Читать книгу Al vent. Crònica d'una nova cançó - Carles Gámez Olalla - Страница 10
ОглавлениеDe la música moderna i altres etiquetes
QUINCE AÑOS
TIENE MI AMOR.
LE GUSTA TANTO
BAILAR EL ROCK.
Es UNA CHIQUILLA
TAN DIVINA Y COLOSAL,
TIENE UNA MIRADA
QUE NADIE PUEDE AGUANTAR.
ESA CHICA
NO TIENE IGUAL Y CUANDO BAILA ES SENSACIONAL.
Si LE DOY MI MANO
ELLA LA ACARICIARÁ, SI LE DOY UN BESO YA SABRÉ LO QUE ES SOÑAR.
Quince años tiene mi amor. Lletra i música: Dúo Dinámico
Dins d'aquesta gran cartografia internacional que hem fixât paral-lela a la irrupció de la Nova Cançó, cal fer una mencio, per la seua incidència musical i també social, d'un duo musical de casa nostra. Ells són el Dúo Dinámico, una parella de joves barcelonins d'extracció popular, que copiaran els models musicals i estétics deis grups nord-americans de l'època, en particular, d'un altre duo, els Everly Brothers, una parella de germans de veus nasals que deixaran una sèrie de composicions de notable qualitat musical i testimonis melodies d'aquest "malestar juvenil". El Dúo Dinámico, que també deixen la seua empremta testimonial en catalá, representen, convenientment "domesticat" en l'inici de la década deis anys seixanta, aquest emergent "poder juvenil". Ells mateixos són la perfecta representació deis joves triomfadors que han aconseguit superar les barreres socials i fer-se un nou estatus, sense perdre la naturalitat i proximitat amb la gent. En escena, a manera de les dues cares del déu Janus, mentre Ramón Arcusa representa la imatge seriosa i ordenada del duo i de la vida, Manolo de la Calva contrasta amb els seus moviments rítmics d'ofrena dionisiaca.
El Dúo Dinámico importa el fenomen dels fans
Marisol i el Dúo Dinámico, dos mites espanyols deis seixanta
Amb el Dúo Dinámico arriba el fenomen dels fans, els seus clubs i mani- festacions cridaneres, la seua estètica i projecció social. Per primera vegada en la societat espanyola, com en altres páisos, els fans passaven a ser un element fonamental de 1 'atrezzo musical. Uns fans disposais a barallar-se pel seu idol en tota classe de combats, en les graderies d'una plaça de bous o d'un palau d'esports municipal, en una sala de festes o en un teatre municipal. Quant a la música, al Dúo Dinámico li pertoca la introducció del terme modern i l'americanització del gust juvenil. Són els primers représentants de l'anomenada "música juvenil", en un paisatge que fins aquell moment es dividía entre Maria delà O i Dos gardénias i que, ara, ja mostrava signes de decadència i fatiga melòdica. Com diu Manuel Vázquez Montalbán, "amb el Dúo Dinámico la joventut espanyola es va orientar cap ais nous ritmes, com a expressió mateixa d'una nova sentimentalitat".
El Dúo Dinámico tradueix a escala espanyola l'esperit més edulcorai i tou de l'energia del rock and roll, i el seu éxit d'alguna manera taponará tem- poralment l'eixida d'altres conjunts de rock més enèrgics, espili d'aquest nou taranná contestatari i insolent que començaven a destil-lar els grups anglosaxons. Tot i això, en algunes de les seues cançons, malgrat aquest "endolciment" de continguts, aconsegueixen afirmar a la seua manera aquest nou estatut juvenil. Una cançó com Quince años tiene mi amor sim- bolitza aquest nou esperit, aquesta voluntat d'independéncia respecte a la generació anterior o fúgida de la tutela paterna, d'aliò que es comença a conèixer com a teenager amb dret per a estimar. Les cançons del Dúo Dinámico trobaran en el tocadiscos la comercialització íntima i en e\ jukebox l'extensió col-lectiva. En el crepuscle de la seua carrera musical, a la fi dels anys seixanta, miren d'adaptar-se ais nous temps canviant de nom, ara Manolo & Ramón, però el seu públic havia passat ja a la rereguarda i les noves cançons del duo havien perdut aquella frescor juvenil. Caldrá esperar la primera gran onada revival al final deis anys setanta -i gracies també a la pellicula Asignatura pendiente de José Luis Garci- perqué tornen a un primer pía, i algún critic comence a parlar d'ells com d'uns "clàssics". I així continúen.
Les revistes juvenils es fan ressò de la nova música
A hard day's night, el debut cinematografíe deis Beatles
A diferencia del Dúo Dinámico, les propostes d'un rock més consistent i vigorós no acabaran de quallar, entre altres raons perqué l'atmosfera general del país, amb un régim dictatorial omnipresent, malgrat una certa relaxació, no animava al desenvolupament d'un moviment musical com el rock. Un estil que comportava com a material adhesiu rebel-lia i contestado, i una gens indissimulada cárrega d'exhibicionisme sexual que, per descomptat, necessitava una barrera sanitària. I així, des deis miradors i centres de poder més conservadors i els seus satél-lits mediàtics s'esten- drà al voltant del rock una mena de cordò preventiu i s'hi privilegiaran, en canvi, les propostes més light i ensucrades.
