Читать книгу Col·lecció documental de la Cancelleria de la Corona d'Aragó - AA.VV - Страница 11

Abans de la unió dinàstica entre el regne d’Aragó i el comtat de Barcelona (1137), els dominis d’aquest darrer ja eren lingüísticament duals, si considerem l’occità una llengua diferent del català. En tot cas, amb la unió, el català i l’aragonés van esdevenir llengües dels reis i de la seua cort i, almenys a partir del segle XIII, també llengües de la Cancelleria reial, juntament amb el llatí. La Cancelleria reial de Jaume I va tenir un paper fonamental en el procés de desoccitanització de la scripta catalana. En canvi, la dualitat lingüística romànica dels dominis dels reis d’Aragó, que s’incrementarà al segle XV amb la incorporació de Sícilia (1409) i de Nàpols (1442-1458), explica la persistència i la gran presència del llatí a la Cancelleria reial al llarg de tota la baixa edat mitjana, a diferència del que ocorre al regne de Castella (Fernández-Ordóñez 2011).

Conscients de la seua doble condició de reis d’Aragó i comtes de Barcelona, els monarques del casal de Barcelona respectaren els usos lingüístics institucionals de cada territori i, encara que tots adoptaren la llengua catalana com a llengua familiar o més habitual —no debades esdevingueren també reis de València i, majoritàriament, reis de Mallorca, territoris que compartien amb Catalunya la mateixa llengua—, tots aprengueren l’aragonés i en feren ús no sols al regne d’Aragó sinó també amb els nobles valencians d’ascendència aragonesa. Una de les proves més evidents que el català va ser la llengua habitual del casal de Barcelona és que els seus llibres de comptes sempre s’estenien en català. S’ha intentat justificar l’ús de l’aragonés en boca de l’infant Pere, el futur Pere el Gran, en adreçar-se al seu pare, Jaume I, el 1273, en demanda de perdó com una citació literal procedent d’una hipotètica crònica en aragonés. No cal recórrer a aquesta explicació en clau nacionalista. Probablement va ser un recurs de l’hereu de la Corona per a manifestar un distanciament respectuós davant el seu pare, catalanoparlant però que tenia com a primer títol el de rei d’Aragó. També s’ha dubtat de la llengua habitual de Jaume II (Colón 1989: 245) pel fet que emprà preferentment l’aragonés amb les seues filles Maria, Blanca, Constança i Violant, però aquesta opció lingüística té una explicació fàcil: les dues primeres eren monges de Sixena (Aragó) i les dues segones estaven casades amb un castellanoparlant i amb un aragonesoparlant respectivament. En canvi, a Isabel, reina de Romans, casada a Àustria, i als seus fills, Jaume i Alfons, s’adreçava normalment en català, i al seu fill Joan, arquebisbe de Toledo, en llatí. Les tries lingüístiques de Jaume II en relació als seus fills depenien sobretot de situacions contextuals. Però el fet que Jaume II s’adrecés en català als seus dos fills successivament hereus, Jaume i Alfons, indica ben clarament que aquesta era la seua llengua preferida. Fins i tot Pere el Cerimoniós, educat inicialment en un ambient aragonés, es convertí en un catalanoparlant i catalanoescrivent molt actiu, com es posa de manifest en la seua redacció de les Ordinacions de la casa reial i de la Crònica; això sí, mantenint sempre un respecte escrupolós pels trilingüisme cancelleresc en iniciatives institucionals com ara la Crònica dels reis d’Aragó e comtes de Barcelona, o el Ceremonial de la consagració e coronació dels reis d’Aragó, amb versions en llatí, català i aragonés (González Ollé 2009: 89).

Una altra manera dels nostres reis de manifestar institucionalment la seua doble condició inicial de reis d’Aragó i comtes de Barcelona va ser l’alternança en el tractament de don i en en els documents en català, si bé aquell en proporció minoritària. No es difícil deduir-ne la justificació: el títol de don, que a penes trobaríem en documents privatius de Catalunya, València i Mallorca, va lligat al rang reial d’Aragó. Curiosament, abans de l’entronització dels Trastàmara, és en la documentació cancelleresca de Joan I i de Martí l’Humà, aclaparadorament en català, que es troba el major nombre d’exemples de l’ús de don (Colón 1989: 249).

