Читать книгу Efendi - Elisabet Riera - Страница 9

Les imatges havien començat a presentar-se feia algunes setmanes, durant la vigília, com una arruga molesta a la superfície d’un llençol que no desapareixia per molt que m’esforcés a allisar-lo. Primer van ser els colors, llampegades fugaces de colors en desús que em saltaven als ulls en els racons més inesperats, normalment en vèrtexs o arestes de la nostra quadrícula urbana, com si fossin descosits d’un llenç fins aleshores perfectament bastit. Durant uns dies em vaig consolar pensant que devia ser l’efecte de les vibracions de les ruïnes subterrànies. Però poc després, d’aquelles esquerdes impossibles en vaig veure brollar les paraules que acompanyaven els colors desterrats, paraules que mai no haurien estat acceptades per la majoria, paraules que per mor del bon gust i la convivència feia molt que havien deixat d’existir. Tot això, malgrat l’estranyesa que em provocava, va ser més o menys suportable fins el dia que vaig veure la casa per primer cop.

No recordo que aquella jornada fes res d’extraordinari. Vaig acabar la feina, i després del pack i el relaxament reglamentaris, Efendi va regular la temperatura i la llum de l’apartament per tal de propiciar el meu son. No em trobava especialment neguitós ni afectat per cap estímul dissonant. Vaig tancar els ulls, disposat a dormir.

De seguida vaig trobar-me al cap d’un camí. No una via de les nostres, sinó un camí cobert per una matèria aspra i rogallosa. Em vaig ajupir per tocar-la, al principi amb certa aprensió; les puntes dels dits em van quedar tacades d’una pols rogenca. Als marges hi creixien filaments vegetals que dibuixaven figures desordenades, sense cap pauta formal o cromàtica identificable. El vent les gronxava i les feixa xiular. Les plantes semblaven parlar-me amb aquesta música desconcertant, però jo no les entenia gens; potser havia oblidat el seu llenguatge. L’aire feia olor de sal. Al cel hi corrien núvols gruixuts, suculents, de formes i tons variables, des d’un roig viu i llampeguejant fins a vetes ambarines, sulfúriques, cítriques i ciclamen; un incendi visual. Més enllà, un seguit de turons suaus ocultaven a voltes l’horitzó, d’un blau marí prohibit, salvatge. Un blau marí perillós, perquè t’hi abocaves. Al final de tot del camí, al cim del turó més llunyà, un clap d’arbres s’allargassava cap al cel; com llances, com flames, les branques protegien les parets d’una vella casa de pedra. Era la casa.

Em vaig despertar de cop. Havia obert els ulls. Vaig mirar cap a Efendi i vaig tornar a tancar-los de seguida. Encara era fosc, però les meves visions s’incendiaven. No em vaig poder tornar a adormir.