Читать книгу 100 qüestions per identificar la pseudociència - Jordi de Manuel, Jesús Purroy - Страница 25

Qualsevol mare o pare coneix bé l’efecte gairebé immediat que té un petó, acompanyat de paraules dolces, al lloc superficial on una criatura ha rebut un cop. No és màgia, és l’efecte placebo, un fenomen que resulta gairebé tan fascinant com la màgia. Aquest efecte és la capacitat que té el cos per reaccionar davant d’un simulacre d’intervenció.

Durant la major part de la història els metges han fet servir placebos i han confiat en la seva capacitat d’induir curacions. Això era reconegut i acceptat fins que, amb l’arribada de la medicina científica en el segle XX, el seu ús va ser considerat una pràctica no ètica i va ser arraconat. Actualment només se’n pot donar en el context d’un assaig clínic —qui no ha sentit parlar de placebo en la recerca de les vacunes contra el coronavirus?— si no hi ha tractaments eficaços disponibles i, tot i així, és motiu de debat.

Des de mitjan segle XX s’ha fet molta recerca sobre l’efecte placebo, i se’n continua fent. Gràcies a això s’ha vist que aquest efecte no està restringit als fàrmacs —o a productes que semblen fàrmacs—, sinó que també inclou elements que en podríem dir situacionals. L’activa una bata blanca, un títol a la paret, un estetoscopi al coll o una recepta escrita. Fins i tot l’activa el preu del medicament: hi ha experiments que indiquen que un placebo car funciona millor que un de barat.

S’han fet també experiments per esbrinar la base fisiològica d’aquest efecte. Se sap que l’administració d’un placebo estimula l’activitat del nucli accumbens, una regió de l’encèfal relacionada amb el plaer i la recompensa. Això provoca un augment de la secreció del neurotransmissor dopamina, la qual és activada com a resposta d’una forma proporcional al benefici que s’anticipa.

Malgrat que a la pràctica clínica no es poden donar placebos, el seu efecte és ben present. En moltes malalties l’efecte placebo és gairebé igual que l’efecte dels tractaments farmacològics. No només en malalties amb un component psicològic important, com les depressions lleus, sinó també en malalties com la hipertensió o l’asma, que, a priori, podrien semblar poc modulables per l’expectativa del pacient o el condicionament pavlovià. Fins i tot algunes cirurgies placebo poden ser tan efectives (o tan poc efectives) com les cirurgies autèntiques. Això s’ha vist en intervencions en osteoartritis del genoll.

L’efecte placebo és un problema per al desenvolupament de nous fàrmacs, perquè pot resultar en una millora en qualsevol intervenció que es faci sobre una persona. Per confirmar que un nou tractament funciona és important destriar quina part del benefici clínic es deu a la seva activitat farmacològica i quina es deu a l’efecte placebo. Els assajos clínics per avaluar nous tractaments sovint fan servir la metodologia de recerca amb doble cec, que té molta relació amb l’efecte placebo, però tant l’assaig clínic com el doble cec requereixen una explicació més extensa que donarem en respondre preguntes posteriors.

El 2013 uns metges alemanys van escriure un article on proposaven potenciar l’efecte placebo a la consulta mèdica basant-se en les creences específiques de cada pacient. És a dir, si una persona creu en l’homeopatia, li donarien un fàrmac eficaç juntament amb un producte homeopàtic (innocu per definició, ja que no conté cap ingredient actiu). La combinació faria més efecte que el fàrmac sol. Aquesta proposta presenta dificultats ètiques i pràctiques, però podria ser una manera d’aprofitar el fet que molts pacients segueixen tractaments no validats científicament. Alguns d’aquests són perillosos i cal evitar-los a qualsevol preu, però potser en altres casos es podria intentar que afegissin un petit percentatge d’efectivitat al tractament científic. El risc d’aquesta proposta és que podria donar validesa científica a pseudomedicines que, com la medicina de temps antics, basen la seva limitada eficàcia en l’efecte placebo.