En les corts conjuntes dels regnes de la Corona es plantejà en més d’una ocasió l’ús de les dues llengües, no tant com a conflicte d’intel·lecció sinó com a reivindicació dels drets de cada territori. Així, en les corts generals de Montsó de 1362-1363, la discussió acabà amb l’acord que el rei Pere el Cerimoniós faria la proposició reial en català i que els braços d’Aragó se li adreçarien en aragonés. La situació es tornà a repertir a les Cortes generals de Montsó, de 1382-1383 (González Ollé 2009: 90). Com bé reconeix aquest mateix autor, la solució va ser favorable al català, «puesto que éste se identificaba así como la lengua propia del poder real, con todo el prestigio e influencia consiguientes que confiere la decisión». Quan, el 1416, el rei Alfons el Magnànim s’adreçà en castellà a les corts de Barcelona, la seua actitud fou censurada per les ciutats de Barcelona, València i Saragossa. En aquest cas, els representants de les tres capitals rebutjaven no tant l’ús del castellà com la vulneració dels usos lingüístics que avui en diríem «oficials» dels diferents estats de la Corona d’Aragó. Aquesta resistència davant les tendències cesaristes dels Trastàmara ja no es produirà amb Ferran II, que s’adreçà indistintament en català i, en menor grau, en castellà als consellers de Barcelona i als jurats de València, sense que això hi provoqués cap oposició (Ferrando / Nicolás 2011: 146).

Després de l’incident de 1416, l’estatus lingüístic dual de la Corona va ser observat pels Trastàmara (1412-1516). Una cosa ben diferent va ser la seua praxi familiar: tots els reis de la casa de Trastàmara i les seues esposes respectives foren de llengua castellana i així s’expressaren sempre, com ho testimonien les subscripcions que figuren en molts documents cancellerescos del temps del Magnànim (Mandingorra 2008). Només l’infant Ferran, fill natural d’Alfons el Magnànim, el futur Ferrante, rei de Nàpols (1458-1494), tingué el català com a llengua materna i com a més habitual durant gran part de la seua vida. El rei Ferrante, que mai no dominà bé l’italià, no hi deixà d’usar el català com a llengua cancelleresca, tot i que cada vegada menys, fins al 1480 aproximadament. Al regne de Nàpols, la llengua emprada en les cartes del Magnànim i del seu fill sol ser indicativa de la llengua habitual dels destinataris, encara que no sistemàticament (Venetz 2009). A les cancelleries de Nàpols i de Sicília alternaren el llatí i l’italià i, a molta distància, el català i qualque vegada el castellà.

Cal fer notar que la llengua aragonesa emprada en la documentació cancelleresca al segle XV, sobretot a partir de mitjan segle, es castellanitzà notablement (Pottier 1952). Tant era així que l’aragonés Gonzalo García de Santa María advertí, en Las vidas de los sanctos religiosos (Saragossa, 1486-1491), que, «porque el real imperio que hoy tenemos es castellano [...], deliberé de poner la obra presente en lengua castellana. Porque la fabla comunmente más que otras cosas sigue al imperio». Si la introducció de la casa dels Trastàmara repercutí en un increment de l’ús d’un aragonés ja relativament castellanitzat, la unió dinàstica entre Castella i la Corona d’Aragó perjudicà tant els usos cancellerescos d’aquest com els del català.

Una manifestació clara de la consciència que tenien els reis de la Corona d’Aragó que s’havia de respectar la dualitat lingüística del nucli constitutiu dels seus dominis és la forma en què es distribuïen els usos del català i de l’aragonés en les cartes trameses a l’exterior (Sevillano 1950; 1968): si no eren en llatí, les lletres adreçades als països de l’àrea mediterrània, fins i tot a Armènia, i als països de l’Europa occidental solien ser en català, mentre que l’aragonés, si bé molt influït pel castellà, era preferit en les lletres dirigides a Navarra, Castella, Portugal, Granada i Marroc. En els tractats amb els països àrabs hom solia usar l’àrab en la versió original i l’aragonés castellanitzat en la còpia que es registrava a la Cancelleria.

