Читать книгу Senyals - Jaume Salinas - Страница 12

L’Arantxa i jo érem companyes i amigues del col·legi, un internat de Bilbao. Si bé ella i jo compartíem habitació, juntament amb dues noies més, es pot dir que l’Arantxa era una nena solitària, però mai no va estar sola. De tota la colla, jo era la més petita. L’Arantxa tenia sis anys més que jo; de les altres dues no me’n recordo. La seva és una història de màgia i encanteri que es difon amb el transcurs del temps, quan només en queda el record d’una època màgica, la de la infància i la primera joventut, que sembla que s’hagi empassat la terra, perquè no n’ha quedat el més mínim rastre.

L’Arantxa tenia un do que feia que fos el centre d’atracció dels qui la coneixíem i tractàvem diàriament: tenia el poder o la facultat de materialitzar allò que es proposava i que ens agradava a les que estàvem amb ella, però només per a les del seu cercle ‘íntim’. Caramels, xiclets, pegadolces, llapiços, medalles, etcètera, apareixien a la seva mà per artd’encanteri. Ningú no sabia com s’ho feia, però el fet és que quan estàvem amb ella ens deia:

–Tinc unes coses per vosaltres.

Acte seguit es posava la mà oberta, amb la palma tocant la part esquerra del pit, per fora del davantal, una mica més amunt del cor, tancava la mà i l’estenia cap a la persona objecte de l’obsequi i quan l’obria apareixia una llaminadura.

Al començament ens crèiem que es tractava d’un truc de màgia après en una joguina molt famosa en aquella època (Màgia Borrás), però mai la vàrem poder enganxar i esbrinar com ho feia. Quan li preguntàvem com ho feia, ella sempre ens contestava el mateix:

–És molt senzill, em limito a pensar en el que vull i apareix alamà.

Com he dit, això només ho feia amb les que considerava que eren les seves amigues de confiança, i ens havia obligat a fer el jurament que mai no ho divulgaríem.

Al començament ens va fer gràcia a totes, perquè crèiem que es tractava d’un simple truc de màgia, però a mesura que passava el temps i no esbrinàvem com ho feia, un cert aire misteriós la va anar rodejant, de tal forma que fins i tot li teníem una mica de por. Val a dir que totes menys jo. No sé per què, però l’Arantxa em fascinava, sobretot quan em parlava de la seva família. Una família que es reduïa a dues ties grans, germanes del seu pare, solteres i que vivien plegades en una casa antiga de l’Alameda Recalde. Els pares de l’Arantxa havien mort a la guerra civil, a conseqüència d’un bombardeig de les tropes franquistes, justament quan ella encara no tenia un any de vida. Des d’un primer moment, tal com ens havia explicat, les seves ties es van fer càrrec d’ella, però com que ja eren bastant grans, van decidir posar-la en aquell internat, del qual sortia cada cap de setmana per anar a casa seva.

Un dia m’invità a anar a casa seva, un diumenge a la tarda. Jugaríem amb les seves joguines, i les seves ties ens prepararien un berenar molt bo, em digué. A més, jo seria la primera nena del col·legi que tindria el ‘privilegi’d’anar a casa seva.

Els meus pares no hi van posar cap impediment, tenint en compte que ella no vivia gaire lluny de casa meva, i que caminant no es trigava més de vint minuts. Aquella era una època en què el temps es relativitzavaino hi havia les preses d’avui dia. Els diumenges a la tarda, precisament era quan s’aprofitava per anar a visitar a familiars i coneguts. Aquell diumenge a la tarda els meus pares aprofitarien per anar a parlar amb uns cosins de la mare, d’uns temes relacionats amb l’herència d’un familiar llunyà que havia mort sense fer testament. D’aquesta forma jo estaria controlada mentre ells feien aquesta gestió familiar.

Quan es va obrir la porta de la casa de l’Arantxa va aparèixer una senyora gran, molt gran, que més que una tieta semblava una àvia. Això sí, molt somrient i amable. Em va invitar a passar. Era la tieta Aranzazu.

–Tu deus ser la Lucia, oi? –em va preguntar al mateix temps que em somreia i em feia una carícia a la galta dreta–. L’Arantxa ens parla molt de tu –va continuar dient–. Diu que ets l’única nena que la tracta tal com li agrada, és a dir, amb naturalitat. Que l’ajudes molt en els estudis, que l’escoltes i que mai no li has demanat res, tal com fan les altres nenes de la classe. És així? –em va preguntar.

