Читать книгу 100 coses que cal saber dels virus - Daniel Closa - Страница 22

Una conseqüència de la simplicitat estructural dels virus és que no tenen sistema de locomoció. La majoria de microbis disposen d’algun mecanisme per generar moviment, sigui per estructures semblants a una cua, anomenades flagels, o per petits “pèls”, anomenats cilis, que bateguen rítmicament i els ajuden a desplaçar-se com si nedessin. Però els virus no tenen res de tot això, de manera que en general el seu desplaçament és passiu. És a dir, que van allà on els porti el corrent.

En el cas dels virus, el corrent pot ser l’aire, l’aigua, la sang, la limfa, el líquid intersticial dels teixits, els mocs, la femta, la saba de les plantes, la saliva o qualsevol substrat on estiguin.

De tota manera, amb el temps es va veure que una certa capacitat de moviment, essencialment per anar movent-se des d’una cèl·lula fins a la veïna, sí que poden tenir. No és un mecanisme per fer grans distàncies, però els permet anar escampant la infecció sense presses. Això és especialment important en els virus dels vegetals, ja que els moviments de fluids dins les plantes són molt més lents que els que tenen lloc en el cos dels animals. El virus pot ser arrossegat per la saba fins a les cèl·lules que infectarà, però han trobat la manera d’anar passant d’una cèl·lula a la veïna gràcies a unes “proteïnes de moviment”.

En realitat, el nom és una mica enganyós, ja que el que fan aquestes proteïnes no és moure el virus, sinó el seu material genètic. És més senzill entrar dins d’una cèl·lula i anar passant el DNA o l’RNA del virus fins a la cèl·lula veïna que no pas construir nous virus, sortir i esperar que la saba els porti fins a les cèl·lules del costat. Per fer-ho, el virus fa que la planta fabriqui unes proteïnes que envolten l’RNA i que s’enganxen a uns filaments que tenen les plantes per connectar cèl·lules entre elles a través d’uns porus. En realitat, el virus no es mou, sinó que es limita, una vegada més, a aprofitar el sistema de transport entre cèl·lules de la planta.

En el cas de virus d’animals, també s’ha detectat una altra estratègia per generar una mica de desplaçament per la superfície de les cèl·lules. Això s’ha vist, per exemple, en el virus de la grip. Aquest té dues proteïnes a la superfície: una anomenada N i l’altra, H, que s’uneixen a proteïnes de la superfície de la cèl·lula. En principi, són el sistema per adherir-se i finalment entrar a dins per començar a infectar, però també li permeten moure’s per damunt.

Per fer-ho, simplement s’uneix amb una de les dues proteïnes i tot seguit s’uneix amb la segona i es deixa anar de la primera. Com si fos una bola rodant per sobre d’un velcro, el virus pot anar rodant canviant la unió d’una proteïna a l’altra. No és un sistema gaire eficient ni presenta cap direcció determinada, però, si hi ha molts virus, a la llarga algun anirà a petar a la cèl·lula del costat.

En tot cas, aquesta mena de moviments són més aviat subtileses que només es poden considerar sistemes de locomoció, fent servir una interpretació molt àmplia de l’expressió. A la pràctica, els virus no es mouen per anar a infectar res. Es limiten a ser-hi, esperant que algun organisme es creui en el seu camí i s’hi puguin adherir.