Читать книгу Col·lecció documental de la Cancelleria de la Corona d'Aragó - AA.VV - Страница 15

Ja hem insistit que l’elaboració d’un corpus representatiu de documents de Cancelleria reial dels tres segles baixmedievals era una condició prèvia per a adquirir un coneixement precís de la formació, els criteris i l’evolució del King’s Catalan, és a dir, del català «oficial». Per a Riquer el treball hauria d’implicar la publicació dels més diversos tipus de documentació de Cancelleria reial, des de les cartes sobre afers institucionals a les lletres sobre afers familiars, passant per les instruccions a ambaixadors, els informes secrets, els tractats de pau o fins i tot els contractes, ja que són les diverses manifestacions d’aquesta prosa les que degueren inspirar la llengua literària de Bernat Metge i, en general, la dels escriptors àulics. Ara bé, si el que pretenem és conéixer el procés de formació i de consolidació de la norma cancelleresca catalana, sembla més adequat cenyir-se a les cartes reials i als documents de caràcter diplomàtic redactats en llengua catalana que conté la sèrie de registres de Cancelleria, ja que es tracta de textos del màxim rang i formalitat institucional, sempre sotmesos a un rigorós procés de control estilístic i lingüístic abans de ser sancionats pel rei. En no poques ocasions, el rei confirmava autògrafament el caràcter «oficial» i imperatiu d’aquesta mena de documents cancellerescos amb subscripcions com aquella tan coneguda d’Alfons el Magnànim, de 1446, adreçada a Guillem de Vic, Mestre Racional de València: «Avetla como si fuese de mi mano e d’esto no vos aya más de escrivir» (Mandingorra 2008).

La selecció documental realitzada per Jaume Riera i editada per Mateu Rodrigo respon a aquest darrer criteri. S’ha evitat així la dificultat d’haver de recórrer a les diverses modalitats de prosa originades al si de la Cancelleria i d’haver de seleccionar una quantitat molt més nombrosa de documents. Certament, el preu a pagar ha estat sacrificar a favor d’aquest objectiu la variació i la riquesa de recursos lingüístics i expressius que podria haver proporcionat la consulta de la més variada tipologia documental cancelleresca. Per això Joan Coromines (1971: 277) ens advertia que la «koinè literària i administrativa» de la nostra Cancelleria reial no era «gaire interessant per al lingüista», a causa de «la seva uniformitat no gens espontània». Tanmateix, si no és gaire interessant per al filòleg, sí que ho és per a l’historiador de la llengua, a qui forçosament ha d’interessar el procés de construcció de la norma cancelleresca en tots els seus vessants (lingüístic, sociolingüístic, ideològic, etc.).

Ara bé, si volíem comprovar l’evolució d’aquesta «norma», calia assegurar una representació mínima de documents per cada un dels talls sincrònics amb què s’ha estimat convenient distribuir la documentació triada. Ja he dit que el tall cronològic que vaig considerar més pràctic va ser el d’una dècada (1291-1300, 1301-1310, etc.) i que el mínim de documents reials a reproduir per cada dècada no podia ser inferior a 70. Només seguint un criteri així es podia cobrir sistemàticament i equilibradament tota aquesta primera part del diplomatari que ara s’edita (1291-1420).

Finalment, per a l’edició dels 1.003 documents seleccionats calia adoptar un sistema de transcripció filològica rigorós. El sistema adoptat, que Mateu Rodrigo explicita minuciosament, s’ajusta molt als criteris d’edició actuals de la collecció «Els Nostres Clàssics», de l’Editorial Barcino. En la selecció dels textos s’han prioritzat els inèdits i els que aportaven una informació lingüística i historicocultural rica.

La reproducció d’aquesta quantitat tan notable de documents, amb una calculada seqüenciació cronològica, permet seguir el procés de construcció, de perfeccionament i de fixació de la norma cancelleresca. En conéixer la cronologia dels canvis lingüístics, podrem datar amb major precisió les obres literàries i no literàries sense cronologia segura, si es tracta de textos produïts a l’entorn àulic, ja que devien seguir molt fidelment les pautes lingüístiques que marcava la Cancelleria reial. I podrem avaluar millor la incidència de la llengua cancelleresca en la prosa literària d’arreu del domini lingüístic català. Així, de la mateixa manera que podem advertir els canvis estilístics llatinitzants que s’hi produeixen a partir de 1380 aproximadament, també hi podem resseguir, per exemple, el procés d’hispanització lèxica del català a partir de les primeres dècades del segle XV.

La comparació de la llengua cancelleresca amb la prosa administrativa d’altres institucions dels regnes de la Corona d’Aragó i amb la prosa literària i no literària en general resulta molt útil per a valorar l’impacte que hi va tenir la norma cancelleresca. En fer aquesta valoració, no podem menystenir la influència dels criteris cultistes que hi van aplicar tant els curials de la Cancelleria reial com els de les altres institucions de la Corona d’Aragó, singularment la dels ben formats escrivans de la Sala de la Ciutat de València a partir de la darreria del segle XIV i, sobretot, amb els primers Trastàmara (Ferrando 1980; Rubio Vela 1985; 1995). I no podem oblidar que ben sovint els documents estesos en català tenien la seua correspondència en aragonés, una situació que permet contrastar en paral·lel l’evolució del model cancelleresc en ambdues llengües i les influències recíproques (Colón 1989; Lleal 1997). En tot cas, la informació que ens proporciona aquest repertori documental ens permet deduir els criteris de correcció lingüística i d’ornamentació estilística que eren observats al si de la Cancelleria i, doncs, l’evolució dels usos més prestigiosos.

