Читать книгу Disputa de l'ase - Anselm Turmeda - Страница 8

La Disputa de l’ase és una insòlita, única obra transgenèrica que integra, a manera de patchwork i a fi de fer esmunyedís el seu missatge, diferents gèneres característicament medievals, amb l’alegre descaradura de qui es riu del mort i de qui el vetlla, tot això amb una aparent serietat moralista que més aviat denota una ironia còmica. Inclou, a més d’elements al·legòrics i cavallerescs, l’apòleg, la disputa, el relat satírico-còmic i la profecia. Com ja sabem, l’obra es va redactar cap al 1417 a Tunis i va aparèixer impresa per primer cop el 1509 a Barcelona amb el títol de Disputa de l’ase contra frare Anselm Turmeda sobre la natura e noblesa dels animals. Ignorem com va circular el llibre entre aquestes dues dates i com va passar de la capital musulmana a terra cristiana, però podem pensar que el mateix Turmeda la degué fer conèixer a cercles coneguts i de confiança de l’àmbit catalanoparlant, atès el seu caràcter paròdic i fondament crític alhora que tan respectuós amb la identitat catalana, de la qual s’enorgulleix l’autor.

La història es podria resumir de la següent manera. Un dia calorós d’agost, al nord d’Àfrica, Turmeda (o més aviat Abdal·là) surt a cavall a prendre la fresca pels boscos propers. S’atura en un prat idíl·lic i s’adorm. Mentre dorm, es troba rodejat d’una gran assemblea d’animals que ha d’elegir el nou rei després de la mort del noble rei lleó. Els animals elegeixen el Lleó Roig de la Llarga Cua i en el moment de les celebracions Turmeda (o Abdal·là) es desperta. És descobert i reconegut pel conill, que explica com ell i els seus parents, nascuts a Càller, van ser molt de temps presoners seus a Tunis —quan Acard de Mur, que volia assistir a Catalunya a la coronació de Ferran d’Antequera, es va desviar del camí pel mal temps i va anar a raure en aquella ciutat—, fins que es van escapar, i que Turmeda és aquell que sosté que els homes són superiors als animals. A continuació és conduït a l’assemblea dels animals i el rei el repta a defensar les seves conviccions. Turmeda accepta, més aviat per por, i el rei, per demostrar-li fins a quin punt li semblen menyspreables les seves idees, li posa com a contrincant l’animal més obtús i miserable de la cort, l’Ase Ronyós de la Llarga Cua Tallada. A continuació, Turmeda exposa dinou arguments per defensar la superioritat humana sobre els animals, tots rebatuts per l’Ase amb facilitat, fins que exposa l’argument definitiu que deixa desarmat l’Ase i la resta d’animals: Déu es va encarnar en home i no en animal. Després que l’Ase anunciï la seva profecia, Turmeda és declarat vencedor pel rei i deixat anar lliure. Abans, tanmateix, quan Turmeda exposa la raó quinzena, argumentant que els homes s’organitzen en ordes religiosos com a prova de superioritat, l’Ase li demostra amb una sèrie de divertides històries de frares com aquests cometen els set pecats capitals.

El llibre s’estructura, doncs, en dues parts clarament diferenciades, construïdes cada una amb material divers i propi de les dues tradicions que l’autor coneixia, la musulmana i la cristiana. La primera part és constituïda per una breu introducció i quinze arguments i contraarguments, mentre que la segona és formada pel bloc de les històries dels frares, els tres últims arguments i contraarguments, la profecia de l’Ase i l’argument definitiu amb què s’acaba la disputa.

D’una manera que ens pot sorprendre, l’obra comença en vers, amb una paròdia del característic locus amoenus amb què s’inicien moltes obres medievals. No cal, doncs, trobar una font concreta per a aquesta part, però cal remarcar l’element paròdic en la presència poc “poètica” dels animals en el despertar del narrador i la barreja indiscriminada d’animals nobles, com el lleó i l’elefant, amb els més baixos, com la puça i la lladella.^[2]

A continuació, el narrador descriu una assemblea d’animals reunida per escollir un nou rei després de la mort de l’antic. La narració d’assemblees d’animals com a metàfora de la societat humana és un tema medieval recurrent (recordem el Llibre de les bèsties de Ramon Llull).^[3] En el cas de Turmeda, on la referència seriosa es dóna en l’al·lusió al mètode d’elecció en cas de mort d’un rei sense descendència, com al Compromís de Casp, l’element paròdic es manifesta en el cangueli del narrador, l’anècdota explicada pel conill, de caire semicòmic, i el contrincant de disputa que li assigna el rei, l’Ase Ronyós de la Llarga Cua Tallada. L’aire irònic s’intensifica amb dos fragments que tornen a ser en vers, el diàleg entre el mateix Turmeda i la Falsa Guineu de les Cames Tortes, de ressons cavallerescs.

