Читать книгу Cada dia és festa - Bienve Moya - Страница 29

Tres esdeveniments se celebren en aquest dia, tots tres ben notables: l’adoració dels tres Reis d’Orient, la conversió de l’aigua en vi a les Noces de Canà i el bateig de Jesús a càrrec del seu cosí Joan (el Baptista), a l’edat de vint-i-nou anys. En la memòria popular, el parentiu entre Jesús i Joan va mantenir-se fins fa ben poc. Encara podem trobar textos en vells calendaris que anomenen els dos solsticis, les dues festes cabdals de la civilització cristiana occidental, Sant Joan d’estiu i Sant Joan d’hivern.

Les postres del dinar de Reis consisteixen en un tortell farcit de massapà i acolorit amb fruita confitada. Dins del tortell hi ha dos objectes: una fava i un ninotet. La creença actual és que qui trobi el ninotet serà el rei de la festa (li haurà tocat la sort) i qui tregui la fava haurà de pagar el tortell (la dissort). Aquest criteri és molt nou. En realitat, el rei de la sort hauria de ser qui trobi la fava. En la tradició antiga, la fava és un símbol de fortuna. La fava, una llavor (representació de totes les llavors), és l’element que transmetrà la nova vida. Recordeu el conte de la fava favera o de la mongetera màgica? O la llegenda catalana de sant Medir (que explicarem en parlar de la celebració d’aquest sant, el 3 de març)? Vet aquí, doncs, com hem estat protagonistes d’una inversió del costum: la figureta, símbol de la manufacturació urbana, ha adquirit prestigi per damunt de la fava, que avui simbolitza el desprestigiat món agrari.

L’espectacular cavalcada de l’arribada dels Reis que es fa avui és un costum relativament modern que ha derivat (algú opinaria que ha degenerat) de la vella activitat festiva d’anar a “rebre els Reis”. A la majoria de les poblacions catalanes aquest “anar a rebre o esperar els Reis” consistia en l’encesa de torxes, fanals, atxes i altres artefactes lluminosos, per part de joves i nens, i en processó “anar-los a rebre”, o assenyalar-los el camí fins a la pròpia població, per la perifèria i fora vila. Els tres mags, com la lògica mateixa de la festa ens hauria de fer veure, físicament no poden arribar mai a cap lloc concret, perquè, si no, no podrien arribar a tot arreu.

A Vandellòs, al Baix Camp, o a la Riera de Gaià, al Tarragonès, i en altres poblacions, encara que avui també hi arribi la inevitable —i sovint xarona— cavalcada dels mags d’orient, els nens reben Ses Majestats amb atxes, falles o matjos fets d’espígol o altres herbes aromàtiques. La festa de la Fia-faia de Bagà i Sant Julià de Cerdanyola el dia de Nadal (que ja hem relatat més amunt) no s’aparta gaire d’aquest ritual de rebre o assenyalar el camí als Reis.

Igualada, Cornellà de Llobregat, Alcoi. En aquestes tres ciutats, la celebració de la rebuda dels Reis ha esdevingut un espectacle singular. Cal considerar, però, que en l’última d’aquestes tres ciutats disposen de tota la parafernàlia de la festa de Moros i Cristians que celebren per Sant Jordi. Per acabar, deixeu-me que us traslladi una nadala que em cantava el pare, referida als tres Reis, que conté, sota la imatge d’una pretesa innocència, la profunditat del sentiment etnocèntric de la nostra societat:

Tan, tan, ya vienen los Reyes.

Tan, tan, Melchor y Gaspar.

Tan, tan, les sigue el negrito

a quien todos llaman el rey Baltasar.

Fixeu-vos-hi: al «negrito» l’anomenen rei Baltasar, o sigui que podríem dubtar que en realitat ho sigui.

No podem menystenir la cavalcada dels Reis de la ciutat de Barcelona, la grandiositat de la qual —que disposa de tots els recursos de la gran ciutat— l’ha feta munificent, i avui podríem dir, sense equívocs, que és l’acte festiu més integrador i seguit pels barcelonins, i encara per una part gens menyspreable dels habitants de l’àrea metropolitana de la ciutat.

Figura 4. Estampa popular del segle xvii que representa l’adoració dels tres Reis de l’Orient. (Arxiu Joan Amades. Direcció General de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals.)