Читать книгу Administració pública i valors - Francisco Longo - Страница 21

La crisi de valors a l’interior de l’Administració pública té una relació directa amb l’evolució dels estats moderns. Els factors determinants d’aquesta crisi han estat: a) l’expansió dels serveis públics en el marc dels anomenats estats del benestar, b) la substitució de les maneres de fer autàrquiques dels governs per paradigmes relacionals i, molt especialment, c) les reformes d’estructures i de processos que han representat el qüestionament del paradigma burocràtic i la irrupció del nou paradigma de la gestió pública.

Amb la reforma de la gestió pública han arribat un conjunt de conflictes i de dilemes ètics propis dels períodes històrics de canvi profund. També han arribat noves propostes de valors necessaris per a una imprescindible renovació ètica del servei públic. Les tradicions de l’administració burocràtica, que han configurat durant moltes dècades els patrons identitaris i culturals en les organitzacions públiques, avui dia es manifesten insuficients per seguir fonamentant en exclusiva el discurs de valors que demanen els nous temps.

La noció de bona administració (això és, aquella Administració pública que s’adequa a les necessitats de les societats i dels ciutadans) és inherent a la reflexió sobre els valors del servei públic. Els valors centrals de la burocràcia –és a dir, la seguretat jurídica, la interdicció de l’arbitrarietat i la corrupció, i la professionalitat dels servidors públics– continuen caracteritzant allò que es pot entendre per bona administració, però ja no n’exhaureixen la noció, i s’han de combinar i reequilibrar amb d’altres, que formen part del nou repertori axiològic de la gestió pública.

Entre aquests valors emergents que caracteritzen la gestió pública, tenen una importància fonamental –tal com han assenyalat alguns estudis acadèmics (Villoria, 2012) i organismes internacionals com l’OCDE– els de la racionalitat econòmica o eficiència, la responsabilitat pels resultats, la voluntat de col·laboració interorganitzativa, la protecció del patrimoni públic i la permeabilitat a l’exercici actiu de la ciutadania. Tal com es desprèn del mateix enunciat, es tracta de valors connectats amb una determinada visió de l’estat contemporani i dels seus reptes, rols i modes d’operar en l’esfera pública. La seva incorporació no és una senzilla suma, sinó que implica una renovació substantiva del discurs ètic predominant en l’Administració pública.

Un procés de renovació d’aquesta naturalesa dóna lloc, inevitablement, a desorientació i controvèrsia. Les turbulències que caracteritzen el debat actual sobre l’ètica del servei públic es deuen, en part, a la crisi del discurs burocràtic i a la dificultat que implica metabolitzar els valors emergents i construir els nous equilibris. Els escenaris principals de conflicte de valors en els quals es desenvolupa aquest debat són quatre marcs relacionals: a) les relacions entre política i administració, b) les relacions entre les administracions i els ciutadans, c) les relacions entre el sector públic i el sector privat i d) les relacions entre les organitzacions públiques i les persones que hi presten servei.

Aquests escenaris traslladen als gestors públics un repertori de nous dilemes que els plantegen opcions difícils des del punt de vista dels valors presents. Els equilibris entre discrecionalitat i control, eficiència i equitat, receptivitat i imparcialitat, formen part, entre altres, d’aquest marc de complexitat dels sistemes públics d’avui dia, en el qual s’han d’adoptar moltes decisions. Tot això obliga els governs i les seves organitzacions a invertir en polítiques de reforçament dels actius ètics. Els propòsits fonamentals d’aquestes polítiques han de ser millorar l’orientació dels gestors i consolidar climes ètics de treball en el servei públic.

Aquest capítol conté una anàlisi d’aquesta sorollosa evolució dels discursos de valors al si de l’Administració pública. Comença plantejant les raons i les circumstàncies de la crisi de l’ideal burocràtic, confrontat amb dinàmiques evolutives dels estats, a les quals no ofereix totes les respostes necessàries. En la part central del capítol, es presenten els nous valors que constitueixen l’eix del discurs ètic de la gestió pública. A continuació s’identifiquen quatre escenaris de conflicte entre aquests valors emergents i els tradicionals, en els quals els gestors públics afronten un conjunt de nous dilemes morals. Aquest context turbulent exigeix un enfortiment de la infraestructura ètica dels governs i de les organitzacions del sector públic, els principals components de la qual seran identificats en el capítol següent.