Читать книгу Al vent. Crònica d'una nova cançó - Carles Gámez Olalla - Страница 9

3

Els temps, certament, estaven canviant

PER QUANTS CARRERS L'HOME HAURÀ DE PASSAR

ABANS QUE SE'LVULGUI ESCOLTAR?

DIGUE'M QUANTS MARS LI CALDRÀ TRAVESSAR

ABANS DE PODER DESCANSAR?

FINS QUAN LES BOMBES HAURAN D'ESCLATAR

ABANS QUE NO EN QUEDI CAP?

ALXÙ, AMIC MEU,

TAN SOLS HO SAP EL VENT.

ESCOLTA LA RESPOSTA

DINS DEL VENT.

Escolta-ìio en el vent / Blowin. in the wind Lletra i música: Bob Dylan Adaptado: Ramon Casajoana

Aquesta cartografía musical restaría incompleta sense assenyalar l'altre puntal que, amb el rock i els Beatles, més ha influii en la música pop de la segona meitat del segle XX: Robert Zimmerman o Bob Dylan per a la Cançó. Al final dels anys 1950, Bob Dylan, acompanyat de noms com Joan Baez, Tom Paxton, Judy Collins, Phil Ochs i altres, la nova generado d'intèr- prets folk, donaran a la música tradicional -forjada per noms llegendaris com els de Woody Guthrie i Pete Seeger, com a nou far musical i espiritual- una decisiva empenta. Dylan ràpidament es transforma en el pal de palier d'aquesta banda d'"insurgents", gracies a les seues torrencials composi- cions, fruit de tradició i avantguarda, de folk, blues i beat, de Woody Guthrie, un dels seus mites, i de la lírica de Rimbaud. Però sobretot és el creador d'una nova forma de cançó. Una cançó també "diversa", com la que s'assajava en altres parts del món, i que tindrà gran influència en els compositors i intèrprets de música pop que amb més o menys fortuna es posaran a escriure i a cantar, després d'escoltar-lo, temes "importants", ara de con- tingut filosofie, social o politic. Una herencia que acabará per transformar la música pop i deixarà, de passada, un bon grapat de cançons insuportables.

Bob Dylan i Joan Baez, les estrelles de la cançó folk

Pete Seeger, patriarca del folk-song america

Dylan, per la seua part, passarà també per diferents mutacions, i l'abande- rat rebel de totes les causes es transformará en el dandy narcisista a punt de fer la seua particular ascensió a l'Everest amb Like a rolling stone, la composició que iniciava una nova era en el pop. Però abans del "gran canvi", en l'etapa de boy-scout rebel, Dylan encara tindrà temps de llançar altres cançons de "missatge", com Blowing in the wind que es converteix en un hit mundial en la versió de Peter, Paul & Mary. La composició encén el senyal d'alarma: una cançó d'èxit no tenia necessàriament perqué ser una cançó banal i de contingut insuis o ornamental. Una cançó de hit-parade també podia significar coses "profundes". Com assenyala el critic Nik Cohn, "per primera vegada els joves escoltaven cançons que significaven alguna cosa, que expressaven la seua rebel-lia amb quelcom més complex que el sexe, i a molts els va agradar".

Bob Dylan transforma el paisatge musical deis anys seixanta

L'éxit de Blowing in the wind en el paisatge d'una América del Nord en efer- vescéncia per la lluita pels drets civils, amb la guerra de Vietnam en l'ante- sala de les protestes, posará en circulació l'etiqueta de protest song o "cançó protesta" que més tard será recollida entre nosaltres per a designar una part de l'obra de la Nova Cançó, en particular, les cançons de Raimon i Pi de la Serra en la década dels anys seixanta. El fet que la primera etapa del cantant de Minnesota estiga amanida per la seua obra més "rebel" o contestatària contra l'establishment, la guerra, el racisme, els fabricants d'armes, etc. acabará per desencadenar una onada de protest song que s'escamparà per tot el món com a etiqueta de moda.

Aquesta denominació, que es transformará en una moda passatgera, amb el temps donará pas a altres qualificacions. Raimon serà dels primers en desmarcar-se'n com a contenidor per a les seues cançons. Tot i això, el terme protest song d'alguna manera servirà d'element codificador-i també identificador- entre els diferents moviments i intèrprets d'aquesta cançó "rebel" d'una banda i l'altra de l'Atlàntic que emergeixen en aquests primers anys de la década dels seixanta. Una cançó rebel, compromesa o cívica que en el cas de Raimon ja apareix en el seu segon disc, amb un títol tan diàfan com Diguem no.

