Читать книгу Al vent. Crònica d'una nova cançó - Carles Gámez Olalla - Страница 12
ОглавлениеOH, OH, OH, PAPÀ
QUIERO ME COMPRES UN JUKE-BOX
OH, OH, PAPÀ
Lo QUE DESEO ES UN JUKE-BOX
SERÁ UN ADORNO EN NUESTRA CASA, PORQUE EN EL SALÓN HARÁ DE RINCONERA
Cómprame un juke-box Lletra: C. Nicolás Música: Georges Garvarentz Adaptado espanyola de Don Diego
Al final deis anys 1950, la industria discogràfica espanyola es reparteix entre Barcelona i Madrid. A Barcelona hi ha La Voz de su Amo, Regal, Belter, Vergara, Discophon i altres més petites. Aquest panorama, ara, i per primera vegada, comptarà amb una editorial exclusivament dedicada a l'edició en català, Edigsa, a la quai s'afegeix, uns anys després, Concéntric. Tot i que Edigsa i Concéntric reunirán el bloc majoritari de l'edició en català, els altres segells també produiran una discografia catalana, de carácter molt variat i amb un marcat accent comercial. En aquests segells més generalistes hi haurà des de cantants melodies com Salomé, musics veterans com Rudy Ventura, crooners com José Guardiola, o grups del moment com Los Stop, Los 4 de la Torre, etc.
En Belter, un segell que destacará per les seues portades coloristes -de vocació kitsch- i un poderos catàleg de cançó espanyola, farà la seua primera incursió musical una formació de les caractéristiques d'Els 3 Tambors, dins del corrent folk que comença a puntejar i encapçalada pels germans Batiste, Jordi i Albert, que després realitzaran altres incursions artistiques, i Gabriel Jaraba, un altre nom que veurem en diferents pro- jectes. Un cas especial será el del segell Discophon que a través de la sèrie "Inici" -creada per a l'ocasió- editará alguns dels treballs discogràfics de Raimon a primeries dels anys setanta i de Pi de la Serra, quan tots dos deixen 1'editora Edigsa. Ovidi Montllor publicará també una bona part de la seua obra primitiva en aquest segell. D'altra banda, tot i el seu carácter efímer, cal assenyalar -també lligada a Discophon- la sèrie "DDC", una col-leccio de marcat accent cultural dirigida per Salvador Escamilla, ontrobem noms com els del poeta i lletrista Josep Maria Andreu dient les seues cançons, o la futura estrella televisiva dels serials de TV3, Miquel Cors, cantant temes folk i fins i tot un de Dylan, Don't think twice, it's all right {No et capfiquis, ja està fet).
Un cas especial és el del segell, també marcat per la seua trajectòria efímera, Ais Quatre Vents, lligat a l'éditorial Hogar del Libro i que dirigeix Ángel Fàbregas. En Ais Quatre Vents s'editaran els treballs del Grup de Folk i els primers tempteigs musicals del rock català. En aquest segell Jaume Sisa publicará els primers temes com L'home dibuixat i l'àlbum Orgia. Un treball que, amb el Dioptría de Pau Riba, suposa una ruptura estilística tant amb el món domèstic que havien dibuixat els primers Jutges i havia servit de "llibre d'estil", com amb l'univers més ideologie d'autors com Raimon o Pi de la Serra. La pobra acollida del disc obligará el cantant a una retirada temporal mentre cançons com L'home dibuixat començaven a perfilar el seu futur calidoscopi musical i literari. Sisa, a la seua manera, dinamitava el saló-menjador dels Jutges fent servir la metàfora, tan estimada per l'estética raimoniana, ara com a eina surrealista.