De cara a l’interior, si les cartes reials anaven adreçades a persones, poblacions o institucions de territories de llengua catalana i de llengua aragonesa, se’n feien còpies en les llengües respectives (Colón 1989: 251-252). Sense eixir-nos de la col·lecció documental ara editada per Mateu Rodrigo, podem adduir-ne diversos casos. Així, el 1357, el rei Pere el Ceriomoniós, de Saragossa estant, s’adreçà a diverses poblacions de la frontera valenciana i aragonesa per a advertir-les del perill bèl·lic castellà. La carta registrada (doc. 516) «fuit missa als feels nostres lo justícia, jurats e prohòmens de la ciutat de Xàtiva», però tot seguit es fa constar que, «a los fieles nuestros todos e cada unos officiales, jurados e hombres buenos» de Terol, Calataiud, Daroca i Borja se’ls envià «similes infrascriptis universitatibus in idioma Aragonie». El 1386, l’infant Joan adreçà una carta als «consiliariis Barchinone» (doc. 726), però a continuació «similis fuit facta iuratis et probis hominibus civitatis Valentie. Et etiam alia in vulgari aragonensi iuratis et probis hominibus Cesarauguste». De l’època dels Trastàmara són la carta que, el 1416, Ferran I envià «als amats e feels nostres los consellers de la ciutat de Barcelona» (doc. 963), davall la qual es fa constar que «alia similis littera fuit expedita directa als amats e feels nostres los jurats de la ciutat de València» i «alia similis littera, in vulgari aragonensi, fuit expedita directa a los amados e fieles nuestros los jurados de la ciudat de Çaragoça». El 1418, Alfons el Magnànim s’adreçà «als amats e feels nostres los consellers de la ciutat de Barcelona» (doc. 979), i tot seguit llegim que «alia similis littera fuit expedita directa iuratis civitatis Cesarauguste in linga (sic) aragonensi» i «alia similis fuit expedita directa iuratis civitatis Xative».

La documentació cancelleresca, quan vol singularitzar el català i l’aragonés, recorre exclusivament a les denominacions de «llengua catalana» i de «llengua aragonesa», fins i tot si s’adreça a valencians i mallorquins o si és redactada per secretaris i escrivans d’aquesta procedència. Bastarà un exemple per a demostrar-ho. Al peu de còpia de la carta que el Magnànim envià a la seua esposa, la reina Maria de Castella, signada a Gaeta el 21 de juny de 1443 i redactada pel secretari reial Joan Olzina (Ametller 1928 III: 655), figura la subscripció següent: «Sub simili forma fuit scriptum officialibus infrascriptis videlicet in Aragone in lingua aragonensi et aliis [Catalunya, València, Sardenya, Sicília i Nàpols] in lingua cathalana».

Cal observar, però, que, al regne de València ja s’havia estés abans del segle XV la denominació de «llengua valenciana», tal com observem en la dedicatòria de la traducció del Valeri Màxim (1396) als consellers de Barcelona (Ferrando 1980). És per això que en les actes del procés de Casp (1412) s’usa aquesta denominació privativa en referir-se a la llengua pròpia de la ciutat i regne de València (1412). Així, quan, el 28 de maig de 1412, els compromissaris, «omnes unanimes et concordes nemine discrepante», acorden enviar als parlaments d’Aragó, Catalunya i València una missiva en què se’ls comunica la pròrroga de les sessions fins al 28 de juny, aquesta s’hi reprodueix en aragonés, però a continuació es fa constatar: «Sub simili forma et sub sigillo reverendissimi domini Archiepiscopi Terrachone, in idiomate cathalano seu valentino, fuit scriptum parlamentis generalis Regni Valencie et Cathalonie Principatus» (Ferrando en premsa).