Читать книгу Col·lecció documental de la Cancelleria de la Corona d'Aragó - AA.VV - Страница 8

L’estudi de la prosa cancelleresca catalana és un tema que suscità molt d’interés entre els noucentistes catalans, preocupats com estaven per cercar un model lingüístic que servís de pauta per a la recuperació del català com a llengua de cultura moderna, amb una norma fixa i supradialectal. El discurs ideològic que generà aquesta idealització de «la prosa catalana de la Cancelleria» —per dir-ho en paraules de Marçal Olivar (1936)—, sobretot el de l’època del secretari reial Bernat Metge, ha estat estudiat minuciosament per Josep Izquierdo (1990).

S’ha d’atribuir a aquest impuls, ja aparegut en la Renaixença, la publicació, en les primeres dècades del segle XX, de dues obres d’Antoni Rubió i Lluch, fonamentals per a l’estudi de la prosa cancelleresca: els Documents per l’historia de la cultura catalana mig-eval (1908-1921) i el Diplomatari de l’Orient català (1301-1409) (1921). Paral·lelament es van publicar itineraris i biografies dels nostres reis baixmedievals: Pere el Catòlic (Joaquim Miret i Sans), Jaume I (J. Miret i Sans), Pere el Gran (Ferran Soldevila, Daniel Girona i Llagostera, Jesús E. Martínez Ferrando), Alfons el Franc (Francesc Carreras Candi, J. Miret i Sans), Jaume II (J. E. Martínez Ferrando, Juan Manuel del Estal), Alfons el Benigne (Francesco C. Casula), Pere el Cerimoniós (Francisco Sevillano Colom), Joan I i Martí l’Humà (D. Girona i Llagostera), Ferran I (F. Sevillano, Carlos López), Alfons el Magnànim (Andrés Giménez Soler, F. Sevillano), Juan II (Jaume Vicens Vives) i Ferran II (J. Vicens Vives, Ernest Belenguer Cebrià), sovint amb un notable suport de documents cancellerescos. També en porten algunes de les monografies que giren al voltant de diferents facetes de la vida política de cada regnat, com ara Jaime II de Aragón. Su vida familiar (1948), de Jesús E. Martínez Ferrando, o Alfonso V de Aragón en Italia y la crisis religiosa del siglo XV (1903-1928), de Josep Ametller i Viñas. Per al nostre propòsit són així mateix interessants l’antologia Parlaments a les corts catalanes, de Ricard Albert i Joan Gassiot (1928) i l’Epistolari de Pere III (1955), de Ramon Gubern. Una de les darreres manifestacions del ja tradicional interés dels medievalistes catalans pel segle XIV és el repertori Documents de cancelleria i de mestre racional sobre la cultura catalana medieval (2011), de Josep Trenchs Òdena, que concretament abraça el període que va del 1276, inici del regnat de Pere el Gran, al 1396, data de la mort de Joan I, tot i que de la immensa majoria només ens dóna la regesta. Paral·lelament, hem pogut saludar l’aparició del volum primer del Diplomatari de Pere el Gran. Cartes i Pergamins (1258-1285) (2012), a cura de Stefano Maria Cingolani, i la publicació de la Collecció documental del regnat de Ferran II i la ciutat de València (1479-1516) (2011), d’Ernest Belenguer, que contenen un bon nombre de documents cancellerescos. Tanmateix, els objectius d’aquestes obres són bàsicament històrics o culturals i no s’han ocupat en cap cas del vessant lingüístic dels documents transcrits. Més encara, la preocupació merament historiogràfica dels seus autors s’ha traduït a vegades en no pocs dèficits en els criteris i en el treball mateix de transcripció, com ja va posar de relleu Ramon Aramon i Serra (1955).