Després d’aquests materials heterogenis comença la part central del llibre. Coneixem perfectament la font en què s’inspira, per no dir que afusella. Es tracta, citant Martí de Riquer, que al seu torn cita Miguel Asín Palacios,^[4] «d’un apòleg que figura com a apèndix d’un tractat de zoologia que constitueix la part XXI de l’enciclopèdia de l’escola filosòfico-política organitzada a Basora, al segle x, els adeptes de la qual prengueren el nom de Germans de la Puresa» (p. 472), on un nombre de representants dels animals discuteix amb un nombre de representants dels homes sobre la superioritat dels segons sobre els primers. Aquest és el principal argument pel qual Martí de Riquer, seguint de nou Asín Palacios, acusa de plagi Turmeda. Avui dia aquest prejudici ha estat àmpliament superat i, en tot cas, la manera d’organitzar el material i el plantejament general de l’obra és, com veiem, francament original en el context de l’època, com ja va remarcar Rafael Alemany.^[5] Per la seva banda, Armand Llinarès va detectar una altra font per a aquesta part de la Disputa, corresponent a la discussió entre Turmeda i l’Ase. Es tracta del Liber de proprietatibus rerum, vasta enciclopèdia del franciscà Bartomeu l’Anglès (segle xiii), del qual Llinarès demostra que Turmeda va treure bon nombre d’informacions sobre la naturalesa dels diferents animals (pp. 25-26). D’una manera més general, Jesús Gómez hi aporta la tradició de diàlegs en vers o en prosa dins la literatura hispànica, en què inclou, entre d’altres, Lo somni de Bernat Metge.^[6] Gómez també remarca que Turmeda adopta el mètode de la disputatio, que es feia servir a l’època com a instrument pedagògic a les universitats i del qual la Disputa constituiria una paròdia. Però podríem preguntar-nos també si Turmeda tenia presents les diferents disputes trampa que s’havien organitzat a la cort catalana per rebatre públicament els arguments de la religió jueva, com la Disputa de Barcelona del 1263 entre mestre Mossé de Girona i fra Pau Cristià. En aquest cas, es reforçaria l’efecte mirall, que ja hem esmentat, entre la cort catalana i la cort dels animals.

Durant la disputa entre l’Ase i Turmeda, el primer humilia constantment el segon amb la niciesa dels arguments de l’humà, fins al punt de donar veu als animals més baixos (la xinxa, la puça, el poll, la mosca, el corc de les dents). És aquí que Turmeda proposa com a argument de la superioritat dels homes sobre els animals el fet que aquests s’organitzin en ordes religiosos. L’Ase aprofita aquest argument per tirar-li tota la cavalleria per sobre amb les històries satírico-còmiques sobre frares.

No hi ha fonts clares per a aquests relats i els estudiosos apel·len al caràcter autobiogràfic del llibre. Tanmateix, no solament podem aportar dins la mateixa tradició catalana autors de to similar, encara que en vers, com Francesc de la Via o Jaume Roig, sinó que, si tenim en compte que el Decameró és de cap al 1350, i que Turmeda havia passat deu anys a Bolonya un quart de segle més tard de la seva redacció, no es podria pensar que el mallorquí coneixia la col·lecció de contes? No sóc el primer a destacar-ne la semblança. Olivar veu en l’escepticisme de Turmeda un «producte típic dels corrents de filosofia averroista que imperaven aleshores a Itàlia, i que, com en Boccaccio, anava aliat a una vena satírica».^[7] També relacionen els contes amb Boccaccio, Riquer (p. 474); Llinarès (p. 27), que en destaca la barreja de realitat i ficció per fer-los més creïbles, com al Decameró; Gómez (p. 46); Alemany, que els considera «d’evident regust boccaccià», i Garcia i Martín (p. 183).

Després dels contes frarescs es reprèn l’argumentació i contraargumentació de la Disputa fins al final, només interrompuda per una mostra prou llarga, de seixanta-nou estrofes, just abans de la raó dinovena i després de la divuitena, d’una profecia de l’Ase, que vol demostrar a Turmeda que en sap tant o més que ell a l’hora de fer profecies, i que és l’única part que s’ha conservat en el català original.

