Читать книгу Efendi - Elisabet Riera - Страница 7

Tornava del CIMA cap al meu apartament per les avingudes perfectament diagramades i buides de la Ciutat Blanca. Vaig passar per davant d’alguns edificis de servei comunitari: Ordre, Higiene i Manteniment; Impressió de Matèries Múltiples; Producció Nutracèutica. La Borsa i les seus de les Grans Corporacions quedaven a l’altre extrem de la ciutat, inaccessibles, a bon resguard. Caminava enmig d’un silenci amortit. Només una petita i contínua vibració —un moviment més que no pas un so— trencava la quietud total. Es deia que sota terra hi havia les ruïnes de totes les civilitzacions: catedrals, piràmides, mesquites, arcs de triomf. Per tal de no violentar cap sensibilitat van ser enterrades tot d’una i al mateix temps, de manera correcta i ordenada. Amb aquesta victòria sobre la memòria es va erigir la Ciutat Blanca, despullada de tota creença prèvia. La memòria podia ser un obstacle per al progrés, es va dir. I aquells edificis d’èpoques passades, carregats de visions del món de signe no només diferent sinó sovint oposat, desviaven l’atenció de l’horitzó únic, clar i definit cap al qual ens dirigíem: el benestar universal, l’optimització de cos i pensament, l’eficiència màxima de l’espècie.

No se sabia del cert, però, si l’ínfima i omnipresent vibració procedia d’aquelles masses de matèria antiga soterrades, o si, ben al contrari, es devia a les ones que creuaven l’aire formant una xarxa densa però invisible d’informació que a tota hora ens sobrevolava. Tampoc no ens distreia; ens havíem acostumat a aquell zumzeig, igual que a l’atmosfera d’humitat i temperatura constants en què respiràvem i que només s’obria en comptades ocasions, quan un enorme diafragma ens fitava des del zenit sense que poguéssim veure mai què hi havia a l’altra banda.

Abans d’entrar al meu bloc residencial, vaig mirar cap amunt. El cel ja era blanc opac; m’havia tornat a perdre l’episodi de llum. Vaig apropar l’ull dret al lector i la porta es va obrir. L’ascensor em va deixar en un apartament de classe 1HSS de la setena planta. Un cop dins, vaig dirigir-me directament al terminal, que va identificar-me tot d’una.

—Bona tarda, sire. A punt per continuar la jornada? —Havia de recuperar l’estona perduda al CIMA per no defallir en el ritme de producció.

Efendi em deia sire a mi i a tothom. El programa d’acompanyament usava per defecte aquella fórmula de respecte que tant s’aplicava a individus XX com XY amb independència també de l’edat biològica, ascendència genètica o categoria professional. Era una mesura igualitària.

A cada individu se li assignava un número de sèrie d’Efendi tan bon punt era apte per manipular un terminal, ja des dels primers estadis de creixement. Aquell codi era el que ens identificava al llarg de tota la nostra vida útil. El sistema s’anava actualitzant a mesura que creixíem, adaptant-se al moment vital i productiu de cadascú. Els sistemes de reconeixement dactilars, oculars i de veu, i el control de les constants fisiològiques, convertien Efendi en un cuidador i tutor de primera: ningú em coneixia tan íntimament com ell. De vegades m’adormia pronunciant el seu nom.

Abans de reiniciar la sessió, Efendi va detectar un descens de la meva reserva hídrica i vaig haver de beure una dosi de líquid perquè m’autoritzés a començar. De seguida, una cortina mòbil de lletres i colors va anar omplint, de dalt a baix, la pantalla. Pluja, se’m va acudir —sens dubte una altra reminiscència—, però vaig espolsar-me-la ràpidament i vaig continuar la feina sense fer-ne cas. Jo era un dels millors.