valencians per a exigir una presència digna, «com a tals valencians», al si de la Cancelleria. El mateix 1412, els jurats de València ja es queixaven al nou rei Ferran I perquè «en tota la nominació d’oficials creats no hi coneixem pus d’aquesta Ciutat e Regne sinó mossén Pujada, qui lo senyor rei ha fet alguatzir; tot l’àls e demés abunda e redunda en catalans, qui tots temps han vetlat e obtengut ocupar-se e absorbir la Casa dels senyors reis». Sis anys més tard, reivindicaven una reorganització de la Cancelleria reial que comptés amb «tres vicecancellers, tres majordoms, tres camarlencs, tres alguatzirs, e així dels altres, en los quals sia compatible haver pluralitat», de manera que «n’hi hagués u de Aragó, u de aquest Regne e altre de Catalunya» (Rubio Vela 2012).

Com a conseqüència del nou equilibri de forces, els valencians assoleixen plenament els seus objectius sota Alfons el Magnànim (1416-1458), època en què el regne de València passa a gaudir una posició hegemònica al si de la Corona d’Aragó (Rubio Vela 2012). És llavors quan els curials valencians (Joan Olzina, Jaume Pelegrí, Ferrer Ram, Francesc Martorell, Andreu Gassull, etc.) van incorporar algunes innovacions importants en la llengua cancelleresca, que van influir en el conjunt de la llengua culta. Així, trobem en els seus documents una decidida opció pels plurals masculins en -os (los franceses>los francesos), per la representació gràfica, a partir de la dècada dels 40, de la vocalització de les desinències -ats, -ets i -its (anau, bateu, partiu), per l’ús de la desinència -e de la primera persona del singular dels verbs de la primera conjugació (esper > espere), pel recurs a la preposició per a davant infinitius, sobretot a partir de 1420, i per l’afició pels superlatius en -íssim, sobretot a partir de la dècada dels 60. No cal dir que, al costat dels secretaris valencians, excel·liren els procedents d’altres indrets de la Corona, com el català Arnau Fonolleda, l’aragonés ciutadà de València Francesc d’Arinyo, el mallorquí Ferran Valentí i l’aragonés Joan de Coloma, fins al punt que, examinant el valor literari dels preàmbuls de diversos documents cancellerescos, Joan Ruiz i Calonja (1956: 234) arribà a considerar: «Ya Rubió y Lluch había aventurado la hipótesis de que la anónima novela caballeresca catalana Curial e Güelfa podía haber salido de la pluma de algún funcionario real que hubiese vivido en Italia. Cualquiera como Fonolleda u Olzina pudo ser».

La pèrdua d’influència de la Cancelleria reial amb Ferran II, en gran part provocada per l’absència del rei, va repercutir en la qualitat lingüística i estilística de la documentació cancelleresca. No sabem si es referia a aquests canvis l’arxiver reial Pere Miquel Carbonell, en constatar en les seues Cròniques d’Espanya (1495-1513), a propòsit del seguiment de les Ordinacions de Pere el Cerimoniós, que, durant el regnat d’aquest monarca «e, aprés son òbit, succeint los altres reis, com és Joan, Martí e Ferrando, fins al rei Alfonso, fill del dit rei En Ferrando, tot quant eixia de la real cort que hagués esguard a ésser de bon e sanct estil se tenia, se servava e regia a la ungla», mentre que, «aprés, en vida del dit rei Alfonso [el Magnànim] e de son frare lo rei Joan e del rei don Ferrando, son fill, hui benaventuradament regnant, se són mortificades e nafrades, que d’aquelles no se’n serva ne se n’usa sinó molt poc». En tot cas, las nostàlgia d’aqueix «bon e sanct estil» sembla reflectir la crisi d’una forma d’entendre la Cancelleria. No devia ser alié a l’actitud de Carbonell el sentiment que Barcelona, d’ençà de l’entronització del Magnànim, havia de compartir desavantatjosament la capitalitat política i cultural amb València: aquesta ciutat no solament fou dotada d’arxiu reial, sinó que veié convertir el títol d’escrivà de la Sala de la Ciutat en un càrrec de considerable rellevància social i institucional fins al punt que, a partir d’Alfons el Magnànim, els nostres sobirans reeixiren a imposar al municipi els seus propis candidats, sovint triats entre els secretaris reials, com van ser, per exemple, Jaume Beneyto (1439-1471) i Joan de Coloma (1471-1477). Certament, el pes de la feina requeia en els lloctinents d’escrivà, generalment ben preparats, però la prosa d’aquests ja no recuperà «l’elegància i brillantor assolida en un passat no massa llunyà» (Rubio Vela 1998: 85).

En tot cas, la unió personal de la Corona d’Aragó i Castella (1479) restà protagonisme al paper de la Cancelleria reial en termes de prestigi institucional i social. Així com a Castella fou possible la feliç conjunció de l’interés polític de la reina Isabel i l’interés intel·lectual d’Antonio de Nebrija, a la Corona d’Aragó esdevingué impossible una tal simbiosi. A diferència de la Gramática de la lengua castellana, de Nebrija, les Regles d’esquivar vocables, basades en criteris cultistes i en la scripta cancelleresca, no van poder ser sinó les notes privades d’un humanista, Jeroni Pau, al servei del cardenal vicecanceller Roderic de Borja, que només han pogut ser preservades gràcies al grafòman compulsiu que va ser Pere Miquel Carbonell (Ferrando 2011).

La introducció de la impremta dues dècades abans que el Consell dels Regnes de la Corona d’Aragó (1494) substituís la Cancelleria reial dels nostres monarques privatius va ser providencial per a la consolidació de la norma cancelleresca, malgrat la incidència cada vegada més manifesta de les peculiaritats locals en la prosa administrativa de cada un dels regnes catalanòfons. Inspirat en les recerques per a l’italià publicades per Paolo Trovato a Con ogni diligenza corretto. La stampa e le revisioni editoriali dei testi letterari italiani (1470-1570) (1990), vaig elaborar a El paper de la primera impremta (1473-1523) en la fixació del català modern (Ferrando 2000) un dels primers treballs que s’han ocupat a ca nostra del paper dels correctors de les primeres dècades de la impremta en el procés de regularització, modernització i llatinització del català.