Читать книгу Efendi - Elisabet Riera - Страница 10

Al matí, vaig notar la pressió de la llum blanca sobre les parpelles. Llavors vaig escoltar el primer bip d’Efendi que m’anunciava les característiques del dia i la quota de paraules encapsulades que havia d’acomplir. Em vaig empassar el pack de la primera hora. Em vaig asseure davant del terminal. Vaig començar la jornada com si res no hagués passat.

Les paraules pastel van començar a caure per la pantalla, primer a una velocitat alentida i, a mesura que el meu cervell s’anava activant, més i més de pressa, com era habitual. Vaig esperar a assolir el meu ritme mitjà, i vaig fer la prova. Entre paraula i paraula, només amb el pensament, evocava la casa. Vaig témer que Efendi emetés un bip, però no ho va fer i vaig continuar amb l’experiment. Res no semblava interferir en el pla de la realitat, la meva productivitat es mantenia intacta, però hi havia una novetat intrínseca. Cada cop que projectava dins meu la imatge de la casa, patia una al·lucinació cromàtica a l’exterior: per un instant, enmig dels rosats, lilosos i vainilla de les càpsules hi apareixia un mot de color prohibit: negre fel, roig sanguini, porpra imperial i un verd ambigu, entre diamantí i biliós, que provocava una barreja de rancúnia i esperança. Vaig témer que se m’accelerés el pols, però aparentment res no em va delatar. Aviat vaig comprendre que el color prohibit de les paraules només el veia jo, la pantalla continuava enllumenada per tots els mòduls pastel que jo encaixava en càpsules de sentit sense donar senyals d’immutar-me. Però no era així: enmig del prat d’artifici, hi naixien les flors fosques del subsol.

Vaig pensar que Efendi sabia el que estava fent, però me’n vaig desenganyar; si ho hagués sabut, hauria donat l’alarma.