L'home dibuixat i Orgia, primers treballs musicals de Jaume Sisa
El desenvolupament de la industria discogràfica en aquests darrers anys cinquanta encara és minoritari i les edicions de discos es mouen en unes xifres modestes. Un panorama que sofrirà una significativa variació amb els primers booms discogràfics i l'esclat de la música juvenil, principal- ment de la mà del Dúo Dinámico. El duo musical que edita els discos en el segell barceloní Emi-Odeon capitalitzarà el mercat discogràfic espanyol en aquests primers anys dels seixanta fins a l'emergència dels conjunts de música pop, com Los Brincos, Los Sirex, Los Mustang, Los Bravos, etc. que prendran el relleu. En aquest marc emergent cal anotar la quantitat encara redüída d'aparells discogràfics en les llars espanyoles. Un luxe reservat només per al gaudi d'una minoría. Assenyalem com a anècdota que Raimon escoltará el seu primer disc, Al vent, en el giradiscos del seu amie Eliseu Climent. Una tendèneia que en la próxima década canviarà signi- ficativament amb l'extensió del pick-up a totes les classes socials. El giradiscos s'implantarà com un dels signes de consum de la classe juvenil que, gracies a la seua incorporació al món del treball, comença ara a fer ús d'una certa independèneia econòmica que es tradueix per primera vegada en l'adquisició de béns de consum, com el pick-up i els discos.
Rudy Ventura i Els de la Torre, représentants de la cara B de la cançó en català
El pick-up, el nou element de consum juvenil
L'edició de discos en català s'havia mantingut amb comptagotes al llarg de la postguerra. A partir dels anys cinquanta comencen a fer acte d'aparició alguns treballs musicals de carácter "regionalista" o "folklorista", discos d'Emili Vendrell, sardanes, i poca cosa més. Una cançó com Per tu ploro -o Rosso- es comptarà entre els hits de la sentimentalitat catalana de l'època. Curiosament, cinquanta anys després molt d'aquest material, ara menystingut o poc eficaç per als plans dels futurs promotors de la Nova Cançó, será profitós per a una veu com la de Marina Rossell, que el farà servir amb noves costures. Són uns temps, en paraules del l'escriptor i pio- ner de la Nova Cançó, Josep Maria Espinàs, "de resurrecció lenta i difícil" pel que fa a la cultura catalana. Mentre els quaranta havien estât els anys de "la supervivència heroica i silenciosa", la década dels anys cinquanta suposarà la projecció d'uns primers signes encoratjadors. Uns punts d'es- perança que abracen l'edició de llibres en català, la creació d'un grup de bail "nacional" com l'Esbart Verdaguer, on trobem noms com els de Jaume Picas i Alexandre Cirici-Pellicer o la posta en escena d'algunes peces de teatre català. Fins i tot hi ha Tintent d'un cinema en català, amb la pellicula El Judas d'Ignacio F. Iquino, que després d'haver sigut rodada en català, veurà com se'n prohibeix la difusió el dia de F estrena.
En aquest paisatge musical, la comptada discografia en català tenia per força un regust decididament arqueològic que la feia poc "útil" com a material d'assaig per a "noves cançons". Générés com les cançons dels orfeons, o la cançó excursionista, o l'anomenada cançó tradicional desper- taven més un interés teorie que no pràctic. Si hi afegim la supremacía en la ràdio de les veus de la copia, la cançó espanyola o versions d'èxits forans, ara en espanyol, el balanç final no podia ser més desesperançador.
La necessitai de "normalitzar", com en altres àmbits de la cultura catalana, passava pel naixement d'una nova cançó. Una nova cançó en català i del seu temps. Una cançó popular que s'acostara a les altres cançons contem- porànies que en aquell moment emergien amb força i en páísos pròxims com França o Italia i que tan bona recepció tenien entre nosaltres.
L'atmosfera general del país al final deis anys cinquanta i principi de la nova década propiciava aquesta tasca. La publicació d'un llibre en català, l'estrena d'una obra teatral, la recuperació d'un autor, el naixement d'una editorial, d'una revista, constitu'íen una sèrie de petites victories, l'inici del "primer gran retrobament cultural" en paraules de l'arquitecte Oriol Bohigas en les seues memories {Dit ofet. Dietari de records II). La fundació d'Edicions 62, la posada en marxa de la Gran Enciclopédia Catalana, revistes com Serra d'Or, Presencia, Oriflama, Cavali fort, Tele-Estel, Canigó, la creació d'Omnium Cultural o de la mateixa Edigsa responien a aquesta atmosfera de "retrobament".En el cas d'Edicions 62, que arrancaven amb Joan Fuster i el seu "manifest", Nosaltres els valencians, al projecte editorial s'incorpora un dissenyador grafie anomenat Jordi Fornas. Aquest dissenyador contribuirà d'una forma decisiva a la imatge gràfica de la Nova Cançó a través de l'éditorial Edigsa. Jordi Fornas, amb la col-laboració de fotògrafs com Oriol Maspons, Leopoldo Pomés, Josep Puvill, Francese Guitart i altres, donará al dise en català un segell distintiu i de modernitat.
Jimmy Fontana, Nuria Feliu, Edoardo Vianello, Donatella Moretti i Nico Fidenco
Jordi Fornas comença una petita revolució gràfica a Edigsa que sacsejarà la imatge discogràfica tradicional a partir d'una estètica de vocació moderna i de disseny rigorós. A la fotografia en blanc i negre afegeix a les cobertes una composició tipogràfica en molts casos ordenada d'una manera audaç, en forma de collage, amb el nom de l'intèrpret o de les cançons trans- gredint els codis de lectura. Fornas treballarà aqüestes novetats sense perdre mai el seu rigor compositiu característic.
A Edigsa realitza tot tipus d'intervencions i recursos gràfics, com en el primer disc de llarga durada de Raimon, on el rostre juvenil del cantant, una colpidora fotografía de Maspons, es retalla pels costats, com si fóra d'un cartell esgarrat. Més endavant Pomes també "estriparà", ara a partir d'una fotografía cremada, la silueta del cantant. Una solució que recordará alguns dels quadres del pintor Artur Heras -com Raimon, també de Xàtiva- i les teles "cremades" que realitza per aquells anys. En canvi, per al primer disc gran de Serrât banyarà la fotografía de Josep Puvill en un intens roig que hi imprimeix una gran força expressiva.
A Fornas també el trobarem en un projecte com la revista Serra d'Or, que inicia per aquest temps una reformada nova etapa i que des d'un principi donará suport al moviment de la Nova Cançó. La primera coberta femenina de la publicació de l'Abadia de Montserrat estarà protagonitzada per una cantant de la Nova Cançó, Nuria Feliu. Raimon també ocupará en diferents i especiáis moments les seues cobertes, igual que Serrât, Lluís Llach i altres. A través de les seues pàgines contribuirà a la difusió de la discografia catalana, com la revista Destino, que comença a donar noticies dels primers discos en català amb les critiques d'Albert Mallofré. També contribueix amb la seua mirada pedagògica un compositor com Xavier Montsalvatge, que firma algunes de les ressenyes dedicades a Raimon i Serrât en Destino. La revista propietat de l'empresari Josep Vergés comptarà entre els seus col-laboradors amb un jove cantant i ara escriptor, anomenat Raimon, que firma la seua propia secció. La col-laboració s'iniciarà al final de 1963, amb un títol prou explicatiu: "Los jóvenes de hoy", i es tanca al principi de 1965, amb un altre titular, també significatiu, "El sentido de mis canciones".
Nuria Feliu, primera dona que ocupà una coberta de Sena d'OrTres cobertes dissenyades per Jordi Fornas per a la casa Edigsa
A més de Destino i Serra d'Or, hi apareix Tele-Estel, un setmanari d'infor- maeió general tot en català, que també servirà de plataforma per a la Nova Cançó i per a la projecció d'alguns dels seus intèrprets com a figures mediàtiques. Afegim a aquesta llista altres noms, com Oriflama o, en altres àmbits geogràfics, les valencianes Cartelera Turia i més tard, Gorg, que també s'ocuparan del fenomen de la Nova Cançó com a moviment renovador i critic de la música a l'Estat espanyol.
Calteli pop de la llibreria Tres i Quatre, 1968 Coberta de la revista Oriflama, 1968
Coberta de la revista Destino dissenyada per Erwin Bechtold