Raimon com a représentant de la cançó protesta

Glòria debuta com a cantant folk

No podem deslligar aquesta nova generació de cantants folk i l'embranzi- da que suposen per a la renovació de la música tradicional nord-america- na, del desenvolupament paral-leí de la Nova Cançó. Malgrat l'adherència inicial -i continuada- de la chanson francesa sobre el nucli pioner de la Nova Cançó, que es reflecteix en la cadència melòdica, l'actitud estètica i, sobretot, en molts dels textos de les cançons, per una altra banda és innegable la contaminació que els nous cantautors nord-americans acabaran projectant, més com a models estètics, sobre alguns membres de la Nova Cançó i sobretot, més tard, en aquesta gran amanida mixta que suposa el Grup de Folk. Tant a Edigsa com a Concèntric, les dues cases discogràfi- ques en català, es posen en marxa traduccions o adaptacions d'alguns deis temes més populars del nou cançoner folk. Des d'un Orfeó Enric Morera cantant "els èxits de Joan Baez" fins a una debutant Gloria que canta Dylan en la versió autòctona de When the ship comes (Quan entrará el vaixell).

En el cas del primer Raimon, i també del primer Serrât, el d'Ara que tinc vint-anys -i també d'alguna manera el de les cançons tradicionals-, si hagueren de buscar una correspondència estètica, un mirali emotiu, sense dubte estarien mes pròxims del grup encapçalat per l'autor de The times they are a changing que del creador de Ne me quitte pas o Le gorille. Només cal fer una ullada a la imatge gràfica que ambdós desprenen en els cartells realitzats per l'editora Edigsa per constatar la seua proxi- mitat física a la figura del folk-singer més que no a la del chansonnier. Si bé els pioners de la Nova Cançó havien fet de la guitarra la seua imatge corporativa, el perfil d'un Espinàs, Porter o Abella estava més pròxim al concertista amateur que al nou "heroi rebel" carismàtic i natural que demanaven els nous temps. Unes filiacions que si que es correspondran amb les figures juvenils de Raimon i de Serrât i més tard, també, amb la de Llach.

Raimon, model del cantant juvenil i inconformista

Tots tres, en un determinai moment, projectaran aquest magnetisme del "nou heroi" rebel i romàntic, encara no contaminat pel sistema, i de físic atractiu. Serrât amb el pas del temps farà les seues mutacions i durant uns anys s'acostará a aquesta imatge més de chansonnier i de cantant-vedet, mentre que Raimon continuará aferrant-se a la seua cadira amb l'uniforme de folk-singer. Llach després de deixar la guitarra s'atrinxerarà darrere del piano per defensar el seu combat entre l'ètica i l'estètica, per a ressor- gir com a portaveu d'insubmissos i altres móns possibles, abans de desa- parèixer definitivament.

En aquesta proximitat emocional i estètica no hem de perdre una altra referència fonamental pel que fa als membres de la Nova Cançó. Mentre Bob Dylan, Raimon, Serrât, Lluís Llach, formen part de la generació nascuda en els primers anys de la década dels quaranta, els mestres francòfons com Brel, Brassens o Ferré formen part de la generació d'abans de la Guerra Mundial i, per tant, són més pròxims ais primers Jutges, Josep Maria Espinàs, Miquel Porter, Delfi Abella o Lluís Serrahima. Tot i això, la influència dels mestres francesos acabará per escampar-se com una taca d'oli pel col-lectiu de la Nova Cançó, mullant seriosament, entre altres, Guillermina Motta, Joan Manuel Serrât, Ovidi Montllor, o Pi de la Serra en un primer moment. O el cas d'un cantant com Lluís Miquel, que farà de l'obra de Brel una constant de la seua trajectòria musical.

Si viatges pel beli nord glaçat on el vent bat el eel fronterer, dóna'm records a una noia d'alia. Fa temps jo l'havia estimada.

(La noia del pais del nord/ Girl of the north country. Lletra i música: Bob Dylan. Adaptació: Pau Riba)

La influència de Dylan i del nou folk, com ja hem comentat, encara será més visible en altres onades de la Nova Cançó, com el Grup de Folk i els primers grups de folk-pop en català que encapçalen noms com el duo Pau i Jordi -i després en solitari, Pau Riba- Xesco Boix, Jaume Amella, Falsterbo 3, Els 3 Tambors, que son dels primers a introduir les cançons de Dylan en el mer- cat espanyol i en versió catalana. Tot i el seu carácter efímer i contingut eclèctic, el Grup de Folk suposà una nouvelle vague en el territori una mica monocolor dels Setze Jutges, per on s'obriran camins experimentáis per al rock, el pop i altres musiques de fusió i progressives. Cal citar també un nou moviment musical, encapçalat per dos franctiradors galàctics com Pau Riba i Jaume Sisa, que a la década deis setanta faran noves mutacions. Sisa es transformará en l'apóstol de la "cultura underground", gracies a un àlbum i una cançó com Qualsevol nit por sortir el sol, o la quotidianitat dels Setze Jutges traslladada a l'estètica del comic i el fanzine.

