Читать книгу Efendi - Elisabet Riera - Страница 13

Aquella nit, en tancar els ulls, em vaig trobar de nou enmig de tiges altes, de fil tallant, sota un cel impossible, ple d’olors i de brunzits. Una forta llum zenital em queia sobre el cap. Allò no era l’astre tebi a què estàvem acostumats en els nostres tristos episodis de llum. Fins i tot feia una mica de mal, un mal agradable, com el bec d’una au mai vista, coneguda només d’oïdes, llegendària. Vaig decidir avançar una mica pel camí i aviat em vaig trobar al davant d’una bassa plena d’una mena de brea d’un color inaudit: una negror pútrida que m’atreia cap a ella fins al punt de voler enfonsar-hi la cara, les mans, els dits... Vaig provar de lluitar contra aquell impuls, però el cos se’m rebel·lava. Tenia molta calor, i em van agafar ganes de treure’m la roba. Mai no m’havia tret completament la roba fora del meu apartament. Fer-ho a la Ciutat Blanca era impensable. Aviat em vaig trobar xipollejant i agafant amb les mans grapats d’aquella matèria fresca i fosca. Me les vaig ben empastifar, i després les vaig olorar fins a omplir-me’n del tot els narius, mentre aquell suc em regalimava colzes avall. La pell se’m va eriçar i les llàgrimes em van vessar de manera plenament independent del meu pensament o voluntat: brollaven soles per ordre dels ulls. Allò no m’havia passat mai. Em vaig fregar el front amb les mans encara untades amb aquell fang dens, i després vaig passar-me-les pel cabell. Vaig ficar-me els dits a dintre les l’orelles, al nas, a la boca! Vaig mossegar-me els dits, com un caníbal, i vaig esclatar de riure del disbarat que estava fent! Tot jo era brut i xop com una criatura antiga acabada de parir, una criatura dels temps en què les criatures encara eren parides.

De lluny, vaig sentir un udol. Un udol llastimós que venia de darrere la casa. La casa que era al cim del turó. Llavors vaig obrir els ulls.