Читать книгу El patrimoni cultural valencià - AA.VV - Страница 11

El patrimoni cultural valencià. Una mirada des de l’Història de l’Art

Felipe Jerez Moliner Departament d’Història de l’Art. Universitat de València

El terme patrimoni (del llatí patrimonium) fa referència als béns heretats dels ascendents. A l’inici de l’edat contemporània sorgeix la consciència de ser un conjunt de béns comuns amb un valor històric i artístic del qual es beneficia la ciutadania i constitueix el seu senyal d’identitat en la mesura que reconeix i explica la seua trajectòria històrica. Aquests valors han determinat l’interès públic perquè es conservaren. En el segle XIX aquesta tasca va recaure en les reials acadèmies de belles arts. Al començament del XX, la creació de la història de l’art com a disciplina universitària a Espanya va consolidar la perspectiva històrica en l’anàlisi patrimonial, però des de mitjan centúria la noció de patrimoni ha patit una gran ampliació. D’una banda, en l’estrictament artístic s’ha eixamplat la consideració de béns historicoartístics des del punt de vista tipològic, cronològic, espacial i temporal, ja que s’hi ha inclòs el modern i el vernacle, el conjunt i el context, o la trama urbana i la humana. Per un altra banda, s’ha ampliat més enllà del que al principi s’havia apreciat que era patrimoni. L’evolució pot veure’s en el marc legal; per exemple, la Llei de tresor artístic nacional (1933), la Llei de patrimoni històric espanyol (1985) i la Llei de patrimoni cultural valencià (1998). Aquesta última reconeix el valor del patrimoni com a senyal d’identitat i generador de riquesa, i evidencia la gran importància que té el patrimoni històric i artístic entre els béns representatius de la història i la cultura valencianes. Així ho reflecteixen inventaris i plans especials de protecció. En aquest sentit, es distingeixen els béns immobles i els mobles. Entre els primers s’inclouen els monuments, com les realitzacions arquitectòniques o d’enginyeria i les obres d’escultura colossal; els conjunts històrics, entesos com a agrupació de béns immobles, contínua o dispersa, amb entitat cultural pròpia; els jardins històrics, on, entre altres valors, poden destacar els històrics i els estètics. Entre els béns mobles, despunten pintures, escultures o peces d’arts decoratives i sumptuàries, ja siguen declarades individualment, com a conjunt o com a fons de museus i col·leccions museogràfiques. Fins i tot l’anàlisi historicoartística és rellevant en altres tipologies, com succeeix amb algunes obres bibliogràfiques, cinematogràfiques o fotogràfiques, amb béns immaterials en el seu component creatiu, en el referit a les tècniques artístiques, etc.

Els municipis elaboren l’Inventari General del Patrimoni Cultural Valencià. En els casos de major rellevància, amb aprovació del govern autonòmic, es declaren els Béns d’Interès Cultural, màxim règim de protecció i foment. Entre aquests, alguns també reben reconeixements internacionals, com succeeix amb la Llotja de València, declarada Patrimoni de la Humanitat.

El Departament d’Història de l’Art de la Universitat de València, en la mesura que siga possible, procura contribuir amb les activitats del seu personal docent i investigador a l’estudi, la difusió i la conservació del patrimoni cultural. I d’aqueixa manera, a aportar a la societat un benefici present i futur.

1- Castell de Xàtiva. Font:

2- El codex de la Confirmació dels privilegis reals concedits a la Cartoixa de Valldecrist conté l’únic retrat conegut del rei de Sicilia Martíel Jove, fill de Martí l’Humà. Font: Estepa.

3- Àngel Custodi. Catedral de València. Autor: Josep Montesinos.

4- Baco del carrer de la Pau a València. Museu de Belles Arts. Autor: Josep Montesinos.

5- Santuari de la Magdalena. Novelda. Font: Estepa.

6- Ciutat de les Arts i les Ciències. València. Font: Estepa.