Читать книгу Senyals - Jaume Salinas - Страница 13

Acabava de complir els quaranta i feia poc que m’havia separat del meu marit, d’una forma amistosa, però nogensmenys dolorosa, des d’un punt de vista material i emocional, a causa del trencament dels vincles afectius amb ell i per la càrrega feixuga d’haver d’afrontar, a partir d’aquell moment i de forma quasi exclusiva, la responsabilitat de seguir portant endavant l’educació dels meus dos fills, dos nois de 16 i 18 anys, en la plenitud de la seva joventut. Aparentment, van saber acceptar la nova situació i van decidir seguir a casa meva (el meu marit era el que marxava), si bé podien anar a casa d’ell sempre que volguessin, perquè cap dels dos no vàrem posar cap mena de limitació.

Val a dir que el motiu de la nostra separació no va ser a causa de violències ni maltractaments de cap mena, ni tampoc que s’hagués interposat cap tercera persona entre tots dos. Senzillament, va ser un procés de distanciament a causa d’una evolució interior de tots dos en direccions oposades. Abans que la fredor que s’anava instal·lant de mica en mica en la nostra relació es convertís en amargor, ho vàrem parlar i analitzar i decidirem separar-nos de mutu acord, tal com he dit abans. També he de dir que en aquells moments jo tenia una feina estable, que si bé no em permetia viure amb alegries, tampoc em faltava de res. Amb el meu “ex” vàrem acordar repartir a mitges qualsevol tipus de despesa que els nostres fills ens ocasionessin. En aquells moments, l’aspecte econòmic no representava cap mena de problema en la meva nova situació.

Passats uns mesos, a mesura que els meus fills anaven conquerint nous espais de llibertat personal, principalment durant els caps de setmana i després quasi cada dia, la nostra relació es va anar deteriorant, perquè la seva insolència i temeritat van anar guanyant el terreny en el meu ascendent sobre ells i, de retruc, la capacitat d’imposar la meva autoritat. Però no solament va ser amb mi, amb el seu pare va succeir tres quarts del mateix. Només es recordaven d’ell quan els feia falta diners, cada cop amb més quantitat, per ‘anar de marxa’ ino ‘sentir-se menys’ que els seus amics. El fet és que en poc temps, el seu pare els va ‘engegar a dida’ i pràcticament només el veien un cop al mes, per anar a dinar un dia entre setmana.

Els mals hàbits no van trigar a fer-se palesos: paper de fumar a les seves habitacions; alguna pastilla mig esmicolada trobada en la butxaca d’un pantaló abans de ficar-lo a la rentadora; alguna pèrdua de la clau del pis, i como a conseqüència haver d’obrir-los la porta a mitja tarda d’un diumenge, després de marxar de casa el divendres al vespre, i veure en quin estat arribaven; descuidar-se cada cop més en la seva forma de vestir i no tenir cura de la seva habitació, etcètera. No va haver forma d’aconseguir cap millora, malgrat els meus consells, en un principi, i els crits, després, quan la meva paciència ja s’havia acabat.

Per acabar d’arreglar les coses, un mes de setembre, després de les vacances i quan vaig voler reincorporarme a la feina, aquesta havia desaparegut. Més ben dit, l’amo havia desaparegut i en el local on es trobava un taller de venda i reparació de bosses i articles de viatge, acabaven d’inaugurar una franquícia de venda de pa i pastes ‘d’artesania’ industrial. Aquesta vegada el cop va ser molt fort, perquè de cop i volta la meva principal font d’ingressos quedava tancada i dels meus estalvis en tenia per a sis mesos, com a màxim. Haig d’afegir que sóc filla única i la meva mare és una persona gran i que si bé viu sola i està bé de salut, no disposa de cap altre mitjà econòmic que una minsa pensió de viduïtat i les rendes d’un petit capital que té posat al banc. Total, com diem els catalans, ‘pela amb vint’.

El conjunt de tots aquests fets, encadenats en un termini de poc menys de dos anys, van afectar la meva capacitat de fer front a les adversitats i un terrible abatiment s’apoderà de mi, perquè per primer cop em vaig veure indefensa davant d’una situació de la qual no sabia com sortir.