Després d’això Turmeda argumenta que l’home és superior als animals perquè Déu es va encarnar en home i no en animal i l’Ase es dóna per vençut, ja que aquest era certament un argument que el podia vèncer i tota l’estona temia que el seu contrincant l’esgrimís. Ara bé, després dels vastos raonaments contraris a la tesi de Turmeda, aquest argument fideista tanca en fals la disputa amb una victòria pírrica, en paraules d’Alemany (nota 5), perquè precisament no admet raonament, això sense tenir en compte el valor que podia tenir per a algú que s’havia convertit a una religió en què Jesús no passa de profeta. És evident que un creient catòlic convençut no hauria pogut escriure la Disputa amb la mateixa llibertat de pensament.

Aquesta obra tan insòlita em sembla que confon els estudiosos. Quan Martí de Riquer diu: «Per altra banda, els fets que acabem de resumir trasllueixen, durant la seva llarga estada a Tunis, una constant vacil·lació entre el desig de tornar a viure entre cristians —no per penediment de l’apostasia, sinó per enyorança i sens dubte per inadequació a un ambient exòtic, que a la llarga arriba a enutjar— i la manca de força de voluntat per a desemparar una posició llampant i influent [...]. Però en els seus llargs anys d’estada a Tunis —trenta-sis almenys— mai no deixà de sentir nostàlgia de la vida entre europeus, de la seva terra nadiua, de l’ambient on havia nascut i s’havia format, mentre que la vida com a moro degué arribar a fastiguejar-lo i a fer-se-li incòmoda» (p. 484). O quan Llinarès diu: «Comment expliquer aussi le caractère profondement chrétien de la Dispute, et en même temps la satire antimonastique et anticlericale contenue dans la quinzième ‘raison’?» (p. 22).

Precisament, l’equívoc ve de considerar la Disputa en certa manera autobiogràfica (tot i que ja Llinarès qüestiona la sinceritat de Turmeda o Abdal·là). Perquè en realitat només és falsament autobiogràfica, és a dir, els elements autobiogràfics que conté són un recurs literari per donar carta d’autenticitat, i per tant de veracitat, a una obra que, com hem vist, si a primera vista sembla engiponada, és altament artificiosa i calculadament construïda. I probablement caldria pensar el mateix de la Tuhfa, que utilitza el relat autobiogràfic per justificar i fer passar per autèntics uns fets, i la resta de referències autobiogràfiques dels altres poemes. En aquest sentit, discrepem de la «intensíssima imbricació existent entre el jo individuat de l’autor i els productes textuals que ens ha llegat» que hi veu Alemany^[8] i creiem, com ja hem dit, que es tracta d’un habilíssim recurs literari per donar credibilitat a les seves obres, d’algú que jugava dins el camp literari però sempre a dues bandes i amb una finalitat ètica i moral: ningú com els autors medievals, entre els quals hem d’incloure Turmeda, tot i que sens dubte ja el podem adscriure a una altra mentalitat més propera a Boccaccio o Rabelais, era tan conscient de l’artificiositat de la literatura. Perquè la genialitat de Turmeda és que ell mateix sigui objecte aparent de la seva sàtira, cosa que pertorba la crítica i pretén amagar l’autèntica intenció a la censura contemporània, als ulls ingenus de la qual ningú no es ridiculitza a si mateix.

I és aquí on entra l’operació satírica. L’operació satírica consisteix, ras i curt i vulgar, a donar gat per llebre. L’autor es proposa tractar un tema normalment malvist o prohibit en un context cultural i social determinat. Per superar l’escull de la censura, sigui moral o penal, exposa la condemna personal del tema i justifica com a prevenció del mal el fet de tractar-lo. Aquest tipus d’operació es troba en la literatura que podríem qualificar de satírica de tots els temps i totes les cultures, des de les Sàtires de Juvenal (c. 55 - c. 130) fins al Don Juan de Lord Byron (1788-1824), passant per L’estora de pregària carnal de Li Yu (1610-1680) o la Justine del marquès de Sade (1740-1814).^[9]

