Читать книгу Senyals - Jaume Salinas - Страница 14

Quan va succeir no té gaire importància, el que sí és important és explicar ‘què’ va passar i quin va ser el principal protagonista del fet, un fet que ens va marcar i condicionar d’una forma molt especial al Marc i a mi, durant una bona part de les nostres vides.

El meu nom és Isabel i des de fa molts anys em dedico a ensenyar nocions de música a nens en una guarderia, de la qual sóc propietària, per tal d’introduir-los i habituar-los en aquest art. Sóc conscient que després, a mesura que van creixent, l’entorn els fa oblidar-la, si bé estic segura que alguna cosa queda dins seu.

La música, principalment la clàssica, és la representació màxima d’un mitjà no intel·lectual que ens permet la connexió amb un nivell superior de consciència, totalment a part de qualsevol condicionament humà. És l’eina que ens permet aconseguir la màxima harmonia i equilibri interns, si bé aquest equilibri s’ha de dur a la pràctica amb una forma de ser i actuar coherents.

Puc considerar-me una artista frustrada, perquè un greu accident de moto que vaig patir, quan feia tercer curs de piano al Conservatori Municipal de Música (amb molt bones perspectives), i que va afectar els lligaments i articulacions de la mà dreta, em va impedir continuar els estudis programats. El piano és la màxima expressió musical que es pot obtenir d’un instrument, perquè en ell veig reflectides totes les qualitats humanes, des de les més elevades i sublims fins a les més greus i baixes, tal com som les persones. Per aquest motiu no vaig voler aprendre a tocar cap altre instrument.

El Marc era un col·laborador de la guarderia que s’encarregava de la part de manualitats, la finalitat de les quals era despertar i canalitzar les incipients capacitats d’expressió artística i plàstica dels nens. Portava cinc anys desenvolupant aquesta tasca, totalment satisfet i amb molt bons resultats.

Per centrar una mica més el marc relacional, cal dir que, en aquella època, jo acabava tot just de complir trenta quatre anys, tenia un fill petit de dos anys i feia justament un any que el meu marit i jo ens havíem separat, i havíem posat fi a una relació de més de dotze, que va anar decaient a mesura que ens vam anar formant com a persones adultes i els nostres interessos materials i personals es van anar allunyant.

El Marc, per la seva banda, era quasi set anys més jove que jo, i si bé el seu aspecte físic estava en concordança amb la seva edat, des del primer dia que el vaig conèixer em vaig adonar del seu elevat grau de maduresa, no exempta d’un gran capacitat d’exterioritzar els seus sentiments, entre els quals destacava una gran alegria interior, que moltes vegades contagiava els que érem a prop. Amb poques persones he tingut l’oportunitat, com amb en Marc, de poder tractar-les en tres aspectes diferents: empleat, perquè al cap i a la fi ho era, col·lega i amic. Mai se’ns havia passat per la imaginació que un dia poguéssim donar un pas endavant i convertir aquesta amistat en una relació íntima. Mai..., fins després d’aquella estranya i sorprenent història que vam viure una tarda calorosa d’un mes d’abril a Madrid, amb motiu d’un congrés sobre la infància que, durant dos dies, es va dur a terme a la capital de l’Estat.

Havíem acabat de dinar en un restaurant del carrer Luisa Fernanda, a prop de la plaça Marqués de Cerralbo, i ens dirigíem, amb una mica de pressa, cap a una farmàcia situada en el mateix carrer del restaurant, quasi a la cantonada de Juan Alvarez Mendizábal, a comprar unes aspirines per tal d’alleujar un molest mal de queixal que portava tot el dia fent-me la guitza. Abans de començar les sessions de la tarda, cap allà les cinc, volíem aprofitar l’estona lliure per fer una visita al temple de Debot, situat a cinc minuts escassos del lloc on ens trobàvem, perquè a la nit ens seria del tot impossible ja que havíem quedat amb uns altres amics per anar a sopar. A l’endemà, tan bon punt acabés el congrés, agafaríem el cotxe a corre-cuita, perquè volíem dormir a Barcelona aquella mateixa nit.

