Читать книгу Senyals - Jaume Salinas - Страница 11

Encara ho recordo com si fos ahir, però ja fa més de tres anys. Anava caminant de pressa pel corredor de la planta baixa de l’empresa on treballo, un corredor que té uns cent metres de llargada i comunica dos edificis i en el qual hi ha un seguit de sofàs per rebre les visites si no es vol que pugin a les oficines, quan vaig veure a la senyora R. que estava asseguda amb el seu nebot, que també treballa a la mateixa empresa.

R. també havia treballat a la nostra empresa durant més de quaranta anys fins al moment de la seva jubilació, fet que es va produir allà a començaments dels anys vuitanta, poc abans del trasllat de l’antiga seu central de l’empresa a l’actual, situada a la part alta de la ciutat i que és on estem situats en el moment dels fets.

S. i jo havíem treballat plegats durant el temps suficient per conèixer-nos i explicar-nos coses de la nostra vida personal. R. era soltera i havia centrat totes les seves il·lusions en el seu nebot, amb qui la vaig veure aquell dia, perquè aquest pogués entrar a treballar també a l’empresa, tant pel tipus de feina com per l’estabilitat que representava aquell lloc de treball i per la bona remuneració que comportava.

Encara recordo l’alegria que va tenir, i que em va manifestar clarament, el dia que es va confirmar que havia aconseguit una plaça, després de superar un dificultós procés de selecció, al qual es presentaven milers de candidats.

El fet és que des de la seva jubilació no havia tornat a veurela. El seu aspecte físic era bo, molt similar a com jo la recordava poc abans de la jubilació, i portava un vestit de faldilla i jaqueta de color marró que li estava força bé. Fins i tot vaig pensar:

–Caram amb la R., sembla que no li passi el temps!

El meu primer impuls va ser anar a saludar-la, sobretot després que m’hagués vist, però no em va reconèixer, cosa normal d’altra banda, perquè la darrera imatge que deuria tenir de mi era la d’un jove de poc més de trenta anys, amb bastant de pèl al cap, barba i vestimenta pròpia dels anys setanta. Ara, en canvi, que acabava de complir els cinquanta, del meu cap ha fugit aquella pelussera, no porto barba i vaig bastant ben empolainat per anar a treballar. En definitiva, era quasi impossible que em reconegués.

En aquells moments tenia molta pressa perquè arribava tardauna firma de papers, una gestió que no m’havia d’ocupar més de deu minuts o un quart d’hora, per la qual cosa vaig optar per saludar-la a la tornada, amb la creença que encara els trobaria, tenint en compte el caire de la xerrameca que semblava que hi havia entre ella i el seu nebot.

Novaig trigar ni els deu minuts inicialment previstos, quan estava ja de tornada pel mateix lloc on creia que estaven tia i nebot xerrant. Lamentablement ja no hi eren i vaig deduir que cadascú se n’havia anat pel seu camí.

–Llàstima –vaig pensar–, amb les ganes que tenia de saludarla.

No vaig gosar de posarme en contacte amb el nebot, perquè si bé el coneixia de vista i de referències, mai no ens havíem tractat i, en aquella època, treballàvem en departaments diferents. No obstant això, vaig prometre’m que més endavant el trucaria, em donaria a conèixer i preguntaria per la seva tia. El fet és que els dies varen anar passant i em vaig oblidar del tema.

Des de fa cosa de mig any, la meva situació professional ha canviat i s’ha produït la coincidència de ser destinat al mateix departament on treballa el nebot, per la qual cosa vaig recordar els fets i li vaig preguntar per la seva tia:

–Va morir –em va respondre.

–Caram! Quan? No deu fer gaire temps, fa cosa de tres o quatre anys, us vaig veure xerrant asseguts en un sofà del vestíbul i vaig estar a punt de saludar-la.

–Com? N’estàs ben segur del que dius? La meva tia R. va morir ja fa més de deu anys.

–Hòstia –vaig exclamar–, doncs, si que tinc bona percepció del temps transcorregut. Un fet que ha succeït fa més de deu anys crec que només n’han passat tres!

–És més –va afegir–, estic segur que aquí dalt mai no ha vingut a veure’m, perquè els darrers anys de la seva vida se’ls va passar en una cadira de rodes, perquè poc després de la seva jubilació va patir un atac d’embòlia que la va deixar mig impossibilitada.

Vaig callar i vaig tornar a recordar l’escena. És més, quant més hi pensava més fresc tenia el record i l’estranya sensació que vaig tenir aquell dia quan els vaig “veure xerrant tan amicalment” ide com em va mirar durant uns instants.

Vaig treure importància al fet, fins que fa cosa d’una setmana, remenant uns papers personals que tenia en una carpeta, van aparèixer uns resguards signats per mi, amb data d’octubre de 1997, en què hi havia un paper, d’aquests que s’enganxen i es desenganxen, on hi havia escrit:

“Localitzar el telèfon del nebot de R. i preguntar per ella.”

Maig del 2001