Читать книгу Cada dia és festa - Bienve Moya - Страница 34
Оглавление20 Sebastià
Matadepera
Sant Sebastià, copatró de Matadepera, serveix a aquesta població per tornar a celebrar una antiquíssima festa de l’Arbre Maig que els pobles han anat oblidant al llarg dels segles. En aquest cas, per la Festa del Pi de Matadepera (topònim que potser significa ‘bosc de la pedra’, una imatge ben suggeridora de festes antigues dedicades a la vegetació), totes les activitats festives es congreguen al voltant de l’arbre, i actuen com a reforç dels vincles amb la muntanya i la natura que envolta la localitat. Avui aquesta Festa del Pi és una de les celebracions més esperades de l’any per a bona part dels joves de la localitat. La festa gira al voltant d’una conífera de grans dimensions, que es va a buscar al defora; un cop tallada, es transporta i es planta al bell mig de la plaça i llavors es converteix, com ja he dit, en el centre de totes les activitats de la vila.
En la iconografia cristiana, Sebastià és presentat com un bell jove, amb el rostre extasiat de dolor, travessat per les fletxes d’uns sicaris que gaudeixen del martiri. L’equívoca imatge de la sofrença de Sebastià, amb el cos nu i travessat per les fletxes dels seus botxins, sovint ha estat causa d’escàndol entre el puritanisme o calvinisme, una actitud que no tan sols trobem en el protestantisme, sinó també dins el catolicisme. Cal considerar, però, que aquesta subtil imatge, que pot despertar sentiments entre pietosos i sensuals, correspon als paràmetres d’una percepció d’emotivitat antiga, que cal entendre bé si es vol copsar el caràcter de l’afectivitat a través de la història: la pietat, la compassió, la tendresa, sensacions i sentiments que han encarnat passions no sempre coincidents. L’etimologia de caràcter popular de Sebastià sol ser molt liberal. Iacopo da Varazze (segle xiii) a la Llegenda àuria, un exhaustiu tractat sobre sants i altres atribolats personatges —d’on la vena popular ha pouat la major part de la informació que en posseïm—, per justificar el nom de Sebastià ens dóna uns pintorescos indicis, entre els quals aquests: «Se-bast-iannus. Aquest bast vindria de sella de muntar i el sebe, de palissada».[3] És la mateixa manera de fer, d’un cert heraldisme de caràcter popular, que, si havia d’atorgar segell d’antigor a ciutats que no en tenien, o que els semblava que no en tenien prou amb els quatre pals vermells catalans i algun castellot solitari a l’escut municipal, llavors, guiant-se per una interpretació directa de la semàntica, endossaven a Sabadell una ceba, un corn a Cornellà, un moll (peix) a Mollet del Vallès i una gralla (au) a Granollers, una ala a Olot i... així quedava ben resolt el problema dels títols ciutadans.
Figura 5. Gravat de sant Sebastià. (Arxiu Comarcal Conca de Barberà. Col·lecció de goigs de mn. Josep Torres i Rosell.)
22 Vicent
Vicent Ferrer, el predicador que es feia entendre en totes les nacions, malgrat que ell es dirigís arreu en català, no fou el primer Vicent valencià. De fet, porta el nom del primitiu heroi (sant) Vicent màrtir, contemporani de sant Cugat i santa Eulàlia de Barcelona (segle iv). Al sud-oest de la vella Balansiya, extramurs de la ciutat, pels volts de l’actual temple de Sant Vicent de la Roqueta, s’alçava el raval de la Boatella, que durant tota l’etapa musulmana conservà, atès pels mossàrabs valentins, el remot santuari baix-romà on la llegenda diu que es venerava el cos del sant hispanoromà. En l’actualitat, una entitat de devots del sant ha preparat un camí que, des d’Osca, la vila on la tradició local el fa néixer, porta fins a València, la ciutat on va ser martiritzat. En arribar a l’antic regne d’Aragó, el camí ens condueix per les garrotxes del Maestrat, de Cantavella al Forcall, a Morella, a Traiguera, baixant a la plana cap a Vilanova d’Alcolea i d’aquí a Sagunt i a la Balansiya musulmana, on s’entra per la porta andalusina de la Boatella, la Bab Baitala, pels volts del modernista mercat central. Reivindiquem aquest primitiu Vicent, o Vicenç, que l’ombra molt i molt allargassada de Vicent Ferrer féu obscurir en el calendari; però no del tot, i poblacions tan allunyades entre elles com Torregrossa, a les Garrigues, i Sant Vicent de Raspeig, vora Alacant, continuen recordant-lo amb les seves festes.
Només com a curiositat, voldria fer notar que, entre les celebracions de sant Antoni i sant Vicenç Màrtir, es festeja, a part d’aquests dos sants, sant Pau Anacoreta, Maur i Sebastià, i aquestes celebracions provoquen una corrua de festes majors d’hivern. Insistir en els motius d’aquesta circumstància no forma part dels objectius d’aquest treball, però sí que m’abelleix fer-ho notar per destacar com la veneració d’un seguit d’herois (sants) del remot cristianisme en una època determinada de l’any ens pot mostrar, d’una banda, l’homogeneïtat cultural d’un territori i, de l’altra, l’adaptació dels cicles festius als cicles laborals de l’economia agrària.
[3] Iacopo da Varazze, Leyenda dorada, I, p. 111.