Un examen de les correccions incorporades pels escrivans en la documentació de la col·lecció que ara s’edita ens il·lustra a bastament sobre aquests criteris. La major part de les correccions correspon a distraccions o errors de còpia advertits, que Mateu Rodrigo indica en nota, com ara super predictis pel correcte sub predicta (nota 11), Burges per Brusques (nota 31), emparàssets per empetràssets (nota 53), terra nostra per armada vostra (nota 56), provocar per revocar (nota 58), tramettats per tramettets (nota 1727), nostres per vostres (nota 1755), execucions per exaccions (nota 1774), pujen per puxen (nota 1799), etc. Però són moltes les que corresponen a esmenes de tipus gràfic, morfològic, sintàctic i lèxic, com ara mercadés corregit en mercaders (nota 1722), aquestas en aquestes (nota 1725), pareguen a nós en nos pareguen (nota 1726), enich en inich (nota 1816), huy en vuy (nota 1881) —tot i que huy i vuy alternen ab initio en la col·lecció—, metra en metre (nota 1966), maritòria obre en meritòria obra (nota 1973), hàjan en hajen (nota 2211), se’n anàs recollir en se anàs recollir (nota 2291), Esgleya en Església (nota 2294). Entre aquestes correccions n’hi ha algunes que ens informen sobre els formulismes de redacció, com quan s’esmena coses damunt dites en damunt dites coses (nota 154), i d’altres que revelen tendències orals, com quan es substitueix la forma velaritzada analògica despenguí per la culta despení (nota 2293). El repertori permet constatar així mateix la preferència gràfica pel criteri etimològic (leuger i no lauger, envides i no anvides, recollir i no recullir, etc.), però també que no sempre es corregeixen les alteracions de vocals àtones (com en mara, nomanats, sancera, personas, aconsaguir, vezcomta, laxets, cullir, cubrir, aculliment, etc.). I ens permet observar l’evolució de certs fenòmens morfològics, com ara el procés de substitució dels plurals masculins en -es per -os, o la progressiva incorporació dels més diversos connectors i de nous recursos sintàctics (Feliu / Ferrer / Iglésias 2008: 237-245). I també confirma l’absència de palatalització de s davant consonant velar, que solem trobar en tota mena de textos valencians del segle XV (Colón 2003). La preferència pel sufix en -esa té alguna excepció remarcable, com pereosos, que observem al doc. 893, datat a Barcelona el 1408. L’article és sempre el literari i no apareixen exemples de formes verbals incoatives en -isc. L’opció per certs mots o variants formals generalment té a veure amb la semàntica, com quan utilitza aplegar en sentit marítim («aplegam a Nàpols», doc. 41, datat a Nàpols el 1299), o menejar en el sentit de ‘moure, bellugar, remenar’, (doc. 929, datat a Barcelona el 1413), i molt sovint es pot explicar per la procedència geogràfica de les informacions que arriben a la cancelleria, com quan es parla d’alqueries (doc. 118, datat el 1308 a València) o de la marjal (doc. 821, datat el 1398 a Mallorca) o quan es recorre a acurtar (doc. 952, datat el 1415 a València), si bé apareix sota la fórmula «abreujat o acurtat» en la ploma del secretari aragonés Pau Nicolàs. La presència creixent de secretaris i escrivans d’arreu del domini lingüístic es traduirà en una incorporació cada vegada més perceptible de preferències lèxiques inhabituals a Barcelona. La llengua cancelleresca es beneficiava així dels recursos d’altres parlars diferents del de Barcelona. A més a més, les relacions preferents de la Corona d’Aragó amb Itàlia van ser un factor decisiu en la conformació d’una llengua àulica llatinitzant des del punt de vista gràfic, sintàctic, lèxic i estilístic. Ja hem vist que aquest darrer aspecte és el que més atenció ha rebut per part dels estudiosos de la prosa cancelleresca.

Tot plegat permet constatar que aquest repertori documental serà de gran utilitat per als diferents estudiosos de la llengua i de cultura medievals. Així, els especialistes en gramàtica i lexicografia històriques podran disposar de l’inventari i de la datació precisa dels trets lingüístics, de les paraules i de les accepcions que s’ofereixen; els historiadors de la llengua obtindran una informació precisa sobre la relació entre el procés de constitució i evolució de la koiné cancelleresca i el projecte de construcció d’una comunitat lingüística i política superadora de la fragmentació administrativa; els historiadors de literatura podran contrastar la prosa àulica amb els més diversos registres literaris; els historiadors de la cultura, de la política, de la economia, de la societat, etc., agrairan l’exhumació de nombrosos documents desconeguts; els especialistes de la cultura escrita també agrairan la presentació sistemàtica de la tipologia documental cancelleresca i les noves aportacions sobre la comunicació escrita; els romanistes veuran enriquides les seues perspectives amb les solucions catalanes que s’hi documenten; i els especialistes en gramàtica i en lexicografia extrauran, com ja va fer Pompeu Fabra, nombroses dades per a l’estudi de qüestions candents actuals de sintaxi i de lèxic.