Читать книгу Col·lecció documental de la Cancelleria de la Corona d'Aragó - AA.VV - Страница 16

Si examinem la llengua dels registres de Cancelleria des d’una òptica purament lingüística o literària, és obvi que ens trobem davant un gènere escassament generós quant a recursos expressius. La rellevància d’aquests documents no descansa en el vessant filològic o estètic, sinó en l’historicolingüístic, ja que són l’expressió del procés de construcció i fixació de la norma lingüística que servirà de pauta per als usos institucionals i socials més prestigiosos. Les millors pàgines de la llengua cancelleresca no les trobarem en els registres més formals de Cancelleria, sinó en altres documents de naturalesa reservada o confidencial (les lletres familiars íntimes, les instruccions domèstiques, etc.), elaborats en l’entorn reial, com són els que publicà Coroleu (1889). Aquests són els documents més pròxims als productes literaris cortesans, que conformen la major part de la producció escrita catalana amb ambició estètica dels nostres segles baixmedievals.

La llengua cancelleresca aspirava a la uniformitat, però no per això deixà de manifestar una evolució històrica que es projectava en el conjunt de la llengua escrita. En efecte, la llengua cancelleresca es modificà cronològicament no sols d’acord amb unes pautes d’evolució interna (per exemple, el pas de perfet fort al perfet feble), sinó també, especialment en l’aspecte sintàctic i lèxic, d’acord amb els nous corrents culturals (introducció de l’humanisme) i amb el canvi de centres de poder (Barcelona, fins a les primeres dècades del XV, i València, des de l’època del Magnànim). I, encara que amb un pes considerable del barceloní culte, la llengua cancelleresca es beneficià de la tasca d’elaboració lingüística que van generar els notaris i els escrivans de les principals institucions dels territoris de llengua catalana. La solidesa de la norma cancelleresca només es va veure afectada a la darreria del segle XV pel canvi polític que va comportar l’absència quasi permanent de Ferran II dels seus dominis privatius, cosa que facilità les interferències castellanes, tal com s’observa en la prosa cancelleresca de Joan de Coloma. La introducció de la impremta en terres catalanes a partir del 1473, que afavorí la preservació dels usos cultes de la llengua, compensà en certa manera el paper de referent lingüístic que havia tingut fins aleshores la Cancelleria reial.

La formació llatina dels notaris i escrivans al servei de les diverses administracions públiques va gestar unes orientacions lingüístiques similars arreu de la catalanofonia. De fet, una bona part de prosa literària catalana dels segles XIII, XIV i XV va ser elaborada en el marc de la cort reial pels funcionaris de la Cancelleria. Però no es poden confondre prosa cancelleresca i prosa literària: aquesta es beneficiava d’aquella quant a les pautes gràfiques, morfològiques i sintàctiques i quant a certes innovacions lèxiques, però també adoptava els recursos expressius que aporta el geni creador de cada escriptor.

El rigor en la selecció i en l’edició del corpus documental que ara es publica és la millor garantia per a aprofundir en el coneixement de la llengua literària de l’època, però l’estudi del caràcter convencional de la norma cancelleresca només podrà ser satisfactori quan disposem d’altres repertoris documentals que recullen la variació diatòpica, diastràtica i diafàsica de la llengua i permeten, per tant, de comparar les diferents scriptae en joc (Veny 2001).

ANTONI FERRANDO FRANCÉS

Universitat de València