–Doncs, no sé què dir-li senyora –li vaig contestar–. A mi m’agrada com és l’Arantxa, les coses que diu i també les coses que fa. Les altres nenes potser no estan gaire acostumades a veure les coses que sap fer ella. Es pensen que fa trucs de màgia, però jo sé que no és màgia, si bé no sé com ho fa.

–Ai, l’Arantxa, l’Arantxa –es va sentir una veu al fons del passadís, que s’acostava cap on érem nosaltres. Pocs instants després, una altra senyora molt gran, potser no tant com l’anterior, però amb un gran semblant físic i amb la mateixa actitud de cordialitat i d’alegria, va aparèixer per la porta. Era l’altra tieta de l’Arantxa, la tieta Maite.

–Mira que li tenim dit que no faci gaires exhibicions, perquè hi ha el perill que se la mal interpreti –va continuar dient, sense parar de somriure, al mateix temps que parava una taula rodona petita, que era al costat de l’habitació, junt a dos sofàs molt antics, però en perfecte estat de conservació. Pocs minuts després, un esplendorós berenar, que consistia en xocolata desfeta amb ‘picatostes’ i magdalenes, estava a punt de ser cruspit per totes quatre.

–Au vinga, que es refreda, després ja anireu al quarto de l’Arantxa a jugar –va insistir la tieta Maite, al mateix temps que posava dues cadires, una per a l’Arantxa i l’altre per a mi, i seguidament ella s’asseia en un d’aquells sofàs. La seva germana Aranzazu feia estona que estava asseguda, callada, ja que s’estava menjant una magdalena i tenia la boca plena. Durant uns instants, em vaig quedar mirant les dues senyores, i talment semblava com si no fossin reals. Més aviat semblaven escapades d’un conte màgic, perquè era tanta la tendresa, l’alegria i l’amabilitat que traspuaven, que al seu costat semblava que el temps no existia.

Encara recordo, després de tants anys, quasi cinquanta des d’aquella tarda màgica, el bon record que em va quedar d’aquella vetllada, que es va prolongar fins ben entrada la nit, quan ja era hora de sopar i els meus pares em van recollir. En total havien passat quasi cinc hores i vaig tenir la sensació que només havia passat una mica més d’una hora.

Malgrat que vàrem acordar que repetiríem aquella agradable vetllada, la veritat és que no va haver-hi opció. Poc després es va acabar el curs i jo me’n vaig anar amb els meus pares de vacances a Donòstia, d’on eren naturals i tenien un pis que havia heretat el meu pare. El curs següent ja no vaig tornar a aquell col·legi, perquè vàrem fixar definitivament la residència a la capital donostiarra.

Mai més vaig tornar a saber res de l’Arantxa. Fins i tot, dues cartes que li vaig escriure, una al col·legi i l’altra a casa seva, o més ben dit, la de les seves tietes, em van ser retornades, amb un lacònic ‘Destinatario desconocido’. Sempre em va quedar un record especial de l’Arantxa i de les seves tietes, un record que a mesura que transcorria el temps s’anava envoltant d’un halo misteriós.

Varen passar els anys, molts anys, i la meva vida em va portar per diverses ciutats espanyoles on residir i exercir la meva professió de metge pediatra. No va ser fins a l’any passat que, amb motiu del pont de la Constitució i la Puríssima, un grup d’amics vàrem decidir anar a Bilbao a conèixer el Gunggenheim.

No sé per què, però vaig tenir la necessitat de retornar a l’antic col·legi on havia estat internada, a recaptar informació de l’Arantxa. Estava tot canviat i modernitzat, començant per aquell pati que en la meva infantesa estava ple de plàtans i ara s’havia convertit en un conglomerat de diverses pistes esportives on els alumnes practicaven tota mena d’esports de competició per equips. L’antic despatx de secretaria ide direcció era una moderna oficina amb tres ordinadors personals, una fotocopiadora i tota mena de material d’oficina, per cert molt ben organitzada.

