Читать книгу Col·lecció documental de la Cancelleria de la Corona d'Aragó - AA.VV - Страница 13

Així com una gran part de la historiografia comtal catalana anterior al segle XIII s’elaborà al monestir de Ripoll, també s’ha considerat que la norma cancelleresca catalana s’hauria basat en la tradició escripturària d’aquest monestir, situat en l’àrea dialectalment oriental de la llengua catalana. En aquesta modalitat la E tancada tònica del llatí vulgar s’havia centralitzat en una /´/, mentre que la A i la E àtones tendien a confondre’s, sobretot en posició pretònica, en la vocal neutra /´/ (situació conservada encara pel mallorquí), que donava lloc a una gran vacil·lació gràfica. Tanmateix, els documents de Cancelleria reial tendien a observar uns criteris gràfics etimologitzants, que coincidien amb la praxi gràfica de la modalitat occidental del català. A la vista d’aquesta constatació, Sanchis Guarner (1980: 136), seguint una observació d’Antoni Griera, va considerar «la importància del català occidental, amb els seus potents nuclis culturals de la Seu d’Urgell i de Lleida, en l’afaiçonament de la llengua literària, car en diversos aspectes reeixí a imposar-se damunt el dialecte oriental, i sobretot, absolutament, en l’ortografia». No cal dir que ací Sanchis Guarner ve a identificar llengua literària i llengua cancelleresca. En canvi, Martí de Riquer (1964: 336) opina que la «llengua de la Cancelleria» va estar «sens dubte bastida sobre la modalitat dialectal del barceloní». En el primer cas, Sanchis Guarner cercava una explicació raonable per a superar la contradicció entre les tendències del parlar de Barcelona i uns criteris ortogràfics suposadament occidentals. En el segon cas, Riquer projectava als temps medievals els criteris de la codificació de Pompeu Fabra, basats sobretot en un barceloní parlat però depurat de vulgarismes (Lamuela / Murgades 1984).

A la vista d’aquestes explicacions contradictòries, s’imposa la necessitat d’examinar amb atenció quins foren realment els criteris lingüístics de la norma cancellesca. I, examinats, es constata que la norma cancellesca catalana no es bastí exclusivament sobre cap dialecte, sinó que fou una construcció culta, molt influïda pel llatí, escrita i supradialectal, elaborada pels curials de la Cancelleria reial, que procedien de les més diverses contrades de l’àrea lingüística catalana. Al segle XIII, moment de creació de la scripta catalana cancelleresca, el barceloní, a més de la centralització de la e tònica i de la neutralització de les a i e àtones, tendia, entres altres trets, a la monoftongació dels grups GUA i QUA en [go] (gordar per guardar) i [ko] (coresma per quaresma), a l’assimilació de la /e/ pretònica a la /o/ tònica (fonoll per fenoll), a la confusió entre c [s] i ç [ts] (cel [sel] per çel [tsel]), a la transposició de líquides (trempar per temprar), a l’emmudiment de la iod abans de la consonant palatal fricativa sorda de mots com caixa o peix, a la gènesi d’una r adventícia (murtra per murta) i a la introducció d’una i antihiàtica (veiem per veem). Són trets rebutjats per la norma cancelleresca, que l’actual normativa fabrista ha reconegut només en part.

L’elaboratio lingüística dels curials catalans recorda molt la dels trobadors occitans, però amb dues diferències notables: els català era un parlar molt més unitari que l’occità i els catalans comptaven amb un centre polític important, Barcelona. És cert que el parlar de Barcelona influí notablement en la gènesi de la norma cancelleresca, com s’observa en les preferències lèxiques (així, guineu i no rabosa) o en el decantament per les formes incoatives en -esc (patesca i no patisca), que tanmateix són d’una extensió que ultrapassa els límits de la modalitat oriental, però la scripta cancelleresca adoptà solucions que no hi coincidien o que eren absolutament artificioses. Així, davant la diversitat formal i diatòpica, la norma cancelleresca optà per la grafia etimologitzant ab per a una preposició que solia pronunciar-se [am], [an] i fins i tot [en]; adoptà la grafia híbrida dimarts per a un mot que en català oriental es pronunciava amb ensordiment de la [t] i en català occidental amb ensordiment de la [r]; davant l’afebliment de la -a final en la modalitat oriental, preferí el sufix -esa a -ea (bellesa i no bellea); resolgué la variació preposicional ad / an davant demostratius en favor de a; es decantà per l’article literari, i no pel salat (la porta i no sa porta), molt viu al segle XIII en la major part del català oriental. Com veiem, algunes d’aquestes convencions coincidien amb les preferències del parlar de Barcelona, però altres, no.