En aquella hora, tres quarts de quatre aproximadament, no hi havia gaire gent caminant pels carrers i en els jardins que envolten el temple, concretament, no hi havia ningú. Es tracta d’una zona enjardinada oberta, per tal que destaqui el temple des de qualsevol angle, sense impediments visuals. Anàvem xerrant d’alguna bestiesa, perquè recordo que tots dos rèiem molt, sobretot jo que tinc un riure clar i fort, quan de sobte escoltem una veu clara i suau que ens diu:

–Quin riure més maco teniu! Què bonic és poder riure! El Marc i jo ens vam girar i vàrem veure una senyora velleta, que portava un bastó per poder caminar, que es trobavaa una distància d’un metre darrere nostre. Ens la mirarem amb sorpresa i simpatia al mateix temps, i abans que li poguéssim dir res, va afegir, dirigint-se a mi:

–Creus en Déu? –em va preguntar de forma decidida.

–Doncs, és clar –li vaig contestar, amb la natural sorpresa de veure’t sotmesa a un interrogatori d’aquest tipus. I ella continuà:

–Déu és amor i aquest es manifesta a cada instant en tot allò que veiem i vivim, només cal que ens n’adonem, com és el vostre cas en què l’amor s’endevina dins vostre. Només cal que us n’adoneu i podreu ser molt feliços vivint junts.

El Marc i jo ens vàrem mirar i seguidament, sense acomia-dar-nos-en vàrem seguir el nostre camí en silenci. No havíem caminat ni dues passes, quan tots dos al mateix temps ens giràrem esperant veure de nou a aquella venerable senyora i la nostra fenomenal sorpresa es va produir quan ja no la vam veure. Materialment havia desaparegut com si se l’hagués empassat la terra. Ens va semblar impossible que en només dos segons aquella senyora hagués desaparegut del nostre camp visual, i més si tenim en compte que aquella zona estava totalment oberta i la distància que hi havia fins a la sortida del parc era considerable. Fins i tot vam mirar darrera dels matolls ornamentals, però sense cap resultat. S’havia fos!

No vam fer cap comentari i vàrem continuar el nostre camí cap al temple, però la rialla oberta i sorollosa de feia només un parell de minuts havia estat substituïda per un silenci sonor i espès entre nosaltres. Ni durant la resta de la jornada, ni durant el llarg viatge de tornada vàrem comentar res d’aquella estranya experiència. Era com si en el nostre interior volguéssim evitar referir-nos-hi, com si volguéssim negar a aquella velleta i el que ens havia dit.

No va ser fins passades dues o tres setmanes que un dia que vam dinar plegats, a l’hora de fer els cafès em va preguntar:

–Has pensat en aquella vella que ens vàrem trobar a Madrid?

–I tant –li vaig contestar–. La veritat és que va aparèixer i desaparèixer de sobte, com si es tractés d’una aparició. Per més que hi he volgut trobar una explicació raonable no l’he trobada. A la vista del personatge i de l’aspecte físic tan fràgil i que semblava que havia de caminar molt poc a poc, era materialment impossible que se situés darrere nostre, ja que anàvem molt de pressa i, menys encara, quan ens vàrem tornar per mirar-la, no era possible que hagués pogut, ni tan sols corrents molt ràpidament, desaparèixer del nostre camp visual. Un autèntic misteri, que val més que no comentem amb ningú, si no volem que se’n fotin de nosaltres.

–I què penses del que ens va dir. Te’n recordes?

–No he deixat de pensar ni un instant en les seves paraules. Les recordo amb una precisió inaudita i recordo, sobretot, la claredat, l’entonació i l’èmfasi que hi va posar quan les va dir. He estat pensant molt en el que ens va dir i en l’abast de les seves paraules. I tu?

No val la pena continuar amb aquest diàleg, que més o menys va ser així. Només afegir que després d’un curt període de reflexió mútua, arran de les misterioses paraules d’aquella dona que ens vam obrir mútuament el cor, ens adonarem que a més d’una forta amistat hi havia un sentiment molt profund de mútua atracció i que, per culpa dels convencionalismes de l’edat, feina i altres nimietats, ens havíem negat el que era evident.

Vàrem iniciar el nostre particular camí de viure plegats. La nostra relació va durar més de set anys, fins que finalment de mutu acord la tornàrem a resituar en una amistat profunda, però amistat al cap i a la fi, sense ressentiments i retrets de cap mena. Ans al contrari, sempre vàrem tenir clar que gràcies a aquella inexplicable trobada, en la qual es va referir a la meva forma de riure, ens va permetre viure una de les èpoques més maques de la meva vida.

Octubre del 2001