He de dir que sóc creient i practicant, malgrat alguns aspectes de la meva religió que són incomprensibles i impracticables, com ara el fet de mantenir una situació artificial d’un matrimoni en el qual la base principal, l’amor, ha desaparegut. I en aquestes alçades de la vida ja no es poden demanar ni comportaments heroics ni sacrificis sense sentit, més quan les dones, de mica en mica, ens estem alliberant de la nostra dependència material dels homes.

En aquest moment, quan la desesperació s’estava apoderant de mi, ja només trobava consol en l’oració. Una oració que deia quasi tots els dies, a mitja tarda en una capella recollida situada en el cor de la meva parròquia. Aquella hora era la meva preferida, abans que comencessin a entrar els pocs assistents al servei diari de les set de la tarda, perquè estava jo sola amb els meus pensaments, el meu dolor i la meva pregaria. Una pregaria no adreçada a cap sant en concret i sí a la manifestació de la divinitat de la qual, segons la meva creença, només prové bondat i amor, i que mai deixa desemparat ningú que li ho demani. Som les persones les que amb els nostres comportaments i formes absurdes d’actuar les que esgarrem la possibilitat de gaudir d’una existència més plena i satisfactòria. Més d’una vegada vaig recordar el passatge de la Bíblia que fa referència a Job i a les penalitats que va haver de passar, perquè Déu el va voler posar a prova. Jo em preguntava, en el meu cas, per a què servien totes les penalitats a les quals la vida m’estava abocant. De vegades aquestes preguntes anaven amb una forta dosi de ràbia, i el perquè tenia un fort contingut d’impotència.

Encara recordo, i ho recordaré sempre, aquella tarda. Va ser la darrera que vaig anar a aquell racó de refugi personal. Estava totalment abatuda i l’infinit dolor que portava emmagatzemat en la meva ànima es va convertir en un plor sec i incontingut, de llàgrimes salobres que queien cara avall. Va ser un moment en què les meves defenses van ser definitivament derruïdes per la força de la impotència i de la desesperació, i només em quedava la creença, cada cop més minvada, en la dita: “Demaneu i us serà concedit”, quan pocs instants després va succeir un fet extraordinari. Jo estava agenollada davant del sagrari d’aquella capella i vaig sentir com uns braços suaus, i amb una gran delicadesa, m’abraçaven per l’esquena i com les seves mans agafaven i estrenyien amorosament el dors de les meves, al mateix temps que la seva galta tocava la meva galta dreta.

Si als primers instants la sensació va ser càlida i agradable, tot seguit la por s’apoderà de mi i fent quasi un bot em vaig girar esperant trobar un home disposat a qui sap què, sobretot en un lloc en què estava totalment sola. La sorpresa que vaig tenir encara va ser més forta que l’agradable sensació anterior, perquè no hi havia ningú. Vaig aixecar-me i vaig buscar per tots els racons de la capella: darrera les columnes i dins dels dos confessionaris. Tot va ser en va, perquè no vaig trobar ningú.

Poc a poc em vaig anar recuperant la calma i vaig recordar aquell sublim moment viscut, perquè la sensació d’una indescriptible calidesa i força que aquella ‘abraçada’ m’havia proporcionat va tornar a ocupar el lloc preferent en els meus pensaments. No sabia com explicar-ho, ni ho sé encara avui, cinc anys després d’aquesta experiència. Només sé que a partir d’aquell moment vaig tenir la sensació que no estava sola i que hi havia algun tipus de força que estava amb mi.

Dels problemes no cal parlar més. Només assenyalar que alguns s’han resolt i altres estan en vies de fer-ho. Però aquesta ja és una altra cançó. Només he de remarcar, per acabar de narrar l’experiència d’aquella misteriosa i oportuna abraçada, que quan vaig sortir de l’església li vaig preguntar a una dona captaire, que tots els dies era a la porta des que s’obria fins al moment que el capellà la tancava, si s’havia fixat en un home aparentment corpulent que havia sortit feia una mitja hora.

–Senyora –em va dir–, en aquesta església només ha entrat vostè fa cosa d’una hora i ningú més ho ha fet. Ja no és com abans, la gent s’està oblidant de resar.

Octubre del 2001