Читать книгу Col·lecció documental de la Cancelleria de la Corona d'Aragó - AA.VV - Страница 14

La dedicació quasi monogràfica de Martí de Riquer a la literatura catalana medieval el dugué a plantejar-se en diverses ocasions la importància de l’estudi de la prosa cancelleresca per a explicar les característiques de la llengua dels nostres escriptors. N’és una bona prova l’atenció que li dedica en el capítol «Prosa parlamentària i cancelleresca» del volum II de la seua monumental Història de la literatura catalana (1964). En efecte, Riquer, després de constatar l’impacte cancelleresc en la prosa lul·liana, atribueix la relativa uniformitat lingüística de la literatura catalana medieval a la influència de la Cancelleria reial, especialment d’ençà de la profunda reestructuració a què la va sotmetre el rei Pere el Cerimoniós. Ja hem vist que per a Riquer (1964: 336) la «llengua de la Cancelleria, sens dubte bastida sobre la modalitat dialectal del barceloní, era la dels funcionaris àulics, la dels cortesans, i per tant acceptada sense cap mena d’oposició, ans de bon grat, per tots els escriptors com una mena de forma supradialectal d’expressar-se en prosa».

Per a Riquer, doncs, la llengua cancelleresca es caracteritzaria per la base lingüística barcelonina, l’acceptació social generalitzada i el caràcter supradialectal. Certament, quan parla d’una base lingüística barcelonina hem d’entendre un sermo urbanus culte, i no la parla col·loquial de la ciutat, que reflectia els hàbits fonètics i morfològics propis del dialecte oriental. L’acceptació social generalitzada és inherent al prestigi de la llengua del rei i de la seua cort. Encara que majoritàriament procedents de l’àrea oriental abans del segle XV, els curials barcelonins van heretar la tradició d’un model lingüístic supradialectal que se sobreposava als seus hàbits particulars. No podia ser d’altra manera si els seus destinaris eren, ja des del segle XIII, els diversos reialmes de llengua catalana.

Des d’una perspectiva sincrònica, el llenguatge cancelleresc era, o aspirava a ser, uniforme, però des del punt de vista diacrònic variava, i no tan escassament, amb el transcurs dels anys. Ja ho hem vist a propòsit de les dues còpies conservades més antigues del Llibre dels feits. La llengua evolucionava i els responsables de la Cancelleria reial, encara que sempre amb criteris conservadors, no deixaven de reflectir en els seus documents aquests canvis. Uns canvis que no solament afectaven els escrits de la Cancelleria, sinó que eren imitats arreu de l’àmbit lingüístic català tant en els usos administratius com en els literaris. No deixem, però, Riquer (1964: 348), que en aquell mateix capítol sobre la prosa cancellesca remarcava: «La història de la Cancelleria als segles XIV i XV és, repetim-ho, un element imprescindible per a l’estudi de l’evolució de la prosa catalana post-lul·liana, important aspecte on, provisionalment, es podrien assenyalar algunes fites o etapes». Una d’aquestes s’inicia vers l’any 1381, en què «hom adverteix als documents de la Cancelleria un estil nou [...], que retrobarem a les obres en prosa de Bernat Metge», caracteritzat per l’ús prou sistemàtic del cursus planus, els cultismes, les amplificacions i els períodes llargs i que podria denominar-se humanístic. «Són uns quants milers de lletres, redactades en un català precís, elegant i puríssim, que contribuïren, un dia darerra l’altre, a imposar per tots els dominis de la llengua una prosa exemplar i bellíssima».

En un altre estudi, Riquer (1978: 14-15) insisteix en les repercussions que va tenir entre els usuaris de la llengua culta el model cancelleresc tant pel que fa a les grafies com a la cadència de la frase. En concret, per a provar la incidència del model gràfic cancelleresc en la transmissió de textos literaris, Riquer adduí dos exemples. En el primer, compara les grafies d’unes cartes autògrafes de Francesc Eiximenis, que deixen entreveure els trets del seu dialecte gironí, amb les grafies de les còpies més acurades de les seues obres, que s’ajusten a les convencions gràfiques de la Cancelleria. En el segon exemple, Riquer compara les irregularitats gràfiques que s’observen en les poesies del cançoner autògraf de Joan Berenguer de Masdovelles amb l’observança de les convencions cancelleresques en les còpies que en feren, d’algunes d’elles, altres escrivans.

Seguint les pautes encara vigents a l’època, Riquer s’interessa sobretot per la prosa cancelleresca del temps de Bernat Metge i considera que la guerra civil del Principat (1462-1472) hauria provocat «el derrumbamiento de la influencia estilística de la Cancillería». Aquest judici pressuposa que la prosa de la Cancelleria reial hauria continuat tenint sota el Magnànim la mateixa influència sobre la prosa literària que en temps de Bernat Metge. Certament, sota el Magnànim van brillar il·lustres secretaris, però aquesta tònica ja no va continuar sota Joan II ni sota Ferran II. La documentació cancelleresca d’aquests regnats no exercí el mestratge literari que abans havia tingut la prosa de la institució. Ben mirat, sota Joan II i Ferran II es produeix un cert divorci entre l’estil de la prosa cancelleresca i el de la prosa literària artitzada, l’anomenada «valenciana prosa» —usada sobretot pels escriptors valencians Joan Roís de Corella, Miquel Peres i Bernardí Vallmanya i imitada per alguns escriptors principatins com Francesc Alegre—, que es produeix al marge de la Cancelleria.

Gràcies a Joan Ruiz i Calonja (1956) i a Jordi Rubió i Balaguer (1957), coneixem alguns aspectes de la llengua cancelleresca de l’època dels primers Trastàmara. Tots dos autors es fixen sobretot en la sintaxi i en el lèxic de la prosa cancelleresca, que es beneficia de la creixent influència de la prosa humanística en llatí, especialment en el context de la cort napolitana del Magnànim. Però aquella prosa també es mostra receptiva davant el procés d’hispanització lèxica de la llengua i l’evolució de certs aspectes gràfics i morfològics. Coromines (1971: 140-141) ja va cridar l’atenció, per exemple, sobre la presència creixent, ja a partir dels anys vint del segle XV, de la preposició composta per a, més característica dels parlars occidentals i valencians. Jo mateix (2010a: 209) he assenyalat que la tendència al canvi sistemàtic en la representació gràfica de les desinències verbals en -ats, -ets i -its per les formes vocalitzades en -au, -ei i -iu es consolida a la Cancelleria en la dècada dels quaranta, potser per imitació de la praxi de l’escrivania municipal de la ciutat de València, que tendeix a prioritzar les formes vocalitzades ja abans dels anys 40.

Si la prosa cancelleresca de Joan de Coloma, estudiada per Badia Margarit, és representativa de la llengua cancelleresca posterior a la guerra civil del Principat, s’imposa la conclusió que ha perdut la volada estètica dels temps anteriors i que trasllueix l’impacte castellanitzador que van comportar, arran de la unió dinàstica del regne de Castella i la Corona d’Aragó, els contactes de part de la noblesa i del funcionariat àulic autòctons amb els nobles i curials castellans. Aquesta prosa cancelleresca tindrà més semblances amb alguns dels productes literaris generats a la darreria del segle XV, com és la versió del Paris e Viana publicada a Barcelona i Girona el darrer lustre del segle XV, que no amb la prosa artitzada conreada per Corella i els seus imitadors.