Читать книгу Efendi - Elisabet Riera - Страница 12

—Bon dia, sire.

—Bon dia, Efendi.

—Ha dormit bé?

Efendi sabia millor que jo mateix com havia dormit, però cada matí, després del primer bip, em feia la mateixa pregunta.

—Molt bé, gràcies.

No s’esperava cap altra resposta de mi en aquell moment. Efendi no avaluava les mentides, només les constants vitals. Em va regular l’aigua de la dutxa a la temperatura adequada, va esperar que m’empassés el pack nutracèutic que em corresponia, em va guiar pas a pas en la taula d’estiraments, i es va ocupar que a l’hora exacta fos assegut davant del terminal, disposat a encapsular el nombre més elevat possible de paraules amb les seves corresponents gammes cromàtiques, produint combinacions de paraules i colors adaptades a cada usuari. Bona part del poder guaridor de l’escriptura farmacològica era ni més ni menys que aquest. Jo havia de ser ràpid i precís, i al mateix temps moderadament creatiu, sempre dins dels límits tolerats. Aquesta era la meva feina —posar al servei del programa la part humana que aquest no podia suplantar— i per això cotitzava tan alt. No ens fèiem preguntes sobre aquell ordre de coses: pensar era perdre temps. El temps i l’espai s’havien d’optimitzar.

Durant tota la jornada vaig seguir interactuant amb la pantalla amb la velocitat i precisió habituals. Quan em va arribar una comanda destinada a compensar la melancolia, vaig saturar una mica més del necessari el color blau.