Malgrat les censures, a les grans capitals, Madrid i Barcelona principalment, comencen a celebrar-se festivals de música juvenil o festivals de "música moderna", per utilitzar la nomenclatura de l'època, que suposen un revul- siu en el panorama del país. Festivals com els del Circo Price de Madrid o el Palau d'Esports de Barcelona testimonien la bona temperatura del rock com a banda sonora juvenil. Però moites d'aquestes manifestacions quedaran en aquests primers temps avortades per l'autoritat governativa, per a tornar a reaparèixer més tard, dins d'un nou ambient social i musical. Haurem d'esperar un interval, a partir de 1964 i 1'arribada del cicló Beatles perqué la música juvenil, primer amb l'etiqueta de moderna, després ye-yé, i finalment amb el genéric de pop, salte totes les barreres i prevencions. Unes prevencions que van estar a punt de prohibir la primera pellicula del grup britànic, A hard day's night -traduïda com Qué noche la de aquel día-, suposem que per les dosis que contenia d'insoléncia i indisciplina juvenil. La llavor que havien posât les primeres i frustrades formacions musicals, ara ja sí, comença a estendre's d'una forma imparable en centenars de grups juvenils de noms pintorescos i cridaners, que sota l'etiqueta de "música moderna" professaven la nova "religió". En un d'aquests grups pioners comença un jove cantant de nom Emilio Baldoví, que més tad, ara ja com a cantant solista, será conegut com a Bruno Lomas, nom artistic amb el qual és batejat per l'empresari Bruno Coquatrix, el totpoderós empresari de l'Olympia, que acuii el cantant i el seu grup, Los Rockeros, durant una temporada a la sala parisenca.
Bruno Lomas, igual que Raimon, també és de Xàtiva, i els primers tempteigs musicals de Fautor d'Al vent, no estaran lluny d'aquests primitius rockers valencians, encara que acabará décantant-se per altres camins musicals. També un altre futur cantant estrella de la Nova Canço, Joan Manuel Serrât, farà els seus primers passos en aquests primers anys deis seixanta en un grup musical que mai arribará a debutar. Una experiéncia frustrada que, en el seu cas, donà pas a l'inici de la seua trajectòria musical, ara ja com a intèrpret i autor de cançons pròpies, al final de l'any 1964.
Qué noche la de aquel dia (Richard Lester, 1964)
El tema Soul finger animará l'estiu de 1968
Gràcies a l'etiqueta de ye-yé, que els portaveus més conservadors de l'època utilitzen com a acusació per a estigmatitzar tot allò que d'entrada és jove, modem i arriba de fora, que vesteix amb camises de colors i llueix minifaldilles, que desafia amb els seus cabells llargs i serrells vistosos i cro- matisme; així dones, gràcies a aquesta etiqueta ye-yé, la música pop farà
Bruno Lomas i Nuria Feliu a Atenes (1969), amb motiu del seu viatge pel Festival de la Cançó
finalment la seua entrada triomfant. Tot i el seu carácter aparentment epidèrmic, la moda ye-yé actuará d'incentiu per a difondre la nova cultura juvenil que ja és una realitat en Europa. Allò ye-yé va servir de port d'entra- da de nous hàbits i costums molt més profunds que començaren a desen- volupar-se en aquests anys.
Los Pop Tops i el seu vestuari psicodèlic
Los Bravos, Dame un poco de amor (J. M. Forqué, 1967)
A nivell anecdotic assenyalem en aquest panorama de moda la "commo- ció" que, per aquests anys, produeix Tambada d'un cantant com Antoine, símbol epidèrmic d'aliò que s'anomena amb una certa indefinició "cançó protesta", ara de procedència francesa i de factura extravagant. Gràcies a Antoine es posaran de moda les camises d'estampats florals, seguint la moda hippie que arribava des d'Amèrica amb grups com The Byrds o The Mamas and The Papas.
La moda, la publicitat, la cançó, el cinema serán, entre altres, els principals vehicles expressius d'aquesta tendència marcada per l'accent juvenil, que un dels représentants de la promocionada "nueva canción castellana", Manolo Díaz, resumirá en un títol carregat de retòrica -i que podia haver servit com a eslògan del Ministeri d'Informació i Turisme-, "La juventud tiene razón". Més sincera i vitalista serà la proclama biològica d'un Serrât que afirma els seus vint anys i la seua pertinença a un paisatge humà i geogràfic, o el crit raimonià de Diguem no, que defensa l'existència d'un altre món possible i es nega a formar part d'una societat injusta.