Així doncs, des del punt de vista gràfic, morfològic i sintàctic, els curials cancellerescos van elaborar una koiné lingüística que no coincidia amb cap varietat parlada. Un model que tenia en compte el sermo urbanus acurat de Barcelona, però també les aportacions dels escrivans d’arreu del domini lingüístic. Aquells curials reeixiren a integrar-les en un model uniforme i únic, de manera que, segons comentà Martí de Riquer, «molt sovint ens és difícil de localitzar un text —o sia, afirmar que és escrit per un català, o per un mallorquí, o per un valencià, o per un rossellonès— si no ens ajudem de dades extralingüístiques». Tot plegat convertí la Cancelleria reial en el vehicle per antonomàsia de la cohesió idiomàtica de la Corona d’Aragó, ja que, per la seua funció d’òrgan administratiu dels sobirans, imposà unes pautes lingüístiques unificadores, en les quals es reconeixien tots els usuaris de la llengua escrita. O, per dir-ho en paraules de Riquer (1964: 336), aquesta llengua esdevingué «el que avui diríem una llengua acadèmica, car és la llengua en què són escrits els documents que signa el rei, the King’s Catalan, i a això es deu el seu prestigi i la seva incondicional acceptació en tot el domini lingüístic. El dia que el català de la Cancelleria serà estudiat seriosament i amb atenció —tasca llarga i difícil [...]— sens dubte arribarem a conclusions curioses i sorprenents. Puc avançar, amb tota mena de salvetats, que de vegades m’ha semblat que, en certs moments, els escrivans deixen d’emprar una forma determinada per usar-ne una altra com si obeïssin una consigna o com a resultat d’un canvi d’impressions que els ha moguts a introduir una variació lingüística».

Efectivament, el procés de redacció i còpia de les cartes reials garantia la unitat de la norma cancelleresca. D’acord amb Sevillano Colom (1968: 478-480) i amb Trenchs / Aragó (1983: 57), aquest procés passava per les etapes següents:

a) els consellers del rei o d’un membre de la família reial, després d’haver-lo informat sobre un determinat afer i de conéixer la seua decisió, criden a un secretari o a un escrivà de manament, preferentment el més relacionat amb la matèria de què es tracta o amb el destinatari, i li donen oralment les instruccions pertinents per a la redacció de la carta reial;

b) el secretari o escrivà de manament triat passa l’esborrany de la redacció al canceller, o al vicecanceller o a la persona que ha rebut l’encàrrec reial d’ocupar-se de l’afer, perquè n’examinen el contingut i el fons jurídic, i anota, si és el cas, les observacions que se li fan en presència de testimonis. Una vegada introduïdes les esmenes oportunes, el secretari (que generalment signarà amb la fórmula «dominus Rex mandavit mihi») o l’escrivà de manament (que generalment signarà amb la fórmula «mandato regio» o «mandato domini Regis») tornarà a passar la carta al canceller, al vicecanceller o a la persona que ha rebut l’encàrrec reial;

c) el protonotari (que solia ser auxiliat pel lloctinent de protonotari), després de corregir la carta en el vessant formal, lingüístic i estilístic (calia que estigués redactat en «bella retòrica e bon llatí»), i després de sotmetre-la a la sanció del rei o del membre de la família reial que l’havia manada fer (que a vegades podia afegir una anotació autògrafa), comprova la correspondència entre la còpia que s’ha de registrar i l’original de la carta que s’envia al destinatari, les porta a signar, ordena a un escrivà del registre que la còpia, degudamet segellada, siga registrada a l’Arxiu reial, i fa cridar un portador perquè trameta l’original al destinatari. La sanció del rei no es limitava a la mera signatura dels documents. Ben sovint, els feia llegir i corregir davant el seu consell (Péquignot 2002: 468-469), procés que podia arribar a generar una nova versió final.

No cal dir que els protonotaris i els escrivans de manament havien de ser persones instruïdes en la ciència gramatical, en el maneig de les artes dictandi i en el domini del llatí, del català i de l’aragonés. Gràcies al control lingüístic i institucional d’aquestes cartes, tenim la garantia que s’ajustaven fidelment no solament als formulismes i als tecnicismes propis de la prosa curial, sinó a les pautes lingüístiques de la Cancelleria, és a dir, ens donen en cada moment la «norma» cancelleresca.