Fruit d’aquesta bona organització, no va ser difícil trobar documents escolars de la meva època i, en concret, d’aquell darrer curs. Van aparèixer llistes d’alumnes, expedients d’exàmens i algunes fotos de grup. En tots aquests documents apareixien altres companyes amb mi, moltes de les quals no recordava ni el nom ni la cara.

Misteriosament, de l’Arantxa no va aparèixer res, ni tan sols el seu nom, la veritat és que no em recordava dels seus cognoms. Tenia l’esperança que apareixeria en alguna de les fotografies, però tampoc va ser possible. Vaig insistir una mica, i la noia que m’atenia va ser molt amable i va treure altra documentació anterior i posterior a aquell any, però amb el mateix resultat: jo apareixia en la del curs anterior, però de l’Arantxa no va aparèixer res. Talment semblava com si la terra se l’hagués empassat. Vaig donar les gràcies i me’n vaig anar.

Un cop al carrer, el cor em va fer un batec més fort al mateix temps que em venien unes imatges al cap: l’Alameda Recalde i les tietes de l’Arantxa. Vaig agafar un taxi i mitja hora després, al mig d’un tràfic intens i complicat, es parava davant d’una casota que, per com estava d’abandonada i esgavellada, em va costar reconèixer com la de les tietes de l’Arantxa. Però sí, l’era. El porxo, ara tot ple de bardissers, estava intacte, el que havia estat el jardí de l’entrada, ara estava totalment ocupat i devorat per matolls i herbatges de tota mena. La façana estava totalment desfeta a causa del pas de temps, les pluges, tempestes, humitats i, sobretot, la manca d’una necessària activitat de manteniment, havien convertit el que en una altra època era senyal de distinció en un objecte arquitectònic desolat. Aquell vell edifici ruïnós, juntament amb dos més al seu costat, tenien els cartells anunciadors d’una propera construcció d’un conjunt residencial de cases adossades, ‘d’alt standing’.

Just davant d’aquella casa, creuant el carrer, hi havia una altra casa solitària, però aquesta en perfecte estat de conservació i amb gent dins, perquè es veia el llum encès al seu interior. Vaig tenir el pressentiment que en aquella casa em podrien donar algun tipus d’informació útil respecte al que estava buscant. Vaig trucar a la porta i pocs instants després un senyor gran, quasi vell, d’uns setanta anys aproximadament, em va obrir, em va mirar de forma estranya i em va dir:

–Vostè dirà.

–Perdoni que el molesti. Fa molts anys, quan tenia uns deu anys, vaig residir a Bilbao i havia vingut amb una companya del col·legi a casa de les seves tietes, era aquella casa del davant, la que està enmig. Per casualitat sap què va ser d’aquelles senyores?, que de ben segur ja fa temps que van morir, perquè en aquella època ja eren prou grans. El que m’interessa és localitzar la seva neboda, la que era la meva companya. Sap de qui li parlo?

L’home encara em va fer una cara més estranya i sense donar-me ni opció a entrar a casa seva em va dir:

–Em sembla que ha d’estar confosa. Efectivament, en aquella casa hi havien viscut dues senyores grans, germanes solteres tal com vostè em diu, però és del tot impossible que vostè les hagués vist, perquè quan vostè va néixer ja feia uns quants anys que havien mort, poc després de l’acabament de la guerra a causa de la tuberculosi, que en qüestió de mesos se les va endur a l’altre barri. Jo era molt petit en aquella època. Per cert, tampoc recordo haver vist mai cap nena com la que vostè em descriu, perquè, pel que m’havien explicat els meus pares, aquestes dues senyores tenien un germà que estava casat i tenia una filla, però varen morir els tres a causa d’un bombardeig de les tropes franquistes, poc abans de la seva entrada a Bilbao. Ho sento, no la puc ajudar. Bona tarda –va afegir aquell home, al mateix temps que tancava la porta i jo em quedava palplantada i sense ser capaç de reaccionar de cap manera.

Instintivament vaig obrir la meva bossa i vaig agafar el meu portamonedes. Des de sempre hi portava una petita medalla escapulari de la Mare de Déu del Carme, que en una ocasió m’havia regalat l’Arantxa, en una de les seves demostracions de materialització d’objectes.

–Portala sempre al damunt. Et portarà sort i sempre tindràs un record meu –em va dir el dia que me la va regalar, amb un somrís i una mirada especial.

Juny del 2001