Читать книгу 100 coses que cal saber dels virus - Daniel Closa - Страница 23

Un dels principals problemes que ha de resoldre un virus és trobar la manera de ficar-se dins d’alguna cèl·lula. Un repte difícil per a un virus, que no disposa de cames ni cua ni cap sistema de propulsió. L’únic que té són algunes proteïnes a la superfície de la càpsida o de l’embolcall. Sembla poca cosa, però amb això ja en té prou.

En realitat, les proteïnes de la superfície li serveixen com a sistema d’ancoratge. La gràcia és que les cèl·lules tenen una quantitat enorme de proteïnes i estructures que sobresurten de la membrana cel·lular. N’hi ha que serveixen per unir-se a coses, per transportar nutrients, per facilitar reaccions químiques, per excretar productes, per detectar la presència d’altres molècules… Tota la interacció de la cèl·lula amb l’exterior es fa gràcies a proteïnes que estan situades a la membrana, de manera que n’hi ha de totes les mides i formes imaginables.

L’estratègia dels virus és anar deixant-se arrossegar pels moviments dels fluids del cos i així anar topant amb diferents cèl·lules fins que troba alguna proteïna que tingui una forma que encaixi amb alguna de les proteïnes de la superfície del virus. L’exemple habitual és que han d’encaixar com una clau i el seu pany, però en realitat és una mica més sofisticat. No ha de coincidir només la forma, sinó que també ho han de fer les càrregues elèctriques. Allò que les càrregues iguals s’allunyen i les oposades s’atrauen és determinant en aquest cas.

Com que els virus són tan poca cosa (ja ho hem dit, que són simples, oi?), només solen tenir un o dos tipus de proteïnes que actuïn com a elements d’ancoratge. En el cas del coronavirus, són les proteïnes de les espines. En el cas del virus de la grip, del xarampió i de molts altres, l’encarregada és una proteïna anomenada hemaglutinina.

Ens interessa molt conèixer com són les proteïnes d’unió dels virus, ja que una de les estratègies per lluitar contra aquests invasors és buscar molècules que les “tapin”. D’aquesta manera podríem impedir que s’uneixin a les cèl·lules i ja no podrien entrar ni infectar res.

Una vegada el virus s’ha unit a la cèl·lula, aprofita uns mecanismes que té la mateixa cèl·lula per transportar coses cap endins. Són sistemes amb lleugeres diferències, segons les quals es poden anomenar endocitosi o pinocitosi, però que tenen en comú que la membrana s’enfonsa per una part fins formar una vesícula que transporta cap endins el que s’havia quedat unit a la superfície. Si és un nutrient, a la cèl·lula li va molt bé, però, si és un virus, li va molt malament. Per desgràcia, la cèl·lula no té ulls per mirar. Només sap que alguna cosa s’ha unit a la proteïna de la superfície i l’arrossega cap endins.

Tot plegat resulta especialment important per decidir quina mena de malaltia pot causar el virus. Perquè això dependrà de quina cèl·lula sigui la que ha pogut infectar, cosa que depèn de quina sigui la proteïna que encaixi amb la del virus. Si és una cèl·lula dels budells, ens causarà gastroenteritis. Si és dels pulmons, serà una pneumònia, però si és del nas potser només serà un refredat. Altres virus s’uneixen a proteïnes de les neurones i causen malalties neuronals. I el virus de la sida s’uneix a una proteïna dels limfòcits. Per això matava aquestes cèl·lules i de resultes quedava desactivat tot el sistema immunitari.