Читать книгу Empresa i valors - David Murillo, David Murillo Bonvehí - Страница 6

Així doncs, quan parlem de valors i empresa, convindrà precisar de quina empresa parlem, a quina economia ens referim i quina cultura organitzada tenim al cap. Malgrat les similituds que puguem arribar a fer, no és el mateix un banc d’inversions que una franquícia de restauració del Tarragonès. No és el mateix una cooperativa de treball associat que una empresa pública; ni una empresa familiar que una multinacional que cotitza a l’Íbex 35. Tampoc una empresa del sector farmacèutic no és necessàriament comparable a una empresa que ven aparells òptics per a armament de precisió. Els valors, els contextos econòmics i les conductes empresarials, convé insistir-hi, seran diferents en cada cas.

Per veure la particularitat des de la distància podem buscar exemples de l’etnografia. Entre els membres de la tribu dels Baruia, a Papua Nova Guinea, els rendiments del treball tenen com a missió ser repartits entre la família extensa. Per als illencs de les Trobriand la producció agrària intensiva té una missió alimentària que, això a banda, genera una cursa productivista similar a l’occidental, cursa que acaba sorprenentment amb la distribució massiva dels béns i en la generació d’una gran cadena de favors que finalment es tradueix en honor i poder (Godelier, 1986, 28). En altres cultures centreamericanes l’activitat emprenedora, poc o gens formalitzada, apareix lligada de manera gairebé exclusiva a activitats de supervivència i sosteniment familiar. Podríem seguir.

En la cultura dels Estats Units la gestió del creixement, del risc o fins i tot la contribució social de l’empresa difereixen notablement del model econòmic de l’anomenat capitalisme renà. Contextos culturals diferents comporten models axiològics diferenciats. Per complicar-ho tot una mica abans d’entrar en l’esforç de dissecció, podríem preguntar-nos si el patró cultural d’una empresa que comercia en productes de comerç just és gaire allunyat del d’aquella empresa que es crea amb el no menys noble propòsit de generar riquesa i autonomia personal per a l’emprenedor.

La reflexió òbvia és que el tractament acurat de tota la casuística existent, especialment si el volguéssim fer armats de dades estadístiques i retalls de premsa, superaria amb escreix l’abast d’aquest llibre. Tot i així, convé que revelem provisionalment una de les idees centrals del text que travessarà la casuística i la tipologia variades d’empreses i empresaris. La tesi és aquesta: la conducta de l’empresa, això és, el conjunt de valors que defineixen i donen contingut a la seva manera d’estar en el mercat, apareix fortament vinculada a la proximitat o a la llunyania del que podríem entendre per activitat empresarial “clàssica”. Així, al nostre teixit econòmic coexisteixen activitats destinades a generar riquesa, a produir valor afegit i contribució social, amb d’altres l’objectiu de les quals apareix vinculat als guanys de poder, als increments de dimensió o al gegantisme de què ens parlava Galbraith (2005, 79). La línia de divisió, per bé que no sempre sigui clara, sí que denota conductes i propostes axiològiques clarament diferenciades.

Vegem-ho a partir d’un article recent. L’article en qüestió, “Empresarios”,^[2] fa una definició de manual de l’empresari i unes reflexions força precises del que caldria entendre per activitat empresarial. Per a l’autor, un empresari és:

“[La] persona que assumeix la responsabilitat i el risc implícit d’un negoci amb la intenció d’obtenir un benefici [...]. Normalment l’empresari decideix què es produeix, adquireix les instal·lacions necessàries o les lloga i reuneix la força de treball, el capital i els materials necessaris per a la producció. Si el negoci té èxit, obté beneficis; si fracassa, assumeix les pèrdues.”

L’activitat empresarial, per tant, pot quedar reduïda en essència a aquestes funcions. Ara bé, com l’article ens mostra, l’aspecte de l’assumpció del risc i de les conseqüències de la pròpia activitat és fonamental. Un empresari és una persona que es juga el patrimoni propi, que carrega amb les responsabilitats de pagar salaris i proveïdors i que té poc a veure amb la imatge frívola, i poc real, que alguns, seguint l’autor, hi han volgut trobar. És una activitat que moltes vegades esdevé l’obra d’una vida, motiu d’il·lusions i malsons; que apareix vinculada a la noció de l’emprenedor, de l’impulsor i lluitador infatigable que crea i se la juga, que genera riquesa al seu entorn i que no es rendeix. Lacalle, l’autor, acaba l’article amb una afirmació de la qual és difícil discrepar: un país necessita bons empresaris i els seus valors: la capacitat d’entrega, la imaginació, l’assumpció de riscos, el sacrifici i el valor. Ara bé, d’empreses i empresaris, n’hi ha de tota mena.

^[2] Vegeu E. Lacalle: “Empresarios”, La Vanguardia. Vivir, 5 de gener del 2009, p. 7.