La cançó en català recull els diferents corrents de la música pop en grups com Els 3 Tambors o musics com Jordi (Toti) Soler

Però la ruptura no sols es produïa en el vessant musical. Enfront de l'estil "sastrería & costura" dels Jutges i Jutgesses, el Grup de Folk exhibía el seu toc flower-power. L'estètica psicodèlica començava a aguaitar en la gràfica dels discos i a Eivissa ja feia un temps que s'havien instal-lat uns roda- mons de transit cap a Katmandu i Goa. Les flors passaren a ser 1'ornament per excel-léncia i fins i tot un cantant com Lluís Llach, en fase de pubertat artistica, es va deixar dur per l'aire del temps i va compondré una cançó que deia Cal que neixin flors a cada instant.

Maria del Mar Bonet, en composició gràfica del fotògraf Toni Catany

Per a la seua gran presentado i cant de eigne, al Parc de la Ciutadella el dia 23 de maig de 1968, els components del Grup de Folk aconsegueixen que el parc barceloni semble per unes hores una sucursal del famós districte californià de Haight Ashbury, si no fora per una parella de policies nacio- nals que contemplen l'espectacle entre la curiositat i la indiferència.

Hi ha també musics com Toti Soler, que passaran per diferents trams musicals, folk, cançó, progressiu, flamenc fins a desembocar en l'escenari com la "cara B" d'Ovidi Montllor. El duo la & Batiste, que estaran presents en algunes de les aventures musicals que es realitzen a la década dels setanta. El futur rocker i actor teatral Oriol Tramvia, etc. Un cas particular és el d'Ovidi Montllor que, després de fer els seus inicis amb el Grup de Folk, entrà a formar part de F "ortodoxia" de la Cançó, dins dels canons estètics heretats de la chanson, amb el negre com a emblema cromàtic. També flirtejarà amb l'eñ'mera forma- ció folk Maria del Mar Bonet, ara amb pamela hippie, una "promiscuïtat" musical que es repetirá al llarg de la seua carrera. La cantant que havia arribat amb una mostra d'"exotisme illenc", unes cançons menorquines com a pre- sentació discogràfica, acabará associant-se en el futur, en projectes dels més variais, amb La Rondalla de la Costa, Pi de la Serra, Al Tall, etc.

El Grup de Folk naix com a alternativa a la Nova Cançó

Pau Riba, primer en el duo Pau i Jordi, i després en solitari, imposa una nova estètica

Aquesta estètica psicodèlica i d'atrezzo hippie será exhibida en part per una nova editora en català que apareix a meitat de la década, Concèntric, una escissió de la casa matriu, Edigsa, que recull alguns intèrprets de la primera Nova Cançó i una bona part de la fornada més jove. Concèntric destacará en el panorama discogràfic per les cobertes pop, algunes dissenya- des pel music Pau Riba, que donará un profund canvi al grafisme imperant fins aquell moment en el dise en català per aproximar-lo als estils de l'a- vantguarda del pop. A Concèntric, Riba publicará Dioptría, un dels discos "capitals" de la discografia catalana i que posava de relleu en la Nova Cançó -com el seu mestre Dylan havia anunciat uns anys abans-, que "els temps estaven canviant". Publicat en dues fases, un primer disc en 1970 i un segon disc en 1972, Dioptría 1 es presenta com la primera proposta global de rock en català amb una estranya coberta que reprodueix un fragment d'un quadre del pintor romàntic alemany Otto Runge, Der Morgen. La il-lustració està protagonitzada per la figura del Nen Jesús dins d'una composició surrealista de mare neoclassicista. Ruge, un artista mistic que desenvoluparia una extravagant trajectòria d'acord amb el seu perfil romàntic, servirà amb la seua càrrega de morbositat decimonónica per al primer long play "contracultural" de la Nova Cançó.

Una coberta, per altra banda, que de segur que no va entusiasmar els directius de Concèntric, com tampoc el text que el cantant va fer per acom- panyar en aquesta primera entrega discogràfica. En Dioptría, Riba, en el seu paper à'enfant terrible de la Cançó catalana, deixava caure unes bones dosis de bilis literària contra determináis aspectes -familia, cultura catalana i altres estaments- que obligarien l'editora a "contestar", afegint un altre text al disc com a resposta als "atacs" de Riba. En tots els treballs posteriors, Pau Riba continuará deixant proves sobrades del seu poder creatiu, tant musical com a l'hora de dissenyar i argumentar les cobertes dels discos, sempre des d'una estètica hereva d'aquelles manifestacions pops i hippies dels anys seixanta i lligada a la cultura del rock.A Concèntric també faran les seues primeres armes gràfiques altres dos dissenyadors i fotògrafs que en la década següent deixaran la seua firma en alguns deis àlbums més populars de la Cançó catalana. El primer és J.C. Pérez Sánchez, que no és cap altre que el futur i conegut creador "olimpie" América Sánchez, que a mitjan deis anys seixanta s'instal-la a Barcelona provinent de l'Argentina. L'altre nom és el de Francese Guitart, un altra referencia pel que fa al disseny grafie de l'època que inicia el seu treball amb Concèntric per a després passar a altres segells. D'eli són, entre altres, les cobertes de dos álbums com el Remena nena de Guillermina Motta o el Campanades a mort de Lluís Llach.