Al meu veure, en aquest context cal situar la Disputa de l’ase de Turmeda o Abdal·là i això explica totes les contradiccions que han sorprès els crítics. Però també explica el paper singular, que els estudis més recents coincideixen a remarcar, d’aquesta obra en la literatura i el pensament europeus, probablement únic dins la literatura catalana i en català posterior a Llull (i segurament prou hi va tenir a veure la prohibició eclesiàstica que va pesar sobre el llibre), i que permet situar-la en la seva autèntica dimensió, ja que em sembla a mi que és important destacar, una mica en contra de la crítica tradicional, massa afectada per prejudicis d’índole tant literària com moral i religiosa, la cohesió i l’enginy literaris que desplega l’autor per convertir la Disputa en una obra de gruix literari important, com ja apuntaven Garcia i Martín (p. 211). Així, Emilio Ternero Poveda pretén demostrar la influència directa de la Disputa de Turmeda o Abdal·là (per bé que el que ell vol demostrar és la influència de l’apòleg àrab a través de l’obra d’aquest) en autors com Pico della Mirandola (a De la dignitat de l’home del 1486), Erasme de Rotterdam (a Elogi de la follia, del 1511) i Montaigne (als Assaigs, concretament a l’«Apologia de Ramon Sibiuda», del 1580, en què curiosament parla d’un autor potser també català, encara que escrivia en llatí).^[10]

Per acabar, no hi ha en la Disputa un cert exercici d’alegre cinisme? De debò pensava Turmeda o Abdal·là, que com a exfrare devia conèixer bé el pa que s’hi donava, que els inquisidors deixarien passar un llibre com aquest, escrit a més a més per un renegat que rebia els honors de l’enemic? En tot cas, no va ser prou llest, i per això ara no podem gaudir del seu text en la llengua original, la nostra, el català, i la literatura catalana ha perdut, almenys ara per ara, una de les seves millors i singulars obres.

Per a la traducció hem partit de les dues edicions de la traducció francesa: la de R. Foulché-Delbosc a la Revue Hispanique (XXIV, 1911) i la més recent d’Armand Llinarès, citada a la nota 1; per a les notes hem tingut sempre present, a més d’aquestes dues edicions, la traducció dins Els Nostres Clàssics de Marçal Olivar (1928), esmentada a la nota 7.

La profecia de l’Ase, que s’ha conservat en la llengua original, l’hem adaptada al català actual sense tenir en compte la traducció francesa.

Albert Mestres

^[2] Per a un estudi detallat i exhaustiu de les fonts de la Disputa, és interessant l’article de Marinela Garcia i Llúcia Martín, «Algunes fonts occidentals de l’obra d’Anselm Turmeda Disputa de l’ase», Revista de Filología Románica, 13 (1996), pp. 181-214.

^[3] Per a una àmplia informació sobre bèsties i bestiaris en la tradició literària catalana, vegeu Llúcia Martín Pascual, La tradició animalística en la literatura catalana medieval, Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert, 1996.

^[4] Miguel Asín Palacios, «El original árabe de la Disputa del asno contra Fr. Anselmo Turmeda», Revista de Filología Española, 1 (1914), pp. 1-51.

^[5] Rafael Alemany Ferrer, «Tradició i innovació literària en la Disputa de l’ase de Turmeda/Abdal·là», dins Professor Joaquim Molas: memòria, escriptura, història, I, Barcelona, Publicacions de la Universitat de Barcelona, 2003, pp. 15-26.

^[6] Jesús Gómez, «El diálogo en la Disputa del asno y Turmeda (siglo xv)», Revista de Poética Medieval, 15 (2005), pp. 39-64.

^[7] Marçal Olivar, «Introducció», dins Anselm Turmeda, Disputa de l’ase, Barcelona, Barcino, 1928 (Els Nostres Clàssics A, 18), p. 9.

^[8] Rafael Alemany, «Presència i ecos d’un jo individuat en Anselm Turmeda», dins Medioevo y literatura. Actas del V Congreso de la Asociación Hispánica de Literatura Medieval, I, Granada, Universidad de Granada, 1995, p. 243.

^[9] He tractat el tema més extensament a «Miratges especulars de la ideologia. A l’entorn de la sàtira en Joaquim Rubió i Ors i Mikhail Bakhtin», Rels. Revista d’Idees i Cultura, 0 (primavera-estiu 2002), pp. 40-45.

^[10] Emilio Ternero Poveda, «Huellas de la Disputa en la cultura europea», Anales del Seminario de Historia de la Filosofía, 19 (2002), pp. 53-65. Cal tenir en compte, tanmateix, que la primera edició impresa de la Disputa és del 1509, i la de la traducció francesa del 1544.