Читать книгу Efendi - Elisabet Riera - Страница 8

S’havia adoptat el blanc com a color universal perquè contenia tots els altres i per tant era inclusiu, democràtic i laic. El blanc mai no podria provocar exaltacions de cap mena. Era el color de l’harmonia i la seguretat, ensenyes de la Ciutat Blanca. Convertir-se en una peça d’aquell sistema feliç, integrar-s’hi fins al punt de no distingir-se dels altres, era un orgull a més d’una qüestió de supervivència. La dissonància equivalia a la vergonya —un rubor obscè sobre la nostra convivència immaculada— i, finalment, pel bé de tots, a la no perpetuació.

No obstant això, entre alguns ciutadans s’havien detectat certes oscil·lacions d’ànim, que l’escriptura cromofarmacològica va corregir amb un èxit fulgurant. Els textos terapèutics eren prescrits en forma de píndoles digitals que cada usuari rebia a través del seu terminal i que provocaven un benestar immediat a causa dels efectes combinats del llenguatge i els colors, simplificats i concentrats al màxim. Era la meva tasca.

Totes les paraules d’un mateix univers semàntic les etiquetava amb un to determinat. Les paraules que podien pertànyer a diversos camps conceptuals eren de color mutable, i també podia variar alguns graus la saturació de color, segons el context i la intensitat requerida. Tocant les paraules que queien per la pantalla, mutant-les o graduant-les amb els índexs i els polzes com si fes girar rodes virtuals, creava unitats tonals, precises càpsules de sentit cromolingüístic destinades a diferents usos i individus. Cada corporació s’especialitzava en alguna gamma cromolingüística determinada, sempre, és clar, deixant de banda els mots i colors que havien estat desterrats, no pas per prohibició, sinó per falta de demanda i ús; havien caigut primer les paraules que ocupaven els dos extrems de l’arc de colors, i s’havien afermat les que ocupaven l’ampli i còmode terme mitjà. Per conquerir més territori d’aquest espai, competíem en Borsa. Els actius eren directament proporcionals a l’efectivitat. La meva corporació era de les que comptava amb un reservori més ampli, i es distingia per l’ús i administració dels tons pastel: verds clar, crema, rosats, lilosos i també blau cel, colors que acompanyaven perfectament paraules serenes i relaxants, les que contribuïen a mantenir tothom tranquil. Eren tons i mots amb gran demanda, i jo era considerat un expert a combinar-los en la intensitat i variació justes perquè els receptors se sentissin satisfets. Més i tot: guarits. No ens aturàvem a pensar de què calia ser guarit, ni d’on venia aquella fam que alguna cosa exterior a nosaltres vingués a omplir-nos per dins.

Així, l’escriptura cromofarmacològica s’havia convertit en el puntal de la nostra economia i, per extensió, de la nostra societat. No era només qüestió de consum; les píndoles lexicocromàtiques que es dispensaven a tota hora a través dels terminals individuals definien el nostre comportament i els seus límits: fixaven la norma de la Felicitat Constant. Feia temps que havien substituït les lleis sense que es produïssin aldarulls ni revolucions. La clau, s’explicava, era que es van convertir en un entreteniment generalitzat: les pindoletes feien gràcia, tothom se les empassava de grat i a la majoria se’ls feia impossible deixar de consumir-ne en quantitats cada cop més elevades i contínues.

Gràcies a això, jo tenia dret a un apartament de categoria 1HSS i gaudia d’alguns altres avantatges, com atenció discrecional al CIMA (a banda de les visites obligatòries) i complements nutracèutics de nivell ++.

Aquell dia, després de la revisió de control, vaig estar treballant en l’agrupament de paraules fins que els polzes se’m començaven a enrampar. De seguida va sonar l’avís d’Efendi. A la pantalla hi va aparèixer una taula d’estiraments dactilars que vaig practicar un darrere l’altre. Abans d’aixecar-me de la cadira vaig comprovar la meva ràtio: 14.021 paraules emprades en 386 càpsules cromàtiques. Estava bé, per sobre de la meva mitjana de les últimes jornades. Si seguia així, aviat completaria el cicle vigent i disposaria d’alguns períodes de temps propi, o podria acumular punts per a una revisió qualitativa de vida. Vaig pensar que aquest cop usaria el temps; potser així podria coincidir amb alguns episodis de llum.

Vaig prendre un pack nutracèutic del refrigerador i vaig anar a beure-me’l al costat de la paret de vidre diàfan des d’on podia veure l’exterior. La façana sencera de l’edifici era transparent, com la de tots els blocs residencials de la Ciutat Blanca. La claredat, les línies rectes i les superfícies llises contribuïen al confort integral, es deia, i això s’aplicava al disseny de tots els objectes, des dels més petits i quotidians fins a la roba que vestíem o els elements arquitectònics que ordenaven el nostre espai urbà. A baix, els pocs ciutadans que caminaven per les grans avingudes ho feien al mateix ritme regular amb què les paraules havien desfilat feia uns segons per la meva pantalla. El cel continuava uniformement blanc. Cap als extrems de la ciutat, més enllà del districte borsari, la línia de l’horitzó s’arrodonia com una esfera perfecta i sense fi, dins la qual res no ens podia commoure ni perjudicar. Un hivernacle de pau.

Acabava de pensar allò quan vaig veure un raig de llum furiós que per un instant sortia de sota terra i pujava disparat cap al cel, un raig d’un blau tan intens i agosarat que em va fer tremolar. Instintivament, vaig mirar cap al terminal.

—Que passa res, sire?

Una altra d’aquelles imatges pertorbadores, inadequades —em vaig dir, mirant de mantenir la calma—, potser la resplendor d’una pagoda o la cúpula refulgent d’una església bizantina. Era lluny, encara, d’endevinar el veritable deliri que havia de venir poc després.

—No res, gràcies, Efendi.

A fora, el cel tornava a ser d’un blanc pacífic, sense sobresalts. Em vaig allunyar del finestral i em vaig preparar per dormir, però abans vaig donar encara unes quantes voltes provant de retardar el moment. Tenia por de tancar els ulls.