Читать книгу El patrimoni cultural valencià - AA.VV - Страница 9

El patrimoni cultural valencià.El valor del patrimoni

Antoni Furió Departament d’Història Medieval i Ciències i Tècniques Historiogràfiques. Universitat de València

Més enllà dels escassos paratges naturals –aquells que no han sigut transformats per l’acció antròpica– que alberga encara la geografia valenciana, el contingut del concepte de patrimoni és fonamentalment cultural i històric, relacionat d’una manera o altra amb l’activitat humana. Totes les seccions d’aquest projecte, des del patrimoni arqueològic, artístic, museístic, bibliogràfic, arxivístic i documental fins a l’arquitectònic, paisatgístic, agrari, hidràulic, toponímic i industrial, passant per l’etnogràfic, l’immaterial (festes, costums, tradicions) i musical, estan certament relacionats amb ella i són producte de la creativitat, l’esforç i l’aplicació dels éssers humans. I de les condicions materials, socials i culturals, és a dir, històriques, en què han viscut. El geni d’escriptors com Ausiàs March i Joanot Martorell, pintors com Joan de Joanes, Ribera i Sorolla, o de compositors com Cabanilles i Martí i Soler, es deu, en primer lloc, a ells mateixos i a la seua pròpia obra, capaços de transcendir els límits estrictes de la seua època, però també a les condicions històriques que els van fer possibles.

Així, el valor d’una obra es troba en ella mateixa, però també en els ulls que la miren i en els sentits que la perceben i l’aprecien. El patrimoni cultural no és sols un producte històric sinó que també ho és la seua valoració. Determinades expressions artístiques o arquitectòniques han hagut d’esperar pacientment a ser valorades i apreciades. O perquè se les jutjara igualment dignes de consideració i protecció que altres béns. És el cas dels molins i les alqueries o de les velles fàbriques abandonades, entre molts altres. Les pintures rupestres de la cova del Parpalló o del barranc de la Valltorta van ser trobades de manera fortuïta o divulgades per erudits locals o pels mateixos comarcans, i si l’existència d’aquestes era coneguda des de molt abans, això no va cridar l’atenció de ningú. El mateix podem dir de les inscripcions ibèriques o romanes, de les monedes i medalles que no van merèixer atenció fins a època moderna.

El concepte de valor històric o cultural, patrimonial, comença a desenvolupar-se en el Renaixement amb els humanistes i la seua fascinació pel passat clàssic. Algunes de les millors joies del patrimoni bibliogràfic valencià, avui custodiades per la Universitat de València, procedeixen de l’antiga biblioteca del rei Alfons el Magnànim, i també van ser alguns professors d’aquesta universitat, al segle XVI, els primers col·leccionistes i estudiosos d’inscripcions epigràfiques i monedes, aleshores considerades com a curiositats.

El valor del patrimoni, l’estimació d’allò que mereix ser conservat i protegit i d’allò que no, ha anat variant amb el temps i entre els especialistes mateixos. El patrimoni cultural i històric no mira només al gaudi estètic, la bellesa artística per la qual es puga crear una preferència respecte a un estil o un altre. El patrimoni ens parla també del passat i ens ajuda a comprendre’l.

1- Campanar gòtic de la Catedral, el Micalet.

2- Sala d’investigaors Pérez Bayer de la Biblioteca Històrica de la Universitat de València. Autor: Mario Rabasco.

3- Panoràmica des de La bastida. Font: Estepa.

4- Mapa de la ciutat de València d’Anton van den Wyngaerde de 1563.

5- Tribunal de les Aigües, per Bernat Ferrandis (1865).

6- L’Albufera, mapa anònimde 1834. Font: Estepa.