Des de 1965 fins al final de la década, l'etiqueta ye-yé servirà de sub títol per a toreros i cantants, equips de fútbol i grups musicals. Una cançó, La chica ye-yé, crítica del ye-yeisme regnant, es transformará en una mena d'himne popular. Els grups musicals comencen a viure la seua edat daurada: Los Brincos, Los Sirex, Los Bravos, Los Mustang, Los Salvajes, Juan & Junior, Los Canarios, Los Pop Tops, etc. Aquests darrers, els Pop Tops, serán també els protagonistes d'un dels escàndols de l'època. Alain Milahud, el seu promotor musical, encarregà per al grup un vestuari d'estampació pop amb unes vistoses malles. A les festes de Sant Fermi de Pamplona van acabar escoltáis per la policía municipal, mentre una colla d'airats mozos de la capital navarresa va estar a punt de linxar-los per culpa del seu "insultant" vestuari. Quedava ciar que el ye-yeisme tenia les seues limitacions i fronteres. I la societat espanyola, una bona part dels seus tabús encara intactes.
Los chicos con las chicas tienen que estar, las chicas con los chicos han de vivir y estando todos juntos deben cantar.
Los viejos pararán, me imitarán a mi, se modernizarán, les costará reír. La edad de piedra ya pasó, al menos por aquí, y yo contigo tengo que vivir, quiero ser feliz.
(Los chicos con las chicas. Lletra i música: Manolo Díaz)
Els exBrincos Juan & Junior
Conchita Velasco, laxicaye-yé
Marisol, d'estrella infantil a cantant juvenil
Los Canarios, el soul made in Spain
La Nova Cançó també comptarà amb la seua fornada de grups de música pop, des deis pioners Els Quatre Gats, on s'estrenaran el Jutge número cinc, Pi de la Serra i un jove Pep Puvill, més tard retratista oficial de la Nova Cançó, tot passant per altres noms com Els Drums, Els Picapedrers, Els Corbs, Els Xerracs, Eurogrup, The Bonds, etc. Aquests grups de música pop que igual versionaven els Beatles com els Rolling Stones en la llengua de Verdaguer, apareixeran a les cobertes exhibint aquesta nova estètica juvenil com èmuls dels Swinging London. Fins i tot s'intentarà promocionar la "xica ye-yé" autòctona en la figura adolescent de Maria Cinta, després del seu pas com a cantant infantil. O, al contrari, es tirará mà de cantants ja veterans com Lita Torello per tal de vendre el vernacle modem. Des de València arriben Els 4 Z amb Lluís Miquel Campos com a cantant, que décades després continuará la seua carrera com a solista. El grup ha gravai unes maquetes als locals de Lo Rat-Penat per a l'editora Edigsa. En aqüestes sessions també graven Los Diapason's i un desconegut vocalista, el futur Nino Bravo. El debut discografie d'Els 4 Z inclourà, entre altres cançons, una versió d'Al vent, i després repetirán amb un altre tema rai- monià, Si un dia vols.
Nuria Feliu representa la cara més baladística i swing de la Nova Cançó.
Els grups de rock i pop en català apareixen en els anys seixanta
La plana major d'aquests grups farà versions dels temes de moda en català però en un mercat discografie on conjunts com els barcelonins Los Mustang i d'altres, monopolitzaven els èxits forans, els seus covers serán acollits molt discretament i no acabaran de reeixir. El pes de la cançó d'autor dins de l'univers de la Nova Cançó acabará també per ser una barrera per a la sedimentació d'un altre tipus de cançó.Un fet que també és repetirá en altres générés frustrais, com la via d'una cançó melòdica i comercial. Tot i la promoció d'una sèrie de veus masculines i sobretot femenines, seguint el model baladístic i de contingut romàntic que triomfa en Europa, no acabaran de quallar, i la majoria d'ells i elles desapareixeran en la mateixa década dels seixanta. La decantado progressiva de la Cançó cap a una composició de militància i de "text" i la seua identificado amb una estètica compromesa i antifranquista, acaba per no deixar espai a altres générés i estils menys engagé. Tot i això, fenò- mens com La Trinca i, a un altre nivell, la pervivència d'intèrprets com Pau Riba, Jaume Sisa o fins i tot Nuria Feliu i, sobretot més endavant, ja en els anys noranta, la irrupció deis grups i intèrprets de rock, posaran de relleu la "diversitat" de la cançó en català.
En el cas de La Trinca, des de les primeres gravacions en 1969, es posi- cionaran com una de les formacions més populars de la Cançó i amb el suport literari de Jaume Picas editaran, entre altres, Festa major, un treball musical a manera d'àlbum-concepte, que obri, igual que havia fet Raimon amb Les cançons de la roda del temps, però des del poi oposat, els limits artístics de la Nova Cançó. La Trinca acabaran superant en vendes l'altra estrella de la discogràfica Edigsa, Joan Manuel Serrât, mentre afirmaven la seua carrera com a grup musical i teatral.
La Trinca i l'escriptor Jaume Picas crearan l'album Festa Major
