Читать книгу Disputa de l'ase - Anselm Turmeda - Страница 6

La vida d’Anselm Turmeda (c. 1352 - c. 1423) és tan extraordinària i singular com la seva mateixa obra, i l’una i l’altra han desconcertat en certa manera els estudiosos que s’hi han dedicat. De nació catalana, com es defineix ell mateix a la Disputa de l’ase, va néixer a Ciutat de Mallorca en una família burgesa. Va començar els estudis de ben petit amb un preceptor sacerdot i es va formar a la Facultat d’Arts de l’Estudi General de Lleida, on van interessar-lo sobretot, pel que sembla, les ciències naturals (l’equivalent antic de la física) i l’astronomia.^[1]

Sembla probable que, encara durant els estudis a Lleida, ingressés al monestir de framenors de Montblanc, però en tot cas el 1375 pertanyia a l’orde. Ell mateix explica a la Tuhfa, una obra que va escriure en àrab al final de la seva vida, en la qual inclou alguns passatges biogràfics, que va passar els deu anys següents estudiant teologia a Bolonya, llavors la universitat més prestigiosa d’Europa, junt amb París. En aquesta darrera universitat potser també hi va estudiar, si hem de creure el que diu la Disputa (que, com veurem, no sempre és prou fidedigna).

Després Turmeda va tornar a Mallorca i al cap d’uns mesos, segons pròpia narració a la Tuhfa, es va embarcar cap a Sicília i Tunis, on molts dels cristians eren catalans. Sempre seguint el seu relat, al cap d’uns mesos, davant del rei de Tunis Abu-l-‘Abbas III i en presència de comerciants cristians convocats expressament, Turmeda va abjurar el cristianisme i va abraçar l’islam. El rei li va concedir rendes i Turmeda es va casar amb la filla d’un notable, de qui va tenir uns quants fills.

Més endavant, ja com a Abdal·là ibn Abdal·là al-Targuman (‘el torsimany’) al-Mayurq, va ser nomenat cap de duanes. I encara el 1394, mort Abu-l-‘Abbas, el seu fill i successor Abu Faris el va nomenar intendent de palau, càrrec que va conservar, junt amb els altres, fins a la mort.

Tota la seva obra literària que ens ha arribat, tant en català com en àrab, va ser escrita després de la conversió.

Durant aquest llarg període de més de trenta anys, que podem imaginar de tranquil·litat econòmica, felicitat domèstica i fertilitat creativa, va haver-hi diferents intents de fer-lo tornar a la fe cristiana. El 16 de novembre del 1402 Roger de Montcada, virrei de Mallorca, a petició del bisbe i els nobles de Mallorca, estén un salconduit a fra Anselm Turmeda, apòstata, amb garanties de seguretat. Deu anys més tard, el 1412, el papa Benet XIII li lliura un salconduit a petició de l’interessat, tot i que podem dubtar d’aquesta petició, com fa Riquer (p. 451). Al cap de dos anys, el 1414, Ferran I desitja respondre favorablement a una petició de fra Anselm. El 1423 Alfons el Magnànim escriu a Turmeda, un vell caid de setanta-cinc anys, tractant-lo d’«estimat germà» i li proporciona un salconduit perquè pugui anar a qualsevol dels seus estats sense cap impediment amb la seva família. És l’última notícia que en tenim. Tanmateix, la seva tomba, reverenciada com la d’un santó, encara es pot veure a la soc de Tunis.

El contrast entre la bona vida de Turmeda a Tunis i les peticions de salconduits han fet dubtar de la personalitat de l’autor als estudiosos. Era sincera la conversió a l’islam? Era sincera i després se’n va penedir? Era enyor de la terra? Més aviat fa l’efecte que Turmeda es feia estimar i que generava el dubte per no deixar de ser centre d’atenció. A l’època les conversions eren una publicitat impagable per a les institucions religioses i Turmeda havia fet una cosa, des del punt de vista del món catòlic —convençut de bona fe (recordem Llull) de la pròpia veritat i la necessitat de la conversió dels creients d’altres religions a la seva, sovint amb resultats tràgics—, del tot insòlita: convertir-se a la religió de l’altre absolut, que era l’islam. A partir d’aquí, i de les obres que va escriure, sembla com si es divertís jugant a les dues bandes d’aquest mirall que impedia veure l’altre i es resistís a deixar-se oblidar pel seu món antic. Resten alguns dubtes: si molts cristians de Tunis eren catalans i, com es desprèn de la documentació i la Disputa, havien freqüentat Turmeda, és possible que ignoressin que era també autor d’una obra en àrab, escrita durant els seus darrers anys, cridada a esdevenir un clàssic?

D’altra banda, aquesta sèrie de salconduits ens poden fer pensar en el que fra Anselm demana a la Disputa per garantir-se la seguretat a la cort dels animals.

^[1] Per a més detalls i confirmació documental, vegeu, entre altres, Agustí Calvet, Fray Anselmo Turmeda, heterodoxo español, Barcelona, Estudio, 1914; Martí de Riquer, «Anselm Turmeda», dins Història de la literatura catalana, II, Barcelona, Ariel, 1964, pp. 445-488; i sobretot Armand Llinarès, «Introduction», dins Dispute de l’âne, París, Librairie Philosophique J. Vrin, 1984, pp. 1-38, d’on he extret la majoria d’informacions. Per a la biografia de Turmeda, cal consultar Mikel de Epalza, que va estudiar en diferents represes i traduir al castellà i al català la Tuhfa, l’obra en àrab de Turmeda descrita més avall, principal font d’informació biogràfica; vegeu-ne Fray Anselm Turmeda (‘Abdallah al-Taryuman) y su polémica islamo-cristiana. Edición, traducción y estudio de la Tuhfa, Madrid, Hiperión, 1994 (edició revisada de la seva tesi publicada el 1971); Autobiografia i atac als partidaris de la Creu, Barcelona, Curial, 1978 (traducció catalana de la Tuhfa), i Anselm Turmeda, Palma, Ajuntament de Palma, 1983.