Читать книгу 100 coses que cal saber dels virus - Daniel Closa - Страница 31

La capacitat d’alguns virus per incorporar-se dins del genoma de l’hoste té algunes conseqüències encara més perverses. El motiu és que el genoma és un seguit d’instruccions sobre el funcionament normal de la cèl·lula. Si a l’organisme li cal més insulina, el que fa és activar el gen de la insulina, fer que sintetitzi una còpia en RNA amb les instruccions i amb aquesta còpia podrà fabricar la insulina. Si el que li cal és col·lagen, cap problema: activarà el gen del col·lagen i el procés de còpia en RNA i síntesi de la proteïna es repeteix.

Però, quan s’insereix un virus, pot fer-ho en qualsevol lloc del genoma. Això vol dir que podria ficar-se enmig de les instruccions per fabricar el col·lagen. I aleshores el resultat ja no seria col·lagen, sinó una altra cosa que ja no serviria. És com si enmig de les instruccions per cuinar un pastís de poma s’hi intercalessin les instruccions per reparar la roda d’un cotxe. I la cèl·lula no interpreta res. Es limita a seguir fidelment el que diuen les instruccions.

Però encara pot ser pitjor. Com ho sap, la cèl·lula, que toca activar precisament el gen de la insulina, el de la tripsina o el de l’hemoglobina? La clau són unes seqüències de DNA que hi ha just al davant de la part on hi ha les instruccions per fabricar la proteïna. Aquestes seqüències s’anomenen promotores i són l’interruptor que posa en marxa la còpia del gen al qual van unides. El problema és que els virus també poden ficar-se enmig de qualsevol promotor i això és com malmetre l’interruptor de control.

El més probable és que deixi de funcionar i la proteïna no es fabriqui. Però de vegades el promotor pot quedar alterat de manera que es queda permanentment activat i la proteïna es fabrica en excés fins i tot quan no cal. Altres vegades el problema ve del promotor del mateix virus, que fa que es fabriquin proteïnes que no fan falta. La cèl·lula és un sistema relativament equilibrat i tan dolents són els defectes com els excessos.

Això va portar aviat a intentar respondre una pregunta cabdal. Els virus s’integraven en qualsevol indret del genoma? O tenien preferències per determinades regions? Inicialment semblava que podien trobar-se escampats pertot arreu al llarg de la cadena de DNA, de manera que no sembla que hi hagi uns indrets específics per als virus. Però dir que poden ficar-se a qualsevol lloc tampoc no és del tot exacte. S’ha vist que els virus tenen les seves preferències a l’hora d’integrar-se al DNA, de manera que no es distribueixen exactament per atzar en el genoma.

Finalment, encara hi ha un altre problema. Fins i tot si el virus es fica en un indret del DNA on no emprenyi gaire, la cèl·lula podrà anar fabricant les proteïnes del virus. I, de vegades, alguna d’aquestes proteïnes té efectes sobre el funcionament normal. El primer retrovirus que es va estudiar, el del sarcoma de Rous, causa un tipus de càncer en pollastres. Va ser el primer virus que es va demostrar que causava càncer i ara sabem que ho fa perquè entre les proteïnes del virus n’hi ha una que activa el creixement descontrolat de les cèl·lules.