Читать книгу Cada dia és festa - Bienve Moya - Страница 27

El llegendari català recull que, aquesta nit, entre el primer i l’últim instant inaprehensible de la mitjanit, pots topar les filles d’Herodies aterrint els caminants pels carrers. Aquestes belles joves restaren condemnades a vagar tota l’eternitat entre les tenebres de la nit. El seu hòrrid pecat fou haver estat còmplices, amb sa mare, d’haver fet tallar el cap a Joan el Baptista. Un altre espectre que us podeu trobar per les cantonades la nit de Sant Silvestre és el Mal Caçador, atiant els seus espaventables gossos, perseguint la inassolible llebre de la lluna. També és possible trobar-se, aquesta nit, davant per davant, amb el Dimoni escuat, bubota infernal digna de commiseració, que, com que s’encepegava pels volts de Betlem quan va néixer Jesús, no sabent reaccionar a temps, fou presa incauta dels pastors que «en veure’l s’hi tiren al damunt», i, com diu la crònica, només en deixaren el rastre «de sofre, foc i fum».

En una altra tessitura, a Alemanya i altres països de la Mitteleuropa i en països anglosaxons, en aquests dies ha esdevingut costum que la televisió passi un esquetx titulat Der 90. Geburtstag oder Dinner for One (En el noranta aniversari; sopar per a un), en què una dama benestant i entrada en anys celebra puntualment, servida pel seu vell majordom, l’aniversari. El majordom, que serveix la taula amb una precisió exemplar, compleix, ritualment, amb els brindis de tots els vells convidats, que, per llei de vida, i any rere any, han anat desertant de la taula. Finalment, dama i majordom, en un estat d’ebrietat evident, abans que la dama es retiri, es desitgen mútuament que tot acabi com cada any; el majordom, però, a mitja veu, esmenta que «l’any anterior ja vaig haver de posar-hi tota la voluntat possible».

El Cap d’Any actual, tot i que ja era en el primitiu calendari julià, és una efemèride que la societat occidental no va assumir com a data festiva fins fa ben poc. L’Església preferia celebrar el recomençament dels seus cicles basant-se en les festivitats de la seva pròpia litúrgia. A la corona catalanoaragonesa, el 1350 Pere III el Cerimoniós disposà que l’any comencés el dia de Nadal. I aquest costum es perllongà fins que Felip II va fer comptar per anys «naturals», de gener a gener. D’altra banda, com que la societat antiga depenia de l’economia agrària, posseïa uns principis i finals propis relacionats amb les feines a les quals obligava la meteorologia estacional. La celebració de l’u de gener amb caràcter festiu quedava, doncs, com un pur convencionalisme racional que només feien servir els calendariers i confeccionadors de pronòstics anuals. Amb el pas del temps, l’efemèride ha pres personalitat a mesura que extenses capes de la societat anaven redimint-se de l’agricultura. La nit de Cap d’Any, nascuda òrfena de mites religiosos relacionats amb el cristianisme, va anar-se poblant d’iconografies més heterodoxes i alienes a la tradició institucional. Aquestes tradicions, que possiblement havien estat bandejades —maleïdes i tot— per la religió oficial, van anar poblant la festa urbana de Cap d’Any: bruixes, donzelles maleïdes, mals caçadors i un grotesc inventari de monstres i bubotes. A part dels puerils dotze grans de raïm i el petó, que és un costum força difícil de datar i d’argumentar, malgrat que actualment sigui comú i universal.