Читать книгу 100 qüestions per identificar la pseudociència - Jordi de Manuel, Jesús Purroy - Страница 21

Durant l’estiu de 1816 encara romanien a l’atmosfera les cendres del Tambora, l’estratovolcà que va fer erupció a Indonèsia a l’abril del 1815. Lord Byron, John Polidori, Percy Shelley i Mary Shelley van passar uns dies d’aquell estiu fred a la Vil·la Diodati, a la riba del llac Léman. Els quatre escriptors van conjurar-se, per separat, a escriure una història de terror. Mary Shelley va ordir un relat que més tard es convertiria en la novel·la Frankenstein, o el Prometeu modern. Va ser el naixement de la ciència-ficció com a gènere literari.

Isaac Asimov, escriptor nord-americà d’origen rus, va definir la ciència-ficció com una branca de la literatura que tracta de les respostes humanes davant els canvis, majorment els provocats per la ciència i la tecnologia. Asimov mateix, als anys cinquanta del segle passat, publicà la novel·la La Fundació, en la qual ideava la psicohistòria, un compendi de psicologia, història i matemàtiques que permetia predir amb exactitud el futur de la humanitat. Asimov es va treure de la màniga (és a dir, de la seva imaginació prodigiosa) una disciplina científica en la qual es vertebrava la trama. La psicohistòria no existeix, però és necessària per construir la ficció. L’escriptor no pretenia establir cap nova “ciència”, però va haver de fer-la versemblant perquè la novel·la funcionés.

El dia dels trífids, una novel·la escrita pel britànic John Wyndham, és una obra de ciència-ficció catastrofista: una radiació d’origen desconegut deixa cecs els éssers humans. Existeixen unes plantes, els trífids, que poden desplaçar-se i atacar els supervivents. Wyndham va iniciar la narració amb un fet fictici: un fenomen d’escala planetària que va deixar tothom cec (menys els que tenien els ulls tapats o no van mirar el cel). També ens parlava d’unes plantes capaces de competir i lluitar contra els humans i d’una societat de supervivents que va treure el pitjor d’ella mateixa per sobreviure. La novel·la és una distòpia catastrofista on s’han creat regles internes versemblants (la catàstrofe i els trífids).

El cinema, fins i tot amb més èxit comercial que la literatura, ha posat a les pantalles films de ciència-ficció com ara 2001: a space odyssey (Kubrick, 1968), Alien (Scott, 1979) o Blade runner (Scott, 1982). Tal com expressa el terme, la ciència-ficció és un relat inventat per un escriptor o un guionista que especula amb els fets reals (no sempre sobre ciència o tecnologia), però els fets no succeeixen de veritat; l’autor ha de crear regles que proporcionen coherència científica i versemblança a la trama. Les sèries televisives de ciència-ficció que han proliferat en els darrers anys, algunes vistes per milions de persones, poden agradar més o menys, però no són en cap cas pseudociència, com tampoc no ho són La Fundació ni El dia dels trífids o qualsevol obra del gènere.

Cal distingir de la ciència-ficció el gènere fantàstic, que combina màgia i bruixeria amb una lògica pròpia a partir del joc que proposa l’autor, que va creant regles pròpies sobre la marxa. En aquest cas, el que és important és la meravella dels fets fantàstics, generalment envoltats d’èpica, més que la versemblança. La ciència-ficció i la pseudociència, en canvi, es basen en la versemblança, però la diferència es troba en la intenció de qui explica la història: si pretén mantenir el relat com a ficció (ciència-ficció) o si pretén intervenir sobre el món real (pseudociència).

Fa poc més de dos-cents anys, Mary Shelley va crear un monstre a la riba del llac Léman. Al monstre se li han atorgat moltes interpretacions: potser la més repetida és que la ciència pot arribar massa lluny. La ciència-ficció és útil per reflectir la naturalesa humana o per aprofundir en els dilemes morals de la societat. Cada relat o novel·la del gènere es basa en regles pròpies, més o menys coherents, però cal no oblidar que sempre és ficció, que no pretén ser real. Les pseudociències també generen les seves regles, més o menys versemblants, però en cap cas no pretenen ser ficció i, com el monstre que va fabricar Victor Frankenstein, se’ns poden girar perillosament en contra, sobretot quan es relacionen amb la salut de les persones.