Encara vigent el credo noucentista, l’únic estudiós que llavors es va interessar a fons per la llengua de la prosa cancelleresca va ser Anfòs Par, autor d’una remarcable Sintaxis catalana segons los escrits en prosa de Bernat Metge (1398) (1923), centrada en Lo somni, i d’unes Notes lingüístiques y d’estil sobre el Curial e Güelfa (1928), minuciosament examinades per Maria Salomé Ribes (2011). Admirat pel primer estudi esmentat i per la necessitat de fonamentar en la millor llengua medieval les seues propostes de reforma sintàctica del català, Pompeu Fabra (1926) també analitzà uns aspectes molt concrets de la prosa cancelleresca en un conegut treball sobre la coordinació i la subordinació en els documents de la cancelleria catalana durant el segle XIV. Els historiadors de la literatura i de la cultura catalana, enduts pel mateix entusiasme, van començar a estudiar els trets estilístics d’aquella prosa llatinitzant en què havia excel·lit Bernat Metge, ben d’hora qualificat com a «príncep de la prosa catalana» (Olivar 1936; Rubió i Balaguer 1947, 1955; Riquer 1978). Tots ells van coincidir a destacar-hi la influència de la sintaxi llatina, el gust pel sentit rítmic de la frase, la vocació supradialectal, el caràcter fonamentalment escrit del registre, la base lingüística barcelonina, el prestigi institucional, l’acceptació social i la ràpida irradiació geogràfica, fins al punt d’arribar a una mitificació no sempre ben justificada, com bé han posat de manifest Francesc Feliu et alii (2008). Tant va ser així que Anfòs Par va encarregar a Aramon i Serra de reunir una «tria de les lletres reials diplomàtiques conservades a l’Arxiu de la Corona d’Aragó» (Iglésias 2005: 353). En general, es tracta d’estudis limitats cronològicament a les darreres dècades del segle XIV i primeres del XV, l’època daurada de les lletres medievals en l’imaginari noucentista.

Els historiadors de la llengua i de la cultura catalanes a penes s’han plantejat l’estudi de la koiné cancelleresca anterior al Cerimoniós i l’examen del seu impacte sobre el llenguatge administratiu de les diferents ciutats i viles de la Corona d’Aragó. Quant al primer aspecte, només comptem amb observacions escadusseres. Així, Joan Coromines (1971 [1943]: 278-281) assenyala que, en la versió catalana de les Vides de Sants rosselloneses, de la segona meitat del segle XIII, «la influència de la llengua comuna ja es deixa sentir a la major part del text». Aquesta «marea invasora de la koinè catalana» hauria negat els trets lingüístics més locals dels textos coetanis fins i tot de caràcter no literari, com ara el Capbreu de la Vall de Ribes, o les versions més antigues de les Lleudes i Treves de Cotlliure i de Perpinyà, o els diferents Documents sur la Langue Catalane des Anciens Comtés de Roussillon et de Cerdagne aplegats per Bernat J. Alart (1881). L’edició de textos judicials valencians del segle XIII, ja iniciada per Joan Ponsoda (1996) i per Maria Àngels Diéguez (2002), ha rebut un considerable impuls els darrers anys al si de la col·lecció «Fonts històriques valencianes», dirigida per Antoni Furió i Enric Guinot, que ha publicat nombrosos documents dels llibres de cort del Justícia d’Alcoi, Cocentaina, Sueca, València i d’altres ciutats i viles valencianes. Certament, ens ofereixen mostres ben interessants de la variació i de les interferències lingüístiques del moment —com ara la presència dels subjuntius vullos i partisquen en un document datat a València el 1299 (Ferrando 2010b)—, però també reflecteixen la pressió uniformitzadora de la prosa cancelleresca. Aquesta pressió es fa ben evident en els llibres de cort del Justícia de Montuïri de 1357-1360, estudiats per Joan Miralles (1984). I s’accentuarà després del regnat del Cerimoniós, com podem observar en els processos judicials examinats per Joan Anton Rabella (1998) i Maria Dolors Farreny (1986). En tot cas, l’anàlisi de la llengua d’aquest tipus de documentació permetrà en el futur abordar amb més coneixement de causa l’estudi de la formació i del procés de difusió de la llengua administrativa catalana.

Tanmateix, no ens podem estar d’assenyalar que l’estudi que reflecteix millor l’impacte de la llengua cancelleresca en les diverses administracions regnícoles i municipals de la Corona d’Aragó és el ric i impecable Epistolari de la València medieval, d’Agustín Rubio Vela (1985-1998), integrat per més de tres centenars de lletres missives dels jurats de la Ciutat de València, que abraça tant les expedides entre el 1311 i el 1412 (volum I) com les del període de 1412 a 1479 (volum II). La documentació reunida per Rubio no sols posa de manifest la qualitat lingüística i estilística de la prosa municipal valenciana, que ve a ser la del regne, sinó també una lleugera diferència en matisos lingüístics, sobretot gràfics, entre la del primer volum, que a penes se separa del model cancelleresc, i la de segon volum, que fa aflorar algunes poques concessions a les tendències de la parla regnícola (Ferrando 1985; Colón 2003). L’antologia de Rubio Vela, que podria ser adduïda com el projecte més pròxim a un repertori sistemàtic de documents cancellerescos, és sens dubte un model a imitar, tant per les aportacions de l’estudi introductori al coneixement de la història i el funcionament d’una veritable cancelleria regnícola, que era en la pràctica l’escrivania municipal de València, com per la pulcritud de les transcripcions, per l’encert de les tries temàtiques i pel rigor històric de les anotacions. L’antologia no sols permet valorar el grau d’incidència de la norma lingüística de la Cancelleria reial, sinó també la bona formació cultural dels escrivans i notaris de l’escrivania del cap i casal del regne de València (Rubio Vela 1995), un dels àmbits institucionals més receptius de les pautes cancelleresques. L’obra conjumina així l’interés lingüístic i l’interés cultural.

En termes generals, els nostres historiadors de la llengua i de la literatura catalanes s’han limitat a presentar la prosa cancelleresca com un «factor de coherència idiomàtica» (Sanchis Guarner 1980) i com un model literari a imitar (Rubió 1954; Riquer 1964), a subratllar-ne la uniformitat al llarg de quasi tres-cents anys (Coromines 1954 [1943]; 1971) i a comentar la influència del primer humanisme en el canvi d’estil que s’hi observa a partir de 1381 aproximadament (Riquer, 1964, 1978; Nadal / Prats, 1982), però a penes s’han dedicat a fer-ne una anàlisi lingüística. Des d’un angle més estrictament lingüístic, només Germà Colón (1989) ha cridat l’atenció, amb el suport de nombrosos exemples, sobre l’interés lexicogràfic que tindria l’edició acarada de la versió catalana i la versió aragonesa d’un mateix document cancelleresc, i Antoni Ferrando i Miquel Nicolás (2005: 110-111; 2011: 108-109) han descrit alguns dels trets lingüístics bàsics de la norma cancelleresca i han destacat alguns aspectes del seu procés d’irradiació territorial.

A pesar d’aquest interés pel King’s Catalan —per dir-ho en paraules de Riquer—, lligat sens dubte a la prosa de Metge, a penes s’ha prestat atenció a l’evolució d’aquest català àulic després de l’extinció del casal de Barcelona. Potser hi han pesat molt els judicis d’Anfòs Par a propòsit de la llengua del Curial e Güelfa, ja que considera que, si bé «aquesta obra afita lo grau de major perfeccionament de nostra ortografia» (Par 1928: 7) i reflecteix encara «la relativa puresa del segon quart del s. XIV, que no pas l’accentuada decadència literària de 1460 en avall» (Par 1928: 86), «hom hi discerneix les primeres influències lexicals bastardes, qui havien d’espandirse incontinent en malura determinant de la decadència literària» (Par 1928: 7), ja que, en la seua visió, «lo daltabaix iniciat en nostre romanç abans de 1425, començà per la literatura, per les ciutats cultes, y per la parla oficial y del braç enlayrat» (Par 1928: 75). Així les coses, és obvi que la llengua cancelleresca de l’època dels Trastàmara ja no podia suscitar l’admiració d’antany. En conseqüència, no posseïm d’aquesta època uns diplomataris cancellerescos tan ambiciosos com els de l’etapa anterior.

Ben mirat, els Trastàmara aragonesos han estat poc estudiats pels nostres historiadors fins a Jaume Vicens Vives i Ernest Belenguer Cebrià i, doncs, la documentació cancelleresca que van generar no ha merescut l’atenció adequada per part dels nostres historiadors de la llengua, en bona part com a conseqüència dels prejudicis suara esmentats. Les importants monografies de Jaume Vicens Vives sobre Ferran II i la ciutat de Barcelona (1936) i sobre Fernando el Católico, Príncipe de Aragón, rey de Sicilia (1458-1478) (1952), amb uns notables apèndixs documentals, van obrir el camí a l’estudi dels regnats d’Alfons el Magnànim i, sobretot, de Joan II i de Ferran II. Això ens ha permés de comptar amb l’edició de nombrosos textos cancellerescos d’aquest darrer tram de l’època medieval. A més del repertori de Jaume Vicens, en destacaré tres més: el d’Antonio de la Torre, Documentos sobre las relaciones internacionales de los Reyes Católicos, en sis volums (1949-1966), el de Núria Coll Julià, Doña Juana Enríquez, lugarteniente real de Cataluña (1461-1468) (1953), i l’apèndix documental de la tesi d’Ernest Belenguer Cebrià, Fernando el Católico y la ciudad de Valencia (Aproximación a su estudio) (1973), suara publicat (Belenguer 2011). Només en els darrers anys hem pogut veure l’edició de l’Epistolari de Ferran I d’Antequera amb els infants d’Aragó i la reina Elionor (1413-1416) (2004), a cura de Carlos López, consagrada al primer Trastàmara. Una bona part de les transcripcions de la documentació cancelleresca d’aquest darrer període es ressent del prolongat divorci entre història i filologia, cosa que la fa difícilment aprofitable des d’un punt de vista estrictament filològic. I la que coneixem no cobreix bé totes les etapes del període, sobretot els darrers anys del regnat de Ferran II (1504-1516). D’altra banda, els escassos estudis sobre la prosa cancelleresca d’aquest període s’han centrat en aspectes estilístics i en la interferència lingüística. En sobreïxen, però, dos, que no ens n’estem de citar: el de Joan Ruiz i Calonja sobre els preàmbuls de les lletres reials (1956) i el d’Antoni M. Badia i Margarit sobre els calcs sintàctics en la prosa cancelleresca del secretari reial Joan de Coloma (1967).

Des del punt de vista de l’anàlisi de les ideologies lingüístiques, l’interés per la llengua cancelleresca s’ha posat de manifest en els vuit col·loquis internacionals Problemes i Mètodes de la Història de la llengua que des del 1995 s’han celebrat majoritàriament a la Universitat de Girona, amb participació d’investigadors nacionals i estrangers (sobretot italians, com ara Mirko Tavoni, Alberto Varvaro i Francesco Bruni). En aquests col·loquis s’ha incidit en aspectes estretament relacionats amb el concepte i la formació de la norma lingüística i amb l’equació llengua escrita i llengua nacional. Fruit d’aquestes reflexions són treballs com el llibre Llengua escrita i llengua nacional (1992), de Josep M. Nadal, que examina la formació de la norma cancelleresca com una construcció ideològica destinada a la cohesió d’una determinada comunitat; el volum col·lectiu La invenció de les llengües nacionals (1999), a cura de Francesc Feliu i Cristina Juher, i particularment el capítol «Normativa i història de la llengua», del mateix Josep M. Nadal, que se centra en l’estudi del procés de construcció d’un espai lingüístic com a conseqüència de la imposició d’una norma; La llengua sobre el paper (2005), també de Josep M. Nadal, amb reflexions sobre el «paper simbòlic de les normes», i l’article «Entre el mite i la realitat la llengua de la cancelleria reconsiderada» (2008), de Francesc Feliu, Joan Ferrer i Narcís Iglésias, on es relativitza el paper de la Cancelleria en la formació de la llengua literària catalana i se’ns dóna un inventari de recursos sintàctics i estilístics de la prosa cancelleresca, elaborat bàsicament a partir del ja esmentat treball de Pompeu Fabra (1926). Dins d’aquesta mateixa dinàmica s’ha d’incloure la publicació de La configuració social de la norma lingüística a l’Europa llatina (2006), a cura d’Antoni Ferrando i de Miquel Nicolás, que aporta unes anàlisis molt valuoses no sols per a l’estudi del procés de formació de la norma lingüística en la majoria de les llengües romàniques occidentals, sinó també, i de manera especial, del català.

Tots els estudis suara esmentats a penes han concretat com es manifestà i com evolucionà des del punt de vista lingüístic la norma cancelleresca catalana. I, entre els que se n’han ocupat, com Segarra (1985), no veiem enlloc cap anàlisi de la llengua cancelleresca ni de l’abast de la seua suposada base barcelonina ni del grau de supradialectalitat o d’artificiositat que traslluïa aquest model lingüístic. D’altra banda, les antologies lingüístiques han marginat quasi totalment la prosa cancelleresca. Així, Medieval Catalan Linguistic Texts (1965), de Peter Russell-Gebbett, confegida amb rigor textual, amb una calculada representativitat cronològica i tipològica i amb un molt complet sistema d’anotacions i índexs, no hi presta la més mínima atenció, i Documents d’història de la llengua catalana. Dels orígens a Fabra (1986), de Joan Martí i Castell i de Josep Moran, de caràcter didàctic i sense anotacions, només en reprodueix dos, però tots dos són de Bernat Metge, on el criteri subjacent és la identificació entre prosa cancelleresca i model de llengua literària.

Tot plegat posava de manifest la necessitat de reunir una col·lecció de documents de la Cancelleria reial de la Corona d’Aragó, com a pas previ per a l’elaboració d’un examen de conjunt de la llengua i de la norma cancelleresques, allunyat de les aproximacions impressionistes de què ens hem servit fins ara.