Читать книгу Administració pública i valors - Francisco Longo - Страница 20

La preocupació per millorar el funcionament de l’Administració pública des del punt vista de l’ètica pública es constata especialment a partir de 2005, amb l’aprovació del Codi de Bon Govern dels membres del govern i dels alts càrrecs de l’Administració general de l’Estat («Orden APU/516/2005, de 3 de marzo: Código de Buen Gobierno de los miembros del Gobierno y de los altos cargos de la Administración General del Estado»), el qual fou completat amb la Llei 5/2006, que regula els conflictes d’interessos dels membres del govern i dels alts càrrecs de l’Administració general de l’Estat (AGE). El Codi de Bon Govern és aplicable als membres del govern, als secretaris d’estat i a la resta d’alts càrrecs de l’AGE i de les entitats del sector públic estatal, de dret públic o privat i dependents de l’AGE o vinculades a ella (per a més detalls sobre el Codi de Bon Govern, vegeu l’apartat «Codis ètics i de conducta», a la pàgina 77).

Aquest marc normatiu es completa amb l’aprovació de l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic («Ley 7/2007, de 12 de abril, del Estatuto Básico del Empleado Público», EBEP), el qual té com a objectiu «adaptar a les necessitats dels nostres temps l’articulació i la gestió del treball públic a Espanya, en línia amb les reformes que darrerament s’han realitzat a altres països de la UE i a la mateixa administració comunitària» (Ley 7/2007, 2007, 16271). L’EBEP estableix, per primer cop, una regulació general dels deures bàsics dels empleats públics, fonamentats en principis ètics i regles de comportament, que constitueixen un codi de conducta. Tal com es dirà més endavant, el Codi de Bon Govern i l’EBEP es basen en els mateixos principis i propugnen els mateixos valors (vegeu el quadre 5, a les pàgines 89-90).

En les conclusions de l’enquesta sobre ètica i valors en el servei públic a l’administració de la Generalitat de Catalunya, Villoria (2012, 5) destaca que un 58,9% del personal públic català coneix els principis ètics i de conducta recollits a l’EBEP. Així mateix, els enquestats valoren positivament l’EBEP, el qual obté de mitjana un 6,8 sobre 10, i consideren que el text legal és clar i defineix adequadament els deures dels servidors públics.

Més recentment, el desembre de 2013, es va aprovar la Ley 19/2013, sobre la transparència i el bon govern,^[12] destinada a millorar la confiança de la ciutadania envers els seus representants i els servidors públics. Val a dir que Espanya ha estat un dels darrers països de l’OCDE a aprovar una llei d’aquestes característiques.^[13] El seu procés d’elaboració s’emmarca dins el pla de regeneració democràtica liderat pel Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, a petició del Govern central. Respecte al seu contingut, és destacable l’obligació de tots els poders de l’Estat i les administracions públiques a respondre qualsevol petició d’informació provinent de la ciutadania. D’altra banda, una de les seves principals novetats és la previsió de sancions «en matèria de conflicte d’interessos, de gestió econòmica i pressupostària i en l’àmbit disciplinari» (Mucientes, 2013).

En resposta a les crítiques que va rebre durant la seva tramitació (Jiménez, 2012), la llei estableix un òrgan independent encarregat de garantir-ne el compliment. Tanmateix, tal com va apuntar Villoria en el col·loqui titulat «Más allá de la nueva gestión pública» i celebrat a ESADE el 23 de gener de 2013, les sancions que preveu són insuficients, l’òrgan de control al qual s’adhereix no està prou dotat i la norma té un rang inferior a la llei de protecció de dades, amb la qual podria topar sovint. D’altra banda, l’accés a la informació no es configura com un dret fonamental, fet que pot afectar negativament la seva aplicació.

La principal crítica al projecte de llei era la no-inclusió dels partits polítics. Per aquest motiu, s’inicià una petició pública que rebé el suport de més de 50.000 signatures i que exigia la inclusió dels partits, ja que aquests «es financen en la seva major part amb fons públics i, per tant, haurien de respondre a les mateixes exigències de transparència que qualsevol altre organisme públic».^[14] Val a dir que la llei finalment aprovada pel Congrés s’aplica a totes les administracions i els poders públics, incloent-hi els partits polítics, les organitzacions sindicals, les organitzacions empresarials i totes les entitats privades que rebin ajudes o subvencions públiques.

Pel que fa a Catalunya, també s’està treballant en una llei per a la transparència i l’accés a la informació pública.^[15] Cal destacar que l’article 3 de la proposta que es tramitava durant la legislatura 2010-2012 pretenia obligar les persones i les entitats privades a traslladar a l’administració la informació relativa a les activitats directament relacionades amb l’exercici de funcions públiques, la gestió de serveis públics i la percepció de fons públics.^[16]

El govern català també ha creat recentment una cimera anticorrupció orientada a tractar qüestions com ara l’ètica, la integritat, la transparència i la corrupció. Aquesta cimera es fonamenta en sis grans blocs d’actuació: a) transparència, accés a la informació i bon govern; b) contractació pública i reforma de l’Administració; c) administració de justícia; d) mesures de reforçament de transparència en la gestió de partits polítics; e) potenciació i reforçament d’organismes de control, i f) regeneració democràtica (Presidència de la Generalitat de Catalunya, 2013).

Durant la primera meitat de 2013, el govern català també ha constituït una comissió d’experts per a la reforma de l’Administració pública. L’informe d’aquesta comissió inclou diverses recomanacions referents a la gestió dels valors i de l’ètica dins l’Administració pública, sense perdre de vista la necessitat de fomentar la transparència, l’accessibilitat a la informació i la participació de la ciutadania en la rendició de comptes.

Sigui com sigui, sembla clar que les iniciatives espanyola i catalana sobre transparència fan tard a l’hora de garantir un element central de bon govern que pràcticament tots els estats del Consell d’Europa ja han desenvolupat i que es va posar sobre la taula fa més de mig segle amb la Declaració Universal dels Drets Humans, en què a l’article 19 s’estableix que la llibertat d’opinió i d’expressió «inclou la llibertat de [...] cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres».

^[12] El projecte de llei fou aprovat pel Congrés dels Diputats el 12 de setembre de 2013 i pel Senat el 5 de desembre del mateix any.

^[13] Sobre la rellevància de la transparència i l’accés a la informació, destaquem la següent cita de James Madison (1900, 103): «A popular government, without popular information, or the means of acquiring it, is but a prologue to a farce or a tragedy, or perhaps both. Knowledge will forever govern ignorance: and a people who mean to be their own governors must arm themselves with the power which knowledge gives.»

^[14] Per a més informació, vegeu http://politica.elpais.com/politica/2013/01/23/actualidad/ 1358933399_755021.html.

^[15] La Proposició de llei de transparència i accés a la informació pública es començà a tramitar l’any 2012, però la convocatòria d’eleccions anticipades i la dissolució del Parlament provocaren que es deixés en pausa. A principis de 2013 es va recuperar la iniciativa.

^[16] Per a més informació, vegeu http://www.catalunyapress.cat/es/notices/2013/01/los-partidos- catalanes-relanzaran-la-ley-de-transparencia-con-una-ponencia-conjunta-73520.php.