Читать книгу Col·lecció documental de la Cancelleria de la Corona d'Aragó - AA.VV - Страница 19

El treball respon a un projecte concebut i dirigit des de l’any 2000 pel prof. Antoni Ferrando, director llavors de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, de la Universitat de València.⁴ Ja abans, Martí de Riquer havia manifestat reiteradament especial interés per la prosa cancelleresca o dels organismes del govern central de la Corona d’Aragó, tot assenyalant la importància de la matèria amb la formulació de judicis com aquest:

Aquesta llengua de la Cancelleria, sens dubte bastida sobre la modalitat dialectal del barceloní, era la dels funcionaris àulics, la dels cortesans, i per tant acceptada sense cap mena d’oposició, ans de bon grat, per tots els escriptors com una mena de foma supradialectal d’expressar-se en prosa.⁵

L’eminent historiador de la literatura ressalta la reorganització de la Cancelleria Reial, els registres de la qual ja havien començat a mitjan segle XIII, per part de Pere el Cerimoniós, monarca escrupolós en la conservació de la documentació oficial, tant com primmirat en l’exercici del poder regi, que disposà una cohort de secretaris, escrivans de manament i oficials per tal de donar curs a l’enorme volum de correspondència que, emanant de la Corona, s’estenia per tots els racons dels regnes de la Confederació per tal d’exercir la funció de govern, ultra les legacions diplomàtiques que comunicaven el rei d’Aragó amb la Santa Seu i les monarquies veïnes, europees o nord-africanes. Aquesta massa epistolar, segueix dient Riquer,

era redactada amb una especial cura pels secretaris i escrivans, destres en el maneig de les tres llengües (...) ‘oficials’, o sia, el llatí, el català i l’aragonès. Havien d’ésser, doncs, aquests escrivans i secretaris, bons llatinistes, car molt sovint es veien obligats a redactar llargs documents en la llengua sàvia, la qual cosa pressuposa una preparació gramatical, retòrica i estilística que, quan havien d’escriure en les llengües vives, hi deixava la seua empremta i una especial precisió i elegància.⁶

Els secretaris reials, generalment bons coneixedors del llatí,⁷ es deixaven influir quan escrivien en romanç per la sintaxi de la llengua culta. Però, si açò hagués pogut conduir, de primer antuvi, a adaptacions desafortunades, és també cert que, sobretot des de l’última època del regnat del Cerimoniós, hom aconsegueix entre els escrivans reials més cultivats —en són exemples rellevants Jaume Conesa, Bartomeu Sirvent i sobretot Bernat Metge—, anunciadors del nou gust per les lletres clàssiques, una harmoniosa translació de les construccions llatines, del període llarg farcit d’incisos ben ordenats amb un ritme reeixit, de l’estil que diem ciceronià, al vulgar. En aquests anys, i durant el govern de Joan I i de Martí I, la Cancelleria, ofereix —escriu Riquer— «uns quants milers de lletres, redactades en un català precís, elegant i puríssim, que contribuïren, un dia darrera l’altre, a imposar per tots els dominis de la llengua una prosa exemplar i bellíssima».⁸ El vulgar de les actes oficials, així embellit, serà una «llengua d’alta cultura», segons una opinió que acaba generalitzant-se.⁹

El català de la Cancelleria Reial, d’ençà de la segona meitat del Tres-cents, esdevé doncs, en paraules que prenem del mateix Riquer, «una llengua acadèmica, car és la llengua en què són escrits els documents que signa el rei, the King’s catalan, i a això deu el seu prestigi i la seva incondicional acceptació en tot el domini lingüístic.» I pronostica: «El dia que el català de la Cancelleria serà estudiat seriosament i amb atenció», que diu ser «tasca llarga i difícil», per causa de l’existència d’una massa documental ingent, «sens dubte arribarem a conclusions curioses i sorprenents.»¹⁰

La prosa de la Cancelleria presenta una gran unitat, «desde la grafía hasta la cadencia», una unitat supradialectal, tot i que partia del parlar ciutadà cultivat de Barcelona. Això li atorgava una importància especial, car la seua difusió per tots els regnes de la Corona la convertia en model digne d’imitació, fins al punt que els escriptors no vinculats a la cort i els mateixos escrivents i copistes de llibres literaris varen acceptar els criteris de l’estil cancelleresc, de tal manera que foren vehicles poderosos d’uniformització de la llengua escrita culta.¹¹

Es considera Marçal Olivar l’estudiós que, en un notable article aparegut el 1936, va encunyar el concepte «prosa catalana de la Cancelleria».¹² En paraules de Josep Izquierdo, que n’ha elaborat un estat de la qüestió, la prosa cancelleresca, després de rebre la influència benefactora de la retòrica llatina, és valorada arran d’aquell autor «com a estil oficial, és a dir, supradialectal i fonamentalment escrit».¹³ També Pompeu Fabra, recorda, buscà suport per a la seua obra de normalització del català modern en la mateixa font, basant-se en els documents culturals publicats per Antoni Rubió i Lluch,¹⁴ i Coromines seguirà la posició del seu mestre, car creu necessari subratllar el pes normatiu, podem dir-ne, de la llengua de l’administració reial.

Aquest mateix filòleg, però, no deixa d’advertir que es tracta d’una llengua de naturalesa en certa manera artificiosa, diversa de la llengua parlada, sense ignorar que aquest és un tret comú a altres llengües.¹⁵

Després dels autors citats, altres noms rellevants han incidit en la influència uniformitzadora del català medieval exercida pels escrivans de la Cancelleria Reial. Ho sostingué Jordi Rubió i Balaguer,¹⁶ i més tard hi ha insistit especialment Martí de Riquer. El 1967, Sanchis Guarner es féu ressò de la mateixa opinió en la història de la llengua catalana traçada a la seua obra La llengua dels valencians,¹⁷ i encara més tard insistia en el gran valor de la prosa de la Cancelleria com a «factor de coherència idiomàtica» per a tot el domini lingüístic del català, i en les virtuts de flexibilitat i d’elegància del llenguatge escrit curialesc o oficial, «amb què assolia maturitat i fixació» l’idioma.¹⁸

Aquesta opinió, consolidada però potser una mica idealitzada, de la uniformitat de la llengua cancelleresca, rebé alguna matisació de part d’Aramon i Serra, que creiem que no la invalida. Feia observar que la «koiné littéraire et administrative» de la Cancelleria i de l’administració en general no explicava la diversitat de l’estil dels grans autors del segle XIV, i citava expressament Muntaner, Eiximenis i Metge.¹⁹ Al seu torn, Josep Maria Nadal i Modest Prats, de reconeguda autoritat en la història de la llengua, hi manifesten reserves. L’evidència de la manca d’estudis que se n’isquen fora de la prosa cancelleresca i literària, sempre més treballada pels erudits, els porta a aconsellar com a urgent entrar en l’ampli camp dels textos «sense pretensions literàries», que ens acostarien a la llengua parlada i a les seues varietats territorials reals. Han de reconéixer, però, l’opinió abans exposada, admetent l’existència patent d’«una gran uniformitat lingüística» en la prosa literària catalana, fenomen que té els seus orígens «en la labor dels secretaris i notaris reials»; i, malgrat no adherir-se de ple a aquest raonament, que els sembla «un nivell d’explicació general i vague», conclouen que no en troben d’altre en l’actual estat de la investigació.²⁰

Darrerament, Antoni Ferrando i Miquel Nicolás han condensat en poques pàgines la substància d’aquest fenomen de la cultura catalana medieval; ressalten la transcendència de la imposició per part de la monarquia d’«unes pautes lingüístiques unificadores en les quals es reconeixien tots els usuaris de la llengua escrita», recorden la novetat sintàctica de la preferència pels períodes llargs de cursus planus, d’ençà del darrer quart del segle XIV, assenyalen els trets lingüístics més destacats de la llengua de la Cancelleria i proposen les raons de la seua crisi en la centúria següent.²¹

Per contra, en data més recent, Francesc Feliu, Joan Ferrer i Narcís Iglésias posaven en qüestió la «progressiva mitificació» moderna del concepte de llengua cancelleresca, esdevinguda una «superllengua».²² A la vista de la gran col·lecció de documents administratius d’interés cultural publicats per Rubió i Lluch, critiquen amb duresa inesperada la que diuen «paperassa interminable —i llevat de poques excepcions, generalment avorridíssima,» produïda pels «plomífers de la casa reial.» Per demostrar la seua tesi, analitzen uns textos particulars: l’un de Bartomeu Sirvent, l’altre de Jaume Conesa, dos dels més coneguts i cultes oficials de la cancelleria de Pere el Cerimoniós, secretari reial el primer, protonotari el segon, i hi troben, certament, un exemple de prosa burocràtica o rutinària poc lluïda, més que d’estil a imitar.²³ S’hi pot adduir el clàssic aliquando bonus dormitat Homerus. En qualsevol cas, però, la qüestió resta oberta, subjecta a estudis basats sobre fonts d’una major amplitud, i a aquesta necessitat vol respondre el nostre treball.

Hem de convenir, amb tots els estudiosos últimament citats, l’existència de diversos models de llengua, a banda el cancelleresc, dotat d’un prestigi derivat del seu caràcter docte i oficial, canonitzat, per tot el domini lingüístic. La llengua de l’administració demana unes condicions de claredat, precisió i rigor, perquè, com la prosa legal, no pot permetre’s cap ambigüitat d’interpretació, i és per això que pot resultar eventualment feixuga; tanmateix, si el llenguatge d’un pensador com Ramon Llull no s’hi ajusta, no pot dir-se el mateix d’escriptors pertanyents a la burocràcia de la mateixa cort, com ara Jaume Conesa o Bernat Metge. Ultra això, s’ha admetre igualment que la gran col·lecció de Rubió no abastava àrees de l’activitat de l’oficina reial que podien oferir una prosa més viva i directa, o una sintaxi i un lèxic diferents i més variats: posem, per exemple, les epístoles familiars dels monarques i els quaderns d’instruccions de les legacions diplomàtiques, que constitueixen, com després exposarem, dos capítols importants de les actes reials objecte de la nostra edició. En darrer terme, és també cert, com posa de relleu l’article acabat de citar, que la prosa oficial no sols era vigent a la Cancelleria del monarca, ans també s’estenia a les escrivanies de tot d’organismes de l’administració territorial o local, i a aquest respecte hi fan esment dels treballs d’Agustín Rubio Vela sobre la documentació del Consell de la ciutat de València, on, amb la presència com a escrivà de la Sala del notari Bartomeu de Vilalba (1371-1399), s’imposa en les epístoles dels jurats una «prosa elegant, de qualitat»;²⁴ i, segonament, que ens manquen encara grans col·leccions diplomàtiques del període de la dinastia Trastàmara per a poder oferir un estudi del tema amb ple coneixement de causa.