Читать книгу 100 qüestions per identificar la pseudociència - Jordi de Manuel, Jesús Purroy - Страница 10
02 / 100 COM GENERA CONEIXEMENT LA CIÈNCIA?
ОглавлениеA gairebé totes les persones que fan docència o divulgació de la ciència els ha passat més d’una vegada que algú els ha preguntat: “i això com ho podem saber?”. La resposta és difícil quan la pregunta és sobre llocs on mai no hem pogut estar, com ara l’interior de la Terra o estrelles llunyanes, o sobre processos i parts de la matèria que no hem pogut observar directament, com ara l’estructura atòmica o les reaccions del metabolisme cel·lular.
L’epistemologia, aquest nom tan estrany, és la part de la filosofia que estudia com es genera el coneixement. Al llarg de la història hi ha hagut pensadors que han teoritzat de maneres diferents sobre l’epistemologia. Una de les més criticables és el principi d’autoritat, que es basa en la veracitat d’una teoria segons el grau d’autoritat de qui la manté. Aristòtil, Galè o Hipòcrates en són exemples, així com determinades institucions amb autoritat per generar coneixement: el que anomenem com a ciència escolàstica (l’Acadèmia o l’Església). Aristòtil creia que les dones tenien menys dents que els homes, Galè afirmava que existia un os al cor, creença que va ser descartada després de les primeres disseccions, en el segle XVI. L’empirisme, que va sorgir entre els segles XVI i XVII, es fonamentava en el fet que el coneixement es genera amb l’experiència. La ciència experimental substituïa la ciència escolàstica medieval, era la primera revolució científica. L’experiència es va convertir en la font del coneixement científic; l’observació, suposadament objectiva i no mediatitzada per les idees, era l’inici de l‘activitat científica i el mitjà més important de l’experimentació; de mica en mica “s’inventava” el mètode científic, un procediment universal per observar fenòmens i inferir conclusions a partir de l’observació. Els Principia Mathematica de Newton, a finals del segle XVII, il·lustren l’empirisme i són un exemple de la relació entre fenòmens observats i hipòtesis.
Karl Popper, Thomas Kuhn i Imre Lakatos van ser potser els filòsofs més rellevants de la Nova Filosofia de la Ciència, un corrent de pensament que va criticar l’empirisme i la universalitat del mètode científic. Davant la idea que l’observació és la base del coneixement científic, van postular que les teories són construccions humanes que han de ser comprovades o falsades (refutades) per l’observació i l’experimentació. És a dir, les teories són prèvies a l’observació. Segons Popper la ciència és un conjunt d’hipòtesis falsables: tot el que no puguem falsar no ho hauríem de considerar ciència.
Kuhn, en canvi, va postular que les teories només canvien si hi ha una revolució científica que canvia la manera d’abordar un problema. Segons Kuhn, una teoria no s’abandona perquè les observacions la refutin, sinó pel triomf d’un nou paradigma que la fa innecessària, tot i que no necessàriament falsa. Segons Kuhn, cap teoria no acaba de resoldre completament el problema plantejat.
Kuhn i Lakatos van criticar l’existència del mètode científic com a conjunt de regles fixes i universals que s’utilitza per generar coneixement científic. La metodologia emprada per les diferents ciències experimentals, la biologia, la geologia, la física i la química, pot ser molt diferent. En aquest sentit, Paul Feyerabend va ser el filòsof de la ciència més bel·ligerant amb la idea de mètode. Va enunciar l’anarquisme epistemològic, el rebuig al mètode científic universal: segons ell,”tot s’hi val”.
El filòsof nord-americà Ronald Giere es refereix als models científics com si fossin mapes de carretera; en la seva opinió els mapes representen moltes característiques que poden ajudar a comprendre com les teories científiques representen el món, però no hi ha mapes universals. El filòsof afirma que els models científics són estructures idealitzades que representen el món des d’un punt de vista limitat.
Però, malgrat tota la semàntica i discussió intel·lectual derivades de la filosofia, al llarg de la història la ciència ha generat i acumulat coneixement a partir de l’observació, el pensament creatiu i el pensament reflexiu, que interaccionen entre si contínuament d’una manera que no sempre és fàcil d’analitzar. Per això es discuteix que hi hagi un sol mètode científic. No hi ha cap fórmula que el defineixi, perquè hi ha enormes diferències pràctiques i metodològiques entre els diferents camps de la ciència.