Читать книгу Empresa i valors - David Murillo, David Murillo Bonvehí - Страница 11

És en aquesta època que es posen en marxa les grans corporacions comercials que lligaren els continents. La Casa de la contractació de les Índies i les Companyies de les Índies Orientals. Primer la castellana i l’anglesa, i després l’holandesa, la danesa, la francesa i la sueca. Eren grans operacions comercials que demanaven esforços financers col·lectius. D’aquí sortiren invents com les societats de responsabilitat limitada i les empreses asseguradores. Ens introduïm progressivament en un marc axiològic en el qual els estats ja no competeixen entre ells només en el camp de batalla, sinó també en el terreny econòmic. La bel·licositat entre els estats-nació, sense desaparèixer del tot, es canalitzà també cap a la competència i l’expansió econòmica. El desenvolupament tecnològic permet la conformació d’una racionalitat particular, la divisió del treball en tasques i en responsabilitats.

Aquesta economia que es transforma i s’instrumentalitza a nivell polític aviat canvià no només les mentalitats dels governants, sinó també les dels ciutadans. Es va transformar en una ètica, un patró de conducta i de capteniment empresarial. A través del període il·lustrat, i gairebé fins als nostres dies, el model econòmic de les societats occidentals continuà essent fonamentalment agrari; per tant, de moment, aquest canvi en el pensament dels burgesos, primer, i dels comerciants, després, només afectà una part petita de les nostres societats, la més dinàmica. Ara bé, aquesta primera empresa que sorgeix dels gremis medievals, del comerç de blat, de tèxtil, europeu o d’ultramar, ja comença a desenvolupar un conjunt d’actituds, costums, pautes de conducta i valors que de manera progressiva anaren formant els de l’empresa moderna.

En l’esplendor del racionalisme, al segle XVIII, ja començà a bastir-se el fonament del productivisme i de la laboriositat. L’empresa, la fàbrica en el context il·lustrat, és el resultat de l’aplicació de la raó a la producció de béns. Un filòsof anomenat Adam Smith en va quedar fascinat. Mig segle abans, Mandeville, el 1714, publicà la Faula de les abelles o vicis privats, beneficis públics. Mandeville fa amb la seva obra una defensa del propi interès i obre la porta a una afirmació que després recollí Smith, el 1776, al llibre La riquesa de les nacions: la del mercat equilibrat i autònom que a la manera d’un rellotge perfectament dissenyat (Smith era un fervent admirador de Newton) convertirà aquesta carrera pel lucre individual en una societat harmoniosa i ordenada. Ja tenim aquí un valor que ha perdurat amb més o menys sotracs fins als nostres dies: la legitimitat del mercat com a espai ideal i eficient de generació i repartiment de béns i serveis. La citació de Smith, prou repetida, diu així:

“No és de la benevolència del carnisser, del vinater, del forner, sinó de les seves mires per l’interès propi de qui esperem i hem d’esperar el nostre aliment. No implorem la seva humanitat, sinó que acudim al seu amor propi, mai no els parlem de les nostres necessitats, sinó dels seus avantatges.” (2004, 46)

D’una manera més o menys progressiva som davant d’uns quants valors que convé subratllar. La persecució del lucre no només és legítima, sinó que esdevé motor de benestar col·lectiu. El mercat és la principal institució que garanteix la distribució d’aquest benefici privat, i l’estat, fins al moment garant de monopolis comercials, n’és el seu principal fre. A l’últim, no menys important, la idea que l’economia és una ciència amb unes lleis autònomes i cognoscibles.

Una revisió de la literatura acadèmica ens portaria a dos punts controvertits. En primer lloc, l’atribució que Smith fa d’aquest ordre perfecte a la mà d’un ésser superior. La mà invisible del mercat, per a un filòsof i economista cristià com Smith, és la mà de Déu. El que hom podria afirmar aquí és que en absència d’aquesta condició o motor últim no hi ha aquest ordre perfecte. En segon lloc, el conflicte intern entre l’economista Smith, partidari de la lliure empresa com a baluard contra els monopolis, i el filòsof moral Smith, queixós de la desolació social i mediambiental provocada per les noves fàbriques angleses i dels creixents problemes de salut dels operaris. Tanmateix, la mentalitat liberal del mercat ja està feta. Ja està formada.

Amb l’evolució del pensament econòmic, progressen també els valors socials que legitimen aquest canvi de tendència, que fan una societat receptiva al nou model econòmic. La “industriositat” com a valor finalista i l’ètica del treball d’aquest nou capitalisme naixent ja es poden trobar de manera diàfana a l’obra de Benjamin Franklin Consells a un jove comerciant, del 1748. Per al pare de la futura nació americana el temps de lleure d’un jove aplicat és el temps per fer alguna cosa útil. Franklin també ens va regalar la coneguda sentència “el temps és diner”, juntament amb una bona carretada de màximes rellevants per descriure el que s’esperava d’un jove aprenent fins ben entrat el segle XX. Una darrera citació, no poc significativa, és la Declaració de Virgínia del 1776, text fonamental per al pensament econòmic. En el seu article primer, ja hi apareix la defensa de la llibertat de comerç i indústria. També el dret inalienable a la propietat que anys a venir havia d’evolucionar en d’altres drets com el de la propietat intel·lectual. Ja tenim conformat el model axiològic que ha romàs pràcticament inalterat fins a l’inici del segle XX.

Weber (2001) li posà un nom: l’esperit del capitalisme. Per a Weber, els valors de l’economia i els de la religió conflueixen en el capitalisme. Segons Weber, és en el trencament del cristianisme, a partir de la Reforma protestant, i particularment dins la seva facció calvinista, on s’origina la llavor de la “industriositat” que ens ha dut al capitalisme actual. Una lectura contemporània de Weber ens l’ofereix l’obra col·lectiva Culture Matters: How Values Shape Human Progress, editada per Harrison i Huntington (2000). En aquest text trobem una classificació dels valors del món occidental en funció de la seva arrel religiosa.

Grondona, autor d’un dels capítols, testimonia com en les cultures catòliques es dóna preferència al pobre, mentre que el ric és vist com un pecador. En canvi, en les societats protestants el favor de Déu es manifesta en el ric, el qual apareix com a mirall d’actuació per al més pobre. En les societats protestants hi ha el fonament de l’activitat emprenedora: no és el destí el que condueix la nostra vida, sinó que som nosaltres qui creem el nostre propi destí. Els estàndards morals ja no són inassolibles, vinculats a una realitat immaterial superior als esforços de la nostra ànima pecadora, sinó que es vinculen sobretot a la llei, establint, doncs, un espai per a la configuració d’un marc moral efectiu, realista, dialèctic i a l’abast de l’individu.

Ben igualment, comença a obrir-se una nova visió immaterial de la riquesa. Aquesta riquesa no rau en els béns tangibles, sinó en quelcom que encara no existeix, en la nostra possibilitat d’innovar, de generar noves possibilitats de riquesa. La competència ja no és vista com quelcom agressiu, necessàriament substituïble per la solidaritat o la lleialtat, sinó que és la llavor del dinamisme, de l’inconformisme i la millora. Es produeix paral·lelament una revaloració del treball. Per a Grondona, l’emprenedor deixa de ser sospitós i passa a col·locar-se en una escala socialment més valorada que no pas el treball intel·lectual, artístic o polític. El protestantisme dóna pas a una societat més plural, menys conformista i, si es vol, més lliurepensadora, tot creant el brou de cultiu suficientment fèrtil per a